María Luisa Balaguer: «Si tinc prou vots quan es completi el TC m’agradaria ser presidenta», per Ernesto Ekaizer

María Luisa Balaguer (Almeria, 1953), catedràtica de Dret Constitucional, professora de Periodisme i escriptora, és magistrada del Tribunal Constitucional des del 2017 pel Senat, a proposta del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Si pot ser presidenta del nou TC a partir que es completin els quatre llocs ara vençuts des del 12 de juny passat, ho serà. No prescindiria per a això del vot d’altres sensibilitats diferents de les del sector progressista. Tampoc «entraria en una guerra» o «lluita» per aconseguir-ho. Vet aquí els trams essencials d’una conversa que va mantenir amb aquest diari a les 10 del matí de dilluns passat, dia 17 d’octubre al seu despatx del madrileny carrer de Doménico Scarlatti. En aquest interregne en què es cobriran quatre places en el Tribunal Constitucional vostè està en campanya... Per la presidència... Bé, jo no tinc res més que dotze votants [riu]. Des del dret romà és una campanya molt perillosa... sí perquè la jornada de reflexió –pròpia del dret romà i a la qual al seu dia, el 2021, vaig fer un vot particular– tindria prohibit un dia abans visitar els companys i companyes perquè em votessin. Si fos així, la corrupció d’aquest nombre de persones seria molt més fàcil que per exemple en el dret romà [riu]. Ara, quan diu vostè que m’estic postulant... He dit que és en campanya, no postulant-se. Sí, d’acord, potser m’ho han dit altres mitjans. Considero molt important atendre els mitjans de comunicació i és un dels principals camps que crec necessari canviar o potenciar. Anant a la seva pregunta crec que quan vinguin les persones que s’incorporaran al tribunal s’elegirà el president o presidenta que s’estimi i ja està. Per a mi la presidència del TC no és un projecte personal. Si tinc prou vots, quan es completi el tribunal, m’agradaria ser presidenta. Per a mi i per a qualsevol persona és un honor. Però no al punt de crear un conflicte. S’intenta que s’elegeixi per unanimitat. Hi ha indubtable expectativa en tots els àmbits pel fet que anem a una majoria progressista de set contra cinc... Ja, ja. Està vostè fent una política de ciència-ficció del tribunal que pot passar, o no, però sobre la qual jo no en tinc ni idea. El CGPJ elegirà dos magistrats. Un de conservador i un altre de progressista. I el Govern nomenarà dos progressistes. Ara en són quatre. I tres són set... Tot això... això de progressista, veurà, jo no tinc una idea tan clara d’aquesta divisió, d’acord amb la meva experiència personal eh, els meus esborranys de sentència han sortit pràcticament per unanimitat en la immensa majoria dels casos. He fet 106 vots particulars (discrepants amb la majoria). Crec que aquesta idea que existeix no té conseqüències reals. Potser pot semblar-li estrany, però en cinc anys molts anomenats conservadors han votat sentències meves molt progressistes i viceversa. Hem tingut casos com l’estat d’alarma i una ratxa o esport de les anomenades «clatellades» al Govern pels mitjans de dreta en cada Ple. En l’estat d’alarma, allà hi va poder haver certa polarització. Però es va intentar un acord i no va funcionar. I potser el ponent [Pedro González-Trevijano] s’hauria obert més. ¿I què va passar? I… que cada persona exerceix el seu vot individual. Però es va poder arribar a acord. L’esgotament i posicions d’intransigència, legítimes, no ho van aconseguir. Cregui’m que vaig fer grans esforços amb el ponent per arribar a un punt d’acord. Però hi va haver posicions individuals –i estaven en el seu dret– que ho van impedir. La percepció va ser que a través d’aquesta clatellada –feta posteriorment a l’estat d’alarma– es buscava desgastar el Govern. [Riu] Fixi’s, això són lectures... Les clatellades anaven pels decrets-lleis. Jo tinc una ideologia clara, soc marxista, no entenc una interpretació de la realitat sense la lluita de classes, en el grau que sigui, però soc aquí per interpretar la Constitució. I crec que tots els governs en aquests temps de funcionar