ERC-Junts: una ruptura en cinc actes

Els socis inevitables per majoria independentista, adversaris en el fons, van trigar tres mesos a negociar un Govern que, per primera vegada, estava encapçalat per Esquerra. Els postconvergents s’havien d’adaptar al seu nou rol i els republicans al comandament de la Generalitat, tot això amb un gir al pragmatisme per part d’Esquerra i amb el tomb a la confrontació retòrica de JxCat. La polarització de les esmentades posicions ha acabat amb l’exaltació d’una crisi que acaba ara amb la coalició en el Consell Executiu. Aquesta és la cronologia d’una ruptura anunciada: El canvi de direcció a Junts L’adeu de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez a la direcció de Junts, va obrir la porta a una cúpula compartida entre Laura Borràs i Jordi Turull. Un partit que s’ha convertit en un duel intern, entre els partidaris de la ruptura (amb l’Estat i amb ERC) i els de la governabilitat, amb antecedents a Convergència i el PDECat, amb la complicitat dels consellers. Turull ha guanyat Borràs tres vegades consecutives a les urnes de la formació, fins i tot va haver de posar remei a la falta de suports del seu cercle dins de la força política, al quedar-se fora de l’executiva l’ara secretari d’organització, David Torrents. En el congrés del partit, celebrat al juliol, es va deixar sobre paper que consultarien a la militància sobre la seva continuïtat en el Govern, al tenir els resultats d’una auditoria que mai es va arribar a publicar però a través de la qual diagnosticaven «incompliments» d’Esquerra respecte al pacte a què van arribar per governar junts. La suspensió de Laura Borràs La Mesa del Parlament –amb els vots d’ERC, CUP i PSC- va suspendre de manera immediata la presidenta de la Cambra catalana al complir la literalitat del reglament després que el jutge dictés l’obertura del seu judici oral per presumptament haver manipulat contractes quan estava al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes per beneficiar un amic seu. Borràs va respondre aferrant-se al càrrec, això és, abocant el Parlament a la interinitat, perquè al no haver sigut cessada, sinó suspesa, no pot votar-se un nou cap de l’hemicicle. Va elevar llavors el to contra Esquerra, acusant-los d’actuar com a «jutges» i a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent (França), va afirmar que la seva estratègia, fonamentada en la taula de diàleg, era «contraproduent» per a l’independentisme. La conclusió va ser que el Govern no estava avançant cap a la secessió. Es preparava el terreny per guanyar el relat cap al divorci. L’ultimàtum fallit En el congrés de Junts, van deixar per escrit que, una vegada realitzada l’auditoria sobre el compliment del pla de Govern amb ERC, obririen una consulta a la militància sobre el seu paper en el Consell Executiu. No hi va haver dates ni concrecions. A finals d’agost, una vegada recopilada la informació i detectats els incompliments, el secretari general Jordi Turull va anunciar en roda de premsa tres exigències per seguir a Palau: la unitat a Madrid, la creació d’una direcció estratègica del procés i que la taula de diàleg s’acoti a l’amnistia i l’autodeterminació. Va donar un mes de marge a ERC per posar-hi remei, el debat de política general. Començava així un ultimàtum que, a mesura que s’acostava la data, s’anava suavitzant davant el temor del partit que es convertís en una amenaça interna per a la unitat de Junts. Republicans i postconvergents van celebrar una cimera d’alt rang i altres diverses trobades, però Esquerra no va cedir a les seves pretensions. La qüestió de confiança i el cessament de Puigneró Va arribar el dia en què finalitzava l’ultimàtum i, després que Aragonès allargués la mà a l’hemicicle a Junts per acordar avenços en els tres punts de fricció, el líder parlamentari Albert Batet el va amenaçar amb una qüestió de confiança. D’aquesta maniobra només n’estava informat el vicepresident Jordi Puigneró –la resta de consellers ho desconeixien, així com bona part del grup del partit– una cosa que va enervar el president, encara més a l’assabentar-se que el ‘número dos’ del Govern n’era coneixedor i no l’hi va comunicar. Això va precipitar el seu cessament fulminant, després d’un Consell Executiu en el qual els titulars dels departaments van exhibir les seves diferències i d’una reunió a soles entre Aragonès i Turull que no va servir per reconduir la situació. La consulta de Junts En una llarga executiva del partit van acordar un altre ultimàtum a ERC, de tres dies, per negociar ‘in extremis’ una reconciliació, tot i que per acontentar les dues ànimes de Junts també es va fixar data per a la consulta interna sobre la sortida o no del Govern, deslligant-la del futur de les converses. Durant el cap de setmana de l’1 i 2 d’octubre, i enmig de la celebració del cinquè aniversari del referèndum, van fer arribar una proposta a Aragonès que incloïa, a part dels tres punts, la restitució de Puigneró, una cosa inassumible per al president, i que el Consell per la República allotjés la direcció estratègica del procés, això és, Puigdemont. La negativa de Palau a assumir aquestes condicions va fer que Turull enviés, via Whatsapp, una nova oferta en la qual queien aquestes dues controvertides demandes, però ja era massa tard. La decisió quedava en mans de la militància, que ha decidit que el seu futur estarà fora del Govern.

ERC-Junts: una ruptura en cinc actes

El doble ultimàtum dels postconvergents posa fi a una coalició de 16 mesos encapçalada per primera vegada per Esquerra

El més llegit