Els últims de les Filipines al final de l’‘imperi’ judicial, per Ernesto Ekaizer

Seixanta-vuit dies... de resistència dels vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) contra 337 dels últims soldats espanyols que van defensar la seva posició a l’arxipèlag de les Filipines, al Pacífic, tot i que la guerra havia acabat. Allò va ser el desastre del 98, l’últim sospir de l’imperi espanyol. Allà als Estats Units incitaven a la guerra el magnat de premsa William Randolph Hearst; i aquí, davant el que veuen com la caiguda de l’imperi judicial –el domini de la dreta sobre el seu feu tradicional–, alguns convoquen a la «resistència» davant els que assalten el poder judicial. Un Govern que no ha aconseguit en quatre anys la renovació del CGPJ i que ja fa 68 dies que no nomena dos magistrats que li correspon designar per substituir els que va nomenar Mariano Rajoy el 2013, caducats el 12 de juny del 2022, és, segons la dreta mediàtica que emula Hearst, l’assaltant. El 20 de juliol, el Senat va aprovar la llei que permet que aquest CGPJ realment existent faci els nomenaments dels dos magistrats caducats el 12 de juny. D’aquesta manera, tant el Govern com el CGPJ omplirien les quatre vacants en el Tribunal Constitucional (TC). El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, va anunciar, en un grupet de l’acte d’obertura de l’any judicial, el 7 de setembre, que pensava dimitir si no es feien els nomenaments en el TC, és a dir, complir la llei. L’endemà, dijous 8, el sector conservador que domina el CGPJ va acceptar fer-los, però es va embolicar en una llarga reunió sobre el «reglament» per a aquestes designacions, quan era molt senzill: nomenar un magistrat conservador i un altre de progressista. Visita del comissari de Justícia Els vocals van procedir en aquell conclave a nomenar una comissió negociadora, però els conservadors no podien donar els noms dels seus. A l’establir una data de reunió, els conservadors van dir que no tenien agenda per acordar una trobada. Després d’un contacte no presencial, van posposar una setmana una nova trobada, aquell cop cara a cara. I llavors van dir que no tenien noms de candidats, que ningú del Tribunal Suprem estava interessat a anar al TC. En tot cas seria impossible, van deixar saber, fer els nomenaments en el que queda de setembre. A aquestes excuses es va afegir el fet que el comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, visitarà Madrid el 29 i 30 de setembre, amb la qual cosa es va suggerir que era el moment per abordar la renovació del CGPJ. Problema: ja no és possible negociar la renovació del CGPJ si no es fan els nomenaments en el TC. Perquè és aquest CGPJ en situació de pròrroga el que ha de fer-los des del 20 de juliol. I no només el CGPJ, segons s’ha apuntat. El Govern també ha de nomenar dos magistrats i espera a fer-ho –ja que el 8 de setembre hi va haver un compromís en el CGPJ de complir la llei– juntament amb el CGPJ perquè els quatre nous magistrats prenguin possessió conjuntament, tenint en compte que l’actual president caducat del TC, Pedro González-Trevijano, ha amenaçat (il·legalment) el Govern i la ministra de Justícia, Pilar Llop, de denegar-los la possessió si no són elegits els quatre. El sector conservador, que compta amb 10 vocals més el president, no és sòlid. Quatre vocals (Vicente Guilarte, Nuria Abad, Juan Martínez Moya i Wenceslao Olea) s’han desmarcat últimament (rebuig de donar llum verda al nou fiscal general de l’Estat, Álvaro García, com a idoni; condemna de la vocal Pilar Sepúlveda per donar suport amb la seva firma a l’indult a José Antonio Griñán). I, a més, el president ja no els segueix en la seva resistència «filipina». Victòria moral Però el sector recalcitrant no té un PP que el freni. Lesmes va permetre que aquest grup, que va tenir com a veu cantant, en el ple extraordinari del 8 de setembre, la seva antiga mà dreta, José María Macías, desobeís el legislador i fes els nomenaments en data posterior al 13 de setembre. Així li donava una victòria moral per salvar la cara. Però en vista que el sector recalcitrant amenaça, com en una partida de pòquer, portar el bluf fins al final, Lesmes vol posar els noms de candidats en el ple ordinari de dijous 29 de setembre i convocar un ple extraordinari el 3 d’octubre per votar. I adverteix que compta amb els quatre magistrats que s’han separat del sector recalcitrant. Amb tot, Lesmes ha intentat no oposar-se al sector conservador i Alberto Nuñez Feijóo definitivament en contra. Per això, a l’afirmar que dimitirà si el 3 d’octubre no es concreten els nomenaments del TC, alhora ha furtat als vocals del CGPJ la decisió de qui serà el successor de Lesmes en cas que, efectivament, dimiteixi. Per això ha designat successor al capdavant del Tribunal Suprem i del CGPJ, basat en un informe encarregat als seus lletrats, al president de sala del Suprem més antic. Es diu Francisco Marín Castán. L’última trampa ¿Hi ha algun precedent que hagi influït en aquest informe «tècnic»? Doncs si hi hagués influït, la successió hauria de ser diferent. Perquè el juny del 2012, el president del Tribunal Suprem i CGPJ, Carlos Dívar, va renunciar al seu càrrec i va ser substituït en el CGPJ pel vicepresident de l’entitat (llavors existia aquell càrrec), Fernando de Rosa, i en la presidència del Suprem, pel magistrat de la Sala Primera, Juan Antonio Xiol. Ara, en canvi, resulta que la presidència del TS i del CGPJ és inescindible. Quan va arribar al TS i CGPJ, Lesmes va crear el càrrec de vicepresident del TS i del CGPJ. Una maniobra típica de qui ja es perfilava com tot un tsar. Triava una persona progressista no per la ideologia, sinó perquè era amic seu, i així matava dos pardals d’un tret. Un paper de tsar que ara confirma a l’elegir el seu successor. Però el vicepresident, Ángel Juanes, es va jubilar l’octubre del 2019. I, tot i que el CGPJ podia substituir-lo –llavors no tenia prohibit fer nomenaments– ,va decidir que el nou CGPJ en fes la designació per cinc anys tot just renovar-se. ¿Per què ara Lesmes no ha repetit la designació de successor, com va aconseguir el 2012 Dívar, i afirma que no es pot escindir la presidència del TS i del CGPJ? És senzill: perquè si s’aplica el mateix concepte –magistrat president de sala més antic en el Suprem– en el CGPJ, el vocal més antic és Rafael Mozo. ¿I quin és el problema? Doncs que és progressista. Amb tot, el que grinyola és l’argument del sector més recalcitrant capitanejat per Macías: «no tenim candidats». «Ciència conservadora» ¿Però no ha declarat Enrique López que el PP té el suport de la majoria de la carrera judicial? O Pedro González-Trevijano, quan ha declarat que «gairebé tots els jutges són conservadors perquè el dret és una ciència conservadora». «És que no va de mèrits i de capacitat. I aquí l’Associació Professional de la Magistratura (APM) no vol, per exemple, els conservadors Francisco Marín Castán o Diego Córdoba perquè són de l’Associació Francisco de Vitoria. El PP vol ‘un dels nostres’, i això equival a dir de l’APM», va dir una font judicial a aquest diari. Fa l’efecte que en aquesta partida de pòquer hi ha tapats. Lesmes té el seu tapat. Aquí qui demana anar al TC no surt a la foto. Atrinxerats en el CGPJ després que s’hagi acabat la guerra perquè el Govern els ha tornat la capacitat de fer els nomenaments en el TC, els membres del sector recalcitrant han fet de la seva capa una casaca.

Els últims de les Filipines al final de l’‘imperi’ judicial, per Ernesto Ekaizer

Ja fa 68 dies que el Consell General del Poder Judicial hauria d’haver nomenat dos magistrats del Tribunal Constitucional i es resisteix a complir la llei

El més llegit