Nova política: l’assalt del cel es queda a mitges

La dimensió gairebé mítica de la Transició a Espanya ha provocat que cada vegada que una conjuntura política s’aparta prou de la normalitat es parli de segona Transició. De moment, cap ha aconseguit el consens necessari per ser reconeguda com a seqüela del pas de la dictadura a la democràcia, ni tan sols la victòria el 1996 de José María Aznar –que fins i tot va escriure un llibre titulat així, ‘La segunda Transición’– després de 13 anys de governs socialistes. Però, si algun episodi va estar a punt d’emportar-se l’etiqueta va ser l’auge, els anys posteriors a la crisi que va començar el 2008, de nous partits que van arribar a amenaçar l’hegemonia del PSOE i el PP. A les portes, tot indica, de noves turbulències econòmiques, val la pena analitzar què queda de tot allò a l’escenari polític, i també com han gestionat altres països europeus aquesta pulsió renovadora. A més de l’auge de partits com Ciutadans i Podem, o com a causa del seu naixement, els primers anys de la segona dècada del segle van estar esquitxats d’importants esdeveniments que encara modelen el present polític, i que van contribuir que aplicar-los aquest segell de segona Transició, potser, no semblés exagerat. Els dos principals són l’abdicació en el seu fill de Joan Carles I i la posada en marxa del procés sobiranista a Catalunya, que desembocaria en la declaració d’independència frustrada del 2017. Avui dia, la primera constatació és que els socialistes i els populars aguanten mal que bé com a forces preeminents en els seus respectius espectres ideològics, malgrat que en els dos costats del tauler hi ha hagut moviments bruscos els últims anys. Els dos partits han patit pèrdues respecte als seus números d’abans de la crisi del 2008, i tant el PSOE com el PP s’han vist en algun moment a prop de ser víctimes d’un ‘sorpasso’ dels nous partits, però van resistir i avui semblen haver esquivat aquesta contingència. En part, per les disputes internes dels qui van voler substituir-los i van acabar caient en els mateixos mals que buscaven estroncar. L’últim exemple és la crisi de Ciutadans a Barcelona. El partit, que va néixer a Catalunya per fer front al nacionalisme, pot estar a punt de passar a millor vida a la capital catalana. Les circumstàncies –la regidora Luz Guilarte, que havia de ser candidata a alcaldessa l’any que ve, ha dimitit, enfrontada als seus dos companys a l’ajuntament– no importen. La qüestió és que la «refundació» que Inés Arrimadas promou des de fa mesos perd un llençol a cada bugada i ja gairebé no li queden peces. El gran líder –tot i que comencés sent-ho per una qüestió alfabètica– d’aquesta formació, que primer es va definir de centreesquerra i després liberal, quan va tenir opcions d’aconseguir grans coses en la política nacional, va ser Albert Rivera. El seu moment clau van ser les generals de l’abril del 2019: va obtenir 57 diputats i es va quedar a nou seients i 200.000 vots del PP. No va pactar amb Pedro Sánchez i va preferir forçar unes noves eleccions per intentar substituir els populars en les preferències dels espanyols d’ordre. Es va enfonsar fins als 10 escons, va dimitir i, des d’aleshores, tot ha sigut penar. ‘El centredreta és meu’ «A Rivera li van pujar al cap els 57 diputats i es va tornar boig. Va pensar: ‘El centredreta és meu’. No va entendre els resultats de les municipals d’un mes després, en què Cs va treure 2.000 regidors, i el PP, més de 20.000. Allà es va veure que el PP és molt PP en implantació territorial i institucional, en què la diferència és abismal», explica Cesáreo Rodríguez-Aguilera, catedràtic de Ciències Polítiques de la UB. Un altre expert, el politòleg i professor de la UAB Oriol Bartomeus, també apunta a la volatilitat i a la falta d’arrelament com a causes que Cs i Podem no hagin pogut substituir els grans partits a Espanya. «Els nous partits, i ha passat també per exemple a Dinamarca, poden tenir un resultat fantàstic i en les eleccions següents pegar-se una patacada i desaparèixer. Ciutadans encapçalava les enquestes el 2018 i en les generals del novembre del 2019 es va quedar en 10 escons», remarca. Bartomeus pensa que Vox també perdrà pes en les pròximes convocatòries electorals, entre altres raons, perquè «a Espanya els partits tradicionals estan molt protegits pel sistema sorgit el 1978, que busca sobretot assegurar l’estabilitat». Una mica abans que Rivera –almenys a l’escenari estatal– havia despuntat Pablo Iglesias. Després del 15-M, de la seva contundència a les tertúlies televisives més populars i de la seva inconfusible cua, el professor de la Complutense i els seus col·legues es van inventar Podem, que va irrompre amb força a les urnes: va aconseguir cinc escons en les europees del 2014. Poc després va arribar el seu moment cabdal: a les generals del 2016, el partit i les seves forces associades van obtenir més de cinc milions de vots i 71 escons, només 14 menys que el PSOE. Mai ha tornat a estar tan a prop de desbancar els socialistes. D’«assaltar el cel», com va demanar Iglesias el 2014. Càstig a la dispersió del vot «La irrupció de Ciutadans i Podem va posar en clar perill l’hegemonia del PP i del PSOE», constata ara Rodríguez-Aguilera. Totes dues formacions, però sobretot Podem a les eleccions del 2016, van aconseguir esquivar el principal problema que ha afectat els tercers partits a Espanya: el càstig en representació que provoca la dispersió del seu vot, davant el premi que rep en escaons la concentració del suport dels nacionalistes. Sense tanta força com en aquells anys, als nous partits els pot passar ara el que «li passava a Izquierda Unida, que tenia grans resultats en vots, però molt pocs diputats». «I els votants d’aquest tipus de partits a moltes províncies veuen com any rere any no treuen representació i al final s’acaben apuntant a un de majoritari», afirma Bartomeus. L’entrada al Govern d’Espanya, el 2019, ha matisat les disputes internes que, com ha passat a Ciutadans, han esquitxat la trajectòria d’Unides Podem. El partit afronta, a les eleccions municipals i autonòmiques de l’any que ve, un nou moment decisiu: retirat Iglesias, la vicepresidenta del Govern Yolanda Díaz intenta aglutinar totes les forces a l’esquerra del PSOE. Hi ha reticències al partit, que ja sap (per les recents experiències negatives a Madrid o Andalusia, per exemple) que els electors castiguen la divisió. En qualsevol cas, Bartomeus veu una fortalesa en Podem –i també en Vox– respecte a Ciutadans. «A Espanya, els partits de centre sempre ho han tingut molt difícil. Dels tres nous, el que està destrossat és el del mig; els dels extrems encara funcionen, tenen certa parròquia i no es preveu que desapareguin en les pròximes eleccions», assegura. Rodríguez-Aguilera afegeix, sobre el mateix assumpte, que «un partit centrista es desautoritza quan només és capaç de pactar cap a un costat del tauler». A les portes de l’any 2023, que com a colofó tindrà unes eleccions generals, el panorama polític espanyol presenta un bipartidisme imperfecte. Aquests dies es recorden els 40 anys de la primera victòria del PSOE, la del 1982, que també va ser el primer episodi de la llarga hegemonia compartida dels populars i dels socialistes. Aquell any, la suma dels vots dels dos grans partits va arribar al 74,47% de les paperetes i als 309 diputats (de 350). El 2019 es van quedar lluny d’aquells números (48,81% de suports entre el PSOE i el PP, i 209 diputats), tot i que van mantenir la majoria absoluta dels escons. Grans diferències per països El cas espanyol s’assembla a l’alemany, dista més del britànic i és radicalment oposat al francès o a l’italià, per posar el focus en els cinc grans països de l’Europa occidental. Si, com va escriure Schopenhauer, el canvi és l’única cosa immutable, al continent cada país l’afronta d’una manera diferent. Al Regne Unit canvia gairebé tot –Brexit, mort de la reina Isabel II, crisi de primers ministres– menys el sistema de partits, que pateix poques variacions. Els conservadors