¿Qui va ser Queipo de Llano, la veu del terror de l’alçament militar?

Minuts abans de les nou de la nit del 18 de juliol de 1936, el general Gonzalo Queipo de Llano y Sierra, castellà vell, nascut a Tordesillas (Valladolid) feia 61 anys, es va posar davant del micròfon de Unión Radio Sevilla amb intenció de transmetre amb tota claredat i fermesa el missatge inspirat en la instrucció reservada comunicada pel director del cop d’estat, el general Emilio Mola Vidal, en la qual aconsellava crear un atmosfera de terror eliminant sense escrúpols tot el que, per activa o per passiva, fos partidari del Front Popular. En dues paraules: a qui no mostrés el seu suport incondicional a l’anomenat «Alçament Nacional». «¡Sevillans!: la sort ja estat tirada i decidida per nosaltres, i és inútil que la canalla resisteixi i produeixi aquest galimaties de crits i trets que sentiu per tot arreu. Tropes del terç i de regulars es troben de camí de Sevilla i, quan arribin, aquests busca-raons seran caçats com feristeles. ¡Visca Espanya! ¡Visca la República!». Malgrat ser considerat un defensor del règim republicà, per la qual cosa va ser nomenat Capità General de Madrid després de la proclamació de la República, l’enemistat de Queipo de Llano amb la Monarquia no té res que veure amb els seus ideals republicans, sinó amb el seu enfrontament amb el seu bon amic Miguel Primo de Rivera, el qual li havia tallat les ales durant la dictadura, qualificant-lo d’«indisciplinat, díscol i difícil de ser manat». «Un sàdic nat» Queipo de Llano era, per definició, un egòlatra injuriat pels seus companys d’armes i un ressentit, primer amb la dictadura, després amb la Monarquia (pel suport del rei Alfons XIII a Primo de Rivera), més tard amb la República (a partir de la defenestració de Niceto Alcalá Zamora, el seu consogre) i, finalment, del mateix franquisme. Després de la Guerra Civil, Franco se’l va treure de sobre quan va poder, això sí, amb el nomenament de Tinent General i la Gran Creu Llorejada de Sant Ferran. Per a l’hispanista Gerald Brenan, simplement un sàdic nat. Queipo de Llano va jugar un paper fonamental en l’èxit de la sublevació militar. El càrrec d’Inspector General de Carrabiners li permetia manejar el cop per tot Espanya. Va convèncer Miguel Cabanellas, el Capità General d’Aragó, antic company de conspiració contra la Monarquia i maçó conegut, d’afegir-se al cop, amb la qual cosa es neutralitzava a Saragossa un dels principals baluards de la CNT. I finalment, va acceptar sense queixar-se que Mola canviés la seva ubicació inicial el dia del cop de Valladolid per la de Sevilla, és a dir, passava de jugar a casa a jugar en camp contrari, en un altre baluard confederal i d’esquerres. Genocida social La sensació de trobar-se en terra hostil explica, en part, l’exercici d’una repressió que, aquesta sí, es pot definir de genocida social. L’anomenat «virrei d’Andalusia» va ser responsable de la mort de 45.000 andalusos, dels quals més de 12.000 sevillans. Barris populars, com Triana, van ser passats per les armes i les columnes de legionaris, regulars i falangistes van sembrar la mort a tot arreu. Queipo de Llano es va convertir en un àngel exterminador que pregonava, amb un llenguatge de quarter i groller, les seves (vils) gestes i anunciava (sense embuts) les següents cada dia a través de la ràdio escoltada a tota la península. Uns amb admiració, altres amb la por enganxada al cos. No es tractava només de matar, sinó de violar, humiliar i ofendre. Sense pietat, ni compassió. «Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser homes de veritat. I alhora, a les seves dones. Això està totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara, almenys, sabran el que són homes de veritat i no milicians ‘maricons’. No se’n deslliuraran, per molt que bramin i piquin de peus». Per a Queipo de Llano, dues paraules havien de desaparèixer del diccionari de la llengua castellana: amnistia i indult. I l’única manera amb què podien viure les persones decents i patriòtiques era recloent els seus enemics en camps de concentració. ¿Com és possible que una persona que va deshonrar l’uniforme que vestia i la fe que professava hagi sigut venerada durant tants anys a la Macarena? Beneïda llei de memòria democràtica.

El més llegit