a força de decrets llei. El 2017, quan Juan José González Rivas, conservador, va ser elegit president el sector progressista va postular Fernando Valdés, progressista, per al lloc de vicepresident. Tanmateix, el sector conservador va oferir els seus vots a Encarna Roca, procedent d’un acord entre CiU i el PSOE, i ella va assumir la vicepresidència. Això va tenir el seu cost. Ella va recolzar la inconstitucionalitat de l’estat d’alarma... ¿Es repeteix aquest quadro ara? És a dir: els conservadors podrien oferir-li a vostè els seus vots per ser presidenta. [Riu] Això sí que no en tinc ni idea de si es podria repetir o no. Ni idea. Em sembla sorprenent fer esbrinaments sobre això perquè hauran de venir els nous companys i veure quin escenari es planteja, més enllà de si hi ha esquerra o dreta o qualsevol posició ideològica en la qual, insisteixo, no ho crec. No tots aquí parlen amb la premsa per canviar impressions sobre el tribunal, que és la meva posició. Hi ha persones que poden tenir una versió interessada...no dic magistrats sinó persones que són aquí i creuen que manegen informació. La meva versió és honesta. Tinc una relació molt bona amb tots els membres del tribunal. Aquest escenari és completament aliè a la situació del tribunal. Des que es va renovar i el president nou es va elegir per unanimitat. Per exemple, en la votació de l’anterior president González Rivas em vaig abstenir. No el coneixia. Però l’estiu del 2021 va contribuir a pacificar el tribunal, González-Trevijano va sortir per unanimitat al novembre, com Juan Antonio Xiol com a vicepresident. I respecte d’aquest escenari que esmenta no tinc cap idea ni la vull tenir fins que arribi el moment. A veure, han passat llargs anys que el sector progressista no ha tingut president... Bé vostè diu sector progressista, col·loquialment pot dir-ho, jo... Lesmes, el dimitit president, deia en el CGPJ que no es fes referència a grups. Però haver-n’hi n’hi ha. No conec el que passava en el Consell. Però aquí jo he votat sentències a favor i en contra. No veig mai la vida a la meva feina des d’aquest punt de vista ideològic perquè hi ha un camp en el qual es pot desenvolupar el dret constitucional sense necessitat d’aquests biaixos que hi poden estar presents i que són legítims A la seva «campanya presidencial» vostè remarca la relació del TC amb els mitjans de comunicació. És fonamental. L’altre dia lel i vaig llegir a vostè sobre el recurs d’empara del diputat Alberto... Rodríguez em sembla que es diu ¿no?, aquesta persona que ha interposat el recurs. Sí. Que hauria d’estar reposat immediatament en el seu escó. ¿Vostè sap el que triga a substanciar-se un recurs d’empara? Primer va entrar el recurs contra la sentència de la Sala II del Suprem que va conduir a la decisió sobre l’escó. I fins que aquest recurs, prioritari, no es resolgui, jo no puc fer el meu esborrany. Ho faré, però he d’esperar. No es pot prendre mesures ràpides que facin funcionar el dret. Dit tot això, els recursos d’empara són una peça capital del funcionament del tribunal. Ja en el cas concret, el recurs de Rodríguez es va presentar en el TC a primers del 2021. Amb una sol·licitud de mesura cautelar. S’ha expulsat un diputat condemnat a pena transformada en 45 dies de multa i inhabilitació. I ell demana que complert aquell termini se li restitueixi l’escó. Aquesta mesura cautelar –tot i que em diuen que ja hi ha informe sobre aquesta– no està resolta nou mesos més tard. Fa un any ara que va ser expulsat. Per tant, la legislatura es va esgotant. Comprendrà que no continuï avançant en aquest tema perquè qualsevol cosa que digui podria perjudicar les parts. Però sí que dic que el TC no és un tribunal de jurisdicció ordinària i la posició que ha de tenir és la d’establir jurisprudència constitucional. Més enllà d’aquest problema, que ho lamento, i insisteixo que jo no seré qui el retardi quan s’hagi resolt l’assumpte principal. Al contrari. Tinc un gran interès sempre que no es retardin temes que poden anar avançant en paral·lel. Si es resol primer el recurs contra la sentència, qui