Junts però molt diferents

Per entendre què és Junts per Catalunya el millor és acostar-se primer a la figura del seu creador: Carles Puigdemont, eurodiputat i expresident de la Generalitat. Puigdemont, independentista de tota la vida, va ser un fitxatge extern de Convergència amb el qual el partit va aconseguir el 2011 l’anhelada alcaldia de Girona. Puigdemont va ser convergent: va defensar Convergència i Unió quan la independència no hi era ni se l’esperava. Anys més tard va ser president gairebé per accident, i a l’hora de ser candidat a la reelecció es va allunyar de l’estructura de la formació perquè és un home amb gran capacitat de lideratge, però al·lèrgic a les disciplines de partit i sempre decidit a impulsar projectes nous... dels quals després es cansa. Presentat el creador, coneguem-ne els precedents. Convergència va patir el desgast de 23 anys de Govern de Jordi Pujol, l’ombra creixent de la corrupció per finançament il·legal i, a més, la confessió del fundador del partit que havia ocultat l’herència familiar durant anys a l’estranger. Tocava fer un canvi radical, cosa que en publicitat anomenen –abusant dels anglicismes– un ‘restyling’. És a dir, posar al dia la marca sense perdre’n el contingut. Però Artur Mas va pilotar fatal –ho admet en privat– aquesta operació, que va acabar en un ‘frankenstein’. O dit d’una altra manera, el que Jordi Pujol amb el seu ferri i carismàtic lideratge va aconseguir durant 23 anys, és a dir, unificar sota un paraigua nacionalista socialdemòcrates, liberals, democristians, centristes, independentistes i federalistes, es va fer miques en un cap de setmana. Fins i tot es va haver de canviar el nom del nou partit i de Partit Demòcrata Català (PDC) es va passar al PDECat. I el que és pitjor: les noves sigles van néixer amb un lideratge feble i una lluita entre clans que explica en bona mesura què és avui Junts per Catalunya. Quan Puigdemont va agafar-ne el timó, una de les premisses va ser expulsar sense complexos tot el que semblava convergent i fitxar persones alienes a la política però que tenien èxit a les xarxes socials o en àmbits com l’esportiu i el mediàtic. La tensió interna entre la postconvergència –que era la que posava la infraestructura, les seus, els diners i els drets electorals– i Puigdemont i el seu equip va créixer progressivament fins que l’expresident va fer el que li agrada fer: crear una altra cosa. Aquesta cosa es va anomenar la Crida i tots els aliens a Convergència, però també molts convergents temorosos de perdre l’abric del poder que els proporcionava el president, es van apuntar, entusiastes, a un moviment que es va creure capaç d’unir l’independentisme sencer i que va durar només dos anys. Puigdemont se’n va cansar. I la Crida va finalitzar amb tanta rapidesa com va néixer. En una altra ocasió serà interessant abordar el finançament de totes aquestes operacions. Puigdemont, però, continuava sense voler acatar res del PDECat, que va continuar assumint un paper secundari en allò que, arran de les eleccions catalanes del 2017, en les quals l’acabat de defenestrar president va superar ERC contra pronòstic, ja es va anomenar Junts per Catalunya. Aquest nom era, en principi, una coalició entre la postconvergència i els puigdemontistes. Aviat, en un nou cop de porta, Puigdemont funda una nova organització, però s’apropia del nom de Junts, que ja havia fet fortuna. Qui és qui Amb aquests precedents s’entén millor amb quins materials està format aquest partit. D’una banda, i amb un pes gens menyspreable, hi ha els postconvergents. Sembla que molts no hagin militat mai en el partit de Pujol, però és que no només van militar-hi, sinó que van ser alcaldes, consellers i diputats i van defensar el nacionalisme gradualista i fins i tot els pactes amb el PP. I no en són pocs, ni poc importants: el secretari general del partit és Jordi Turull, exconseller convergent, excap del partit al Parlament. Va anar amb Oriol Pujol al jutjat quan Pujol va ser imputat en el cas ITV que li va costar el càrrec. Va defensar el pujolisme i el postpujolisme. I després es va apartar del PDECat –partit avui en hibernació, sense diputats en el Parlament, amb alguns càrrecs locals i alcaldes i quatre diputats a Madrid–, com d’altres de convergents. A més de Turull, la llista d’històrics de CDC és llarga i va des de Xavier Trias (possible alcaldable de nou a Barcelona), dels exconsellers Quim Forn, Josep Rull i Damià Calvet i del cap del partit al Parlament, Albert Batet, fins a nombrosos càrrecs locals. ¿Què defensa aquest sector? La independència, sí, però també el seny, el centrisme, l’espai de centredreta, buscar una estratègia de confrontació amb l’Estat però als antípodes de les barricades de la CUP, per entendre’ns. Després hi ha els que no han militat mai en CDC ni en cap partit. Laura Borràs és el principal exemple d’aquest sector. El seu leitmotiv és el de participar en un moviment liderat per un home venerat, Carles Puigdemont, i per tant els és bastant igual si Junts és o no en el Govern, si hi té o no càrrecs... El que els mou és arribar a la independència com més aviat millor. Borràs ha promès reiteradament que aquest és l’objectiu únic i últim i que passarà a l’acció agafant com a base la bíblia d’aquest sector, que és el text de Puigdemont ‘Reunim-nos’, que proposa tornar a la confrontació «intel·ligent» com més aviat millor per «descongelar» la declaració d’independència. Aquesta tesi fa que aquest sector tingui una pressa constant per trencar l’acord amb els pactistes d’ERC en el Govern i tornar a «passar a l’acció», tot i que no es concreti què significa aquesta expressió. Però també Borràs va prometre que al presidir el Parlament desobeiria la justícia espanyola i no va complir. Amalgama ideològica Després hi ha els que procedeixen de sectors progressistes, com Toni Morral, exalcalde de Cerdanyola per ICV, i Aurora Madaula. I en el sentit oposat, els qui podrien compartir amb el PP bastantes posicions, en matèria d’impostos, per exemple, i que en privat elogien la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Hi ha els que creuen que és millor que governi el PP amb Vox per generar més tensió independentista. I els que, en canvi, demanen centrar el partit perquè ERC no s’emporti tots els convergents al seu terreny. Hi ha els que se centren en la seva aposta per la política municipal. I els que han arribat per veneració a Puigdemont i punt. També existeixen els corrents oficials, el d’esquerres, el socialdemòcrata i el liberal. I hi ha els exconsellers, que també demanen una mica més d’ordre i s’allunyen del populisme de Borràs. I els ex presos, que han intentat posar pau però no sempre ho han aconseguit. I finalment també hi ha persones de cert relleu mediàtic i poca experiència política que generen no poques incomoditats als que continuen defensant la política professional. Aquesta és la composició d’un partit amb un gran actiu, el poder que li confereix estar en el Govern, i un gran interrogant: si Puigdemont és fidel a la seva carrera i es torna a cansar –ja ha deixat de presidir Junts i se centra en el Consell de la República– ¿hi deu haver algú capaç d’unificar tantes sensibilitats? La gran paradoxa final és que, després de tot aquest viatge per sortir de l’ombra pujolista, qui millor pot emprendre aquesta tasca d’unificació és un gran exconvergent i gran expujolista: Jordi Turull. Roda el món i torna al Born.

Junts però molt diferents

La lluita de clans dessagna el partit que va fundar Puigdemont

Radiografia del partