ERC valida el ‘triumvirat’ dirigent de Junqueras, Rovira i Aragonès

Tantes voltes i comparacions fetes amb el ‘model PNB’ i, al final, ERC ha trobat el seu propi camí quant al lideratge del partit. Tant rumiar en la bicefàlia entre partit i Govern, pretenent posar a la formació republicana el vestit del penebista, quan la solució era més fàcil: un ‘triumvirat’. I la militància, convocada a les urnes aquest diumenge, ha donat el seu suport a la cúpula republicana: 50,2% de participació i un 87% de suport a l’única llista presentada, l’oficial. I és que, a l’hora de simplificar una cosa tan complexa com el lideratge d’una força política, tota combinació de dos elements deixava fora un tercer igualment important. Per exemple, quan la inèrcia dels primers anys va arribar a assentar, passat l’1-O del 2017, que el duo monopolitzador del poder a ERC era el format per Junqueras i Rovira, es deixava fora de l’equació el líder republicà dins del Govern. Quan es va voler incloure en l’oració la derivada de l’Executiu, és a dir, Pere Aragonès, el tàndem dirigent del partit es va personificar en Junqueras i es va elidir aquell que, amb el president empresonat, sostenia la maquinària. És a dir, Rovira. I, si de bicefàlies va la cosa, les mateixes decisions internes del partit no van ajudar a entendre sobre quins fonaments es construïa el lideratge republicà. En les hores difícils per al partit en què la dupla dirigent es trobava intramurs, amb Rovira a Suïssa i Junqueras empresonat, ERC va validar una dupla extramurs, la formada per Aragonès, en el nou càrrec de coordinador del partit, i la vicesecretària general, Marta Vilalta. En la duplicació de càrrecs, en què Aragonès era una espècie de mini-Junqueras, i Vilalta, una mini-Rovira, hi havia implícit, òbviament, un missatge successori, de futur. Diverses veus han reconegut pels passadissos de la seu republicana de Calàbria que la derivada judicial del procés havia obligat a avançar el llançament dels joves lideratges republicans a la primera fila de l’arena política. Tant Junqueras com Rovira són ‘veterans de primer any’ i, en el curs d’una vida política ‘normal’, ni Aragonès, ni Vilalta ni tants d’altres s’haurien trobat el novembre del 2017 amb la tasca de tirar endavant el partit. A més, quan es va crear la dupla extramurs semblava que l’empresonament de Junqueras anava per llarg. El mateix per a la residència suïssa de la secretària general. L’espai mediàtic Els fets, però, han anat fixant el seu propi rumb i s’han obert moltes altres possibilitats, molt més flexibles que les sempre rígides consignes que es dissenyen sobre el paper. Així, els primers mesos d’Aragonès com a president van coincidir amb els últims de Junqueras a la presó, ocupant, per tant, un espai mediàtic i polític per sobre del que corresponia, en el context del partit. A més, Rovira, sempre pendent que una sobreexposició als mitjans pogués perjudicar la seva situació a la confederació helvètica, es va mantenir en aquesta segona fila que a molts va fer creure que no portava el comandament del partit. Junqueras, a més, s’ha pres uns mesos de suau aterratge a la Catalunya del 2021, políticament ben diferent de la del 2017, començant pel seu propi partit. Cal afegir-hi, a més, que la cara visible republicana de l’enfrontament d’ERC amb Junts ha sigut el mateix president per explicar, més enllà del càrrec, el creixement en l’ascendència d’Aragonès al partit. ¿I Vilalta? Ella és la que va cobrir el silenci mediàtic de Rovira, a més d’arribar fins on les videoconferències helvètiques ni arriben ni arribaven. A mig camí de la decisió personal i dels interessos de partit, a Vilalta se l’ha apartat del camí del Govern, ni que sigui perquè algú havia de mantenir la llum de la seu del carrer de Calàbria oberta. Els plans de futur Els esdeveniments, a més, obren noves opcions de futur i arrodoneixen la clau successòria prevista fa anys. Amb la reforma dels estatuts del partit, segons la qual el temps a la presó o a l’estranger per causa judicial no es comptabilitza dins d’aquell període de 12 anys consecutius al capdavant del partit, Junqueras té coberta la seva nova presidència fins al 2026. Rovira, tenint en compte que el rellotge no s’ha aturat, ni se sap. En paral·lel, ERC i el PSOE comencen a emetre en la mateixa longitud d’ona quant a la reforma del delicte de sedició. Gairebé descartat que s’elimini del Codi Penal, la seva tipificació podria descendir substancialment els anys de possible condemna. Això beneficia, sobretot, Junqueras més que Rovira, per com sobre la número dos encara pesa l’ombra del delicte de rebel·lió que forçaria la seva detenció i, segurament, el seu empresonament preventiu fins que les instàncies judicials emmotllessin formalment la seva acusació a la sentència del judici de l’1-O, en la qual cap acusat va ser condemnat per rebel·lió. Això significa un període indeterminat de presó. En canvi, si es redueix la possible condemna per sedició, totes les sentències de l’1-O haurien de ser revisades a la baixa. La condemna de presó és ja testimonial, des de la promulgació dels indults, però queda la inhabilitació, la pena que impedeix, per exemple, Junqueras (i tots els altres) optar a un càrrec electe, que, en el cas del president republicà, venç el 5 de juliol del 2031. Dit d’una altra manera, els fets van conduint cap a un retorn en plenitud de facultats legals de Junqueras i, a la llarga, de Rovira. Així doncs, la sortida del republicà de la presidència del partit, llevat que es retoquin de nou els estatuts, seria menys traumàtica per a l’entramat republicà.

ERC valida el ‘triumvirat’ dirigent de Junqueras, Rovira i Aragonès

La militància republicana recolza en un 87% la llista oficial i permet al president i la secretària general arribar als 15 anys al capdavant del partit

El més llegit