El congrés d’ERC reorganitza el partit després d’una dècada de creixement electoral

Quan Oriol Junqueras i Marta Rovira van arribar al lideratge d’ERC, el 2011, el partit republicà vivia una de les seves periòdiques etapes de vaques flaques. Els càrrecs electes, llavors, eren 13,5: 10 diputats al Parlament, després de caure dels 22 de Josep-Lluís Carod-Rovira el 2006; tres al Congrés dels Diputats i mig al Parlament Europeu, per allò d’alternar l’escó amb els seus coalitzats en els comicis de la Unió Europea (UE). 11 anys després, i després d’empalmar diversos cicles electorals sempre en ascens, ERC compta amb 63 actes a les diferents cambres parlamentàries (33 escons al Parlament, 14 senadors, 13 diputats al Congrés, un diputat al Parlament balear i dos eurodiputats). I no és només una qüestió quantitativa, sinó també qualitativa, perquè els republicans presideixen la Generalitat i lideren un Govern monocolor, amb la sola inclusió de tres d’independents. És immediat, doncs, concloure que tard o d’hora la nonagenària formació havia d’adaptar la seva organització, de partit petit i sense gairebé influència, a la nova situació. I més amb la sortida de Junts del Govern. Per als suspicaços, cal recordar que la celebració del congrés de la força, que, com es va adoptar en els últims anys, es portarà a terme en dos actes, ja es va convocar quan els postconvergents encara portaven la batuta en la meitat de l’Executiu. Això sí, la ruptura del gabinet de Pere Aragonès no va fer res més que reafirmar a la cúpula del partit que calia emprendre aquestes reformes. «Aquest partit s’ha fet gran i les costures ja eren tenses», resumeix una veu de la direcció per a qui s’afegeix el lògic component del canvi dels temps i les noves tendències en voga. Des de les polítiques fins a les tecnològiques. Entre les primeres hi hauria, per exemple, la consolidació de l’àrea internacional, en un moment en què la número dos del partit viu a Suïssa i quan al partit creu que ha trobat una falca en la defensa dels drets humans i la suposada persecució política a l’independentisme, amb la qual evitar que la Unió Europea tanqui la porta a l’aposta sobiranista catalana. En el paper de força central de la política catalana que els mateixos republicans s’arroguen, la nova executiva abundarà també en la relació, sempre difícil, entre el partit i els moviments socials i cívics. «Es tracta d’estar més ben connectats amb l’entorn», afirma una veu del partit, amb aquell to que indica que, per a la política institucional, una cosa és el desig i les bones intencions de tenir l’orella enganxada al carrer i, l’altra, la realitat. El calendari La sobreposició del calendari intern del partit (congrés cada quatre anys) ha tingut en aquesta ocasió un mal ajust amb el de les eleccions. El congrés, que aquest diumenge viu el seu primer episodi, amb les eleccions per elegir direcció, i en les quals només es presenta una sola candidatura, havia d’haver-se celebrat l’estiu vinent. És a dir, entre la celebració dels comicis municipals de l’últim diumenge de maig (i el sempre tens i de vegades traumàtic mes posterior de teixit i desteixit d’aliances per mantenir o arrabassar alcaldies) i la contesa per a les eleccions generals de la tardor. En qualitat de no acontentar tothom, per tal com hi ha seccions locals que sostenen que celebrar ara el congrés desenfoca la tasca prèvia a les pròpies municipals, es va optar pel calendari actual. Un conclave que finalitzarà a finals de gener amb el debat i el vot de la ponència política, un esdeveniment que s’ha planificat, també, com a tret de sortida a la campanya de maig. En el substantiu, en el contingut del full de ruta del partit, s’esperen poques novetats, tenint en compte que la conferència nacional de la força es va celebrar el març passat. Poques coses hi ha més clares en el panorama polític català que el fet que Junqueras i Rovira seguiran al capdavant d’ERC i allargaran la seva etapa, com a mínim, fins als 15 anys de gestió. El 2019, el partit republicà va modificar els seus estatuts per fer front a la judicialització de la política i, en concret, als efectes que això tenia sobre la seva cúpula, amb un Junqueras, en aquell temps, empresonat, i una Rovira, encara avui, amb residència fixada a Suïssa. Una cosa que, s’acordi el que s’acordi a la taula de diàleg, sembla difícil de revertir, almenys, durant el pròxim lustre, segons lamenten diverses fonts del partit. En concret, el règim intern del partit diu que la dupla dirigent (el president i la secretària general) pot ser reelegida «ininterrompudament fins a un màxim de 12 anys». Això sí, i allà la modificació emparada per la sempre turbulenta relació amb la justícia espanyola, especialment durant el franquisme, quan aquesta dupla «no hagi pogut desenvolupar plenament les seves funcions com a conseqüència de causes alienes a l’organització i a la seva voluntat, aquest termini quedarà suspès». Així doncs, a aquests 12 anys cal sumar-hi, en el cas de Junqueras, els gairebé quatre que va estar empresonat. I en el de Rovira, el rellotge de descompte continua sumant dates, tot i que la presència de la número 2 en el partit continua sent tan habitual i clau com abans dels fets del 2017.

El congrés d’ERC reorganitza el partit després d’una dècada de creixement electoral

Els republicans elegiran aquest diumenge una renovada direcció amb el tàndem Junqueras-Rovira sempre al capdavant

El més llegit