i els laboristes s’alternen al poder des dels anys vint del segle passat, i, si bé els liberaldemòcrates van créixer al caliu de la crisi –van aconseguir la seva principal fita el 2010: amb un 23% de suports van entrar al Govern de David Cameron i van situar Nick Clegg com a vice primer ministre–, el seu pes ha caigut a les últimes convocatòries. Bartomeus atribueix aquest vigor dels conservadors i dels laboristes al sistema electoral britànic. «Fins i tot els anys, abans del Brexit, en què l’UKIP va arribar a imposar la seva agenda i va influir en la sortida del Regne Unit de la UE, només tenia un diputat», recorda Bartomeus. «I ara està mort i enterrat», afegeix sobre el partit anti UE. El 2019, en la gran victòria per majoria absoluta de Boris Johnson, els dos grans partits britànics van sumar més del 75% dels vots i 567 escons dels 650 que té la Cambra dels Comuns. Tres anys després, no només ha caigut Johnson, sinó també la seva successora, Liz Truss. Rishi Sunak intenta ara com a primer ministre posar ordre a l’olla de grills conservadora. A Alemanya, on es van celebrar eleccions el 2021, els socialdemòcrates van recuperar el poder després d’una disputada lluita amb els seus tradicionals adversaris de la CDU, que, amb Angela Merkel, encapçalaven el Govern des del 2005, gairebé sempre en una ‘grosse koalition’ amb el mateix SPD. Els dos partits van obtenir, als últims comicis, el 49,81% dels vots i 403 dels 736 seients del Bundestag. Tres fracassos liberals a Espanya Els liberals britànics i els alemanys, amb molta més tradició històrica com a tercers partits que Ciutadans, no s’han enfonsat i continuen per sobre del 10% dels suports. Crida l’atenció el fracàs, primer, de Rivera i, després, d’Arrimadas a liderar a Espanya una opció liberal equiparable a la que fa anys que està consolidada en altres països europeus. «La història dels liberals a Espanya és un drama», afirma el catedràtic Rodríguez-Aguilera. «Després de la Transició, dels tres intents que hi ha hagut en aquest sentit, el primer, el CDS d’Adolfo Suárez, s’hauria pogut consolidar, perquè va optar pel liberalisme a seques, sense altres etiquetes. Però al final Aznar se’l va empassar. Els dos posteriors, UPyD i Cs, han comès el mateix error: centrar-se en la qüestió territorial. La seva obsessió pel nacionalisme espanyol ha sigut letal. No han sigut genuïns partits liberals, per exemple, en les seves posicions sobre la memòria històrica o l’eutanàsia. Només han sigut liberals en l’àmbit econòmic, i per a això ja estava el PP», afegeix. En les últimes eleccions alemanyes, a l’esquerra del SPD, Die Linken va perdre gairebé la meitat de la seva força i es va quedar per sota del 5% dels vots. En canvi, els ecologistes d’Els Verds van aconseguir situar-se per primera vegada just darrere dels dos grans partits, amb gairebé el 15% de les paperetes. Però, si bé a Espanya, al Regne Unit i a Alemanya governen partits de llarga tradició democràtica, els casos de França i Itàlia són clars exemples de països on les noves sigles han escombrat les forces que es van disputar el poder després de la Segona Guerra Mundial. Tenen un punt més en comú: tant a Itàlia com a França el pes de les opcions d’extrema dreta és clarament superior al de formacions anàlogues d’Espanya, el Regne Unit i Alemanya. França i Itàlia: desintegració del sistema «A França i Itàlia, i també a Grècia, hi ha hagut una desintegració del sistema de partits, cosa que no és gaire freqüent», explica Rodríguez-Aguilera. A Itàlia no queda res de la llarga hegemonia de la Democràcia Cristiana, durant la qual el Partit Comunista exercia de principal partit de l’oposició. La corrupció va fer saltar pels aires, als anys noranta, el sistema, sorgit després de la derrota de Benito Mussolini. Des d’aleshores, el pes dels hereus directes de la Democràcia Cristiana és anecdòtic. A les eleccions celebrades fa menys de dos mesos, els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni van aconseguir la primera posició amb un 