està a càrrec és el magistrat Santiago Martínez-Vares un dels que seran substituïts. Per tant, haurà de fer-se’n càrrec el seu successor. I una vegada resolt llavors s’abordarà el recurs parlamentari. O sigui, que no es resoldrà fins després de finalitzada aquesta legislatura. I el president, ¿no hauria de dir això s’ha de resoldre, els dos recursos junts o per separat, i donar prioritat al parlamentari? ¿Com es recuperaria el tribunal d’un desastre com de no resoldre en aquesta legislatura aquest recurs? Tant de bo estigués publicada la sentència i podria explicar-li el que penso sobre això, que és molt, hi hauria altres raonaments paral·lels. Però hi ha un aspecte que em preocupa de la seva intervenció i és que el president pugui distribuir una ponència, o sigui, això és el que farem. Veurà, si alguna cosa sento, si algun principi és important en la jurisdicció és la independència judicial. Jo tinc decisió absoluta sobre els assumptes que em toquen, que arriben per un torn objectivat. Si el president em pogués dir veurem que fem amb això, això seria el desastre més gran de la independència judicial. És el jutge que el porta al Ple. Dit això, té vostè part de raó en el que assenyala, estem davant un sistema judicial que és molt perfectible. ¿Com li agradaria que fos el TC al final del teu mandat si ets nomenada presidenta? Crec que hauria de mostrar que ha patit una renovació en l’àmbit de la imatge, en la qual cosa incloc la relació amb els mitjans de comunicació. Tenim una gran intel·ligència, en els lletrats i en els mitjans al nostre abast, tot digitalitzat, però tenim un problema d’actitud, que ens remet al segle XIX o en el XX. Però no en el XXI. La justícia al final del meu mandat –seria el meu desig– hauria d’estar en part modernitzada. Voldria un dret constructivista, el dels italians com Luigi Ferrajoli, per exemple. S’han d’admetre molts recursos a tràmit amb independència del que passi després amb ells. Soc heterodoxa. És obligat preguntar-se per la reforma de la Constitució tot i que sigui tema a les calendes gregues. Però ara el govern català està plantejant, per exemple, un Acord de Claredat al Govern nacional a l’estil del que va facilitar el referèndum d’autodeterminació pactat al Quebec, Canadà, el 1995. ¿Pot tenir algun encaix? És veritat que la reforma és una quimera, però s’ha de continuar pensant a reformular els drets fonamentals. No puc parlar sobre això sobre Catalunya ara. Sí que puc dir-li que vaig veure amb mals ulls com va resoldre el tribunal el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut votat a Catalunya. No va ser la millor sentència, tot i que la respecto. Perquè coneixia des de dins el d’Andalusia i s’assemblaven pràcticament com dues gotes d’aigua, la similitud és extraordinària. Però el català es va recórrer i l’andalús no. És un fet. I sobre el que em pregunta del Canadà, no en tinc ni idea. ¿Com es porta amb els magistrats del grup anomenat progressista, amb Cándido Conde-Pumpido, per exemple, que va arribar alhora que vostè a tribunal? Molt bé. No coneixia gaire Cándido Conde-Pumpido. Vaig conèixer un oncle seu que va ser defensor del Poble a Andalusia. És una persona extraordinàriament preparada. M’ha ensenyat moltíssim durant aquests cinc anys. Li tinc un afecte tremend. I si ell és el candidat del grup progressista ¿el votarà per a president? Per descomptat si ell té els vots estaré encantada de votar-lo. No hi tinc cap interès personal. Vull passar per aquí amb dignitat. Vostè no prescindiria de sensibilitats diferents dels de l’anomenat grup progressista. Home, és clar. Respectaria la tradició i és que les persones que són de sortida, en els seus últims tres anys de mandat –Ricardo Enríquez, Comte -Pumpido i jo–, si s’arribés a un acord, jo el respectaria. I si els meus companys consideren Conde-Pumpido la persona idònia, per a mi seria indiscutible. És que, a més, el president en realitat no té cap altra capacitat diferent del que tenim els altres, som independents, pot ser una funció institucional, però no gaire més.

El més llegit