26% de suports. La nova primera ministra, que va participar amb un discurs de dreta radical en la campanya de Vox a les últimes eleccions andaluses, es confessava admiradora de Mussolini en la seva joventut i ha fet bandera de la seva oposició a la immigració massiva. L’acompanyaran al Govern dos partits sorgits després de la crisi del sistema –la Lliga i Forza Italia–, comandats per Matteo Salvini i Silvio Berlusconi. Quant a l’esquerra, s’ha reagrupat entorn del Partit Democràtic, una marca sorgida el 2007 per rellevar L’Olivera, creat al seu torn el 1995. França és, almenys en política, el pol oposat del Regne Unit. Si tres de cada quatre britànics van optar per un partit tradicional a les últimes eleccions a la Cambra dels Comuns, el mes de març passat només sis de cada 100 francesos van recolzar o bé Els Republicans –hereus de la UNR de De Gaulle i de la UMP de Chirac– o bé el Partit Socialista. Cap d’ells va passar a la segona volta. En aquesta elecció final, França va haver d’escollir entre els centristes d’En Marxa, d’Emmanuel Macron –que va aconseguir la victòria–, o el Reagrupament Nacional, encapçalat per Marine Le Pen. No era la primera vegada que els ultres, abans sota les sigles de Front Nacional, arribaven a la ronda decisiva: ja ho havien fet el 2002 i el 2017. «Al desaparèixer els partits moderats, es beneficien Le Pen i Jean-Luc Mélenchon [el líder de l’esquerrana França Insubmisa]», incideix Rodríguez-Aguilera. Quant al partit de Macron, que, malgrat la distància en els resultats, és el principal referent internacional de Ciutadans –comparteixen grup, Renovar Europa, al Parlament europeu–, és una formació socioliberal nascuda el 2016. Ultres a la baixa a Espanya, al Regne Unit i a Alemanya Les opcions extremes no han quallat amb tanta força en altres països. A Espanya, si bé Vox va aconseguir un bon resultat el 2019 –tot i que per sota dels millors temps de Cs i de Podem, perquè va obtenir un 15% de vots i 52 escons–, el partit de Santiago Abascal també es comença a veure afectat pel mateix mal que pateixen totes les formacions emergents: la dissensió interna. Episodis com la sortida de Macarena Olona (diputada a Andalusia que amenaça de crear un nou partit) o la d’Antonio Gallego al Parlament arriben quan els ultres espanyols s’estanquen a les enquestes: ja són quarts segons el CIS, i Podem, al tercer lloc, els avantatja en gairebé quatre punts. Al Regne Unit, la dreta populista només va tenir incidència política important en un moment puntual, però quin moment: després d’haver obtingut més d’un 26% dels vots a les europees del 2014, l’UKIP de Farage es va convertir en la punta de llança dels defensors del Brexit al referèndum del 2016. Els anys posteriors, després d’haver-se demostrat que molts dels seus arguments a favor de la sortida de la UE eren exagerats o directament falsos, han tornat a la irrellevància. A Alemanya, on les reminiscències de l’extrema dreta són tan problemàtiques o més que a Espanya, l’AfD nacionalconservadora i euroescèptica va semblar començar a créixer a les eleccions europees del 2014 (7,1% de vots, cinquena força) i, sobretot, a les federals del 2017 (12,6% de vots, tercera força). Però, com Vox, s’han estancat, i a les eleccions del 2021 van baixar fins al 10,3% dels suports. «La nova política és plena d’alts i baixos», conclou Bartomeus. En tot cas, sembla que la fragmentació de les opcions electorals ha vingut per quedar-se, com passa amb l’atomització de l’oferta televisiva. Si el PSOE i el PP no estan a l’altura de les expectatives, els ciutadans poden, amb molta més normalitat ara que fa dues dècades, canviar de canal.

Nova política: l’assalt del cel es queda a mitges

Radiografia de la situació dels partits que van néixer per substituir les forces tradicionals

Ciutadans i Podem no han aconseguit els seus objectius, però a França i Itàlia les opcions clàssiques han sigut escombrades

El bipartidisme té una salut de ferro al Regne Unit, i aguanta a Espanya i Alemanya

El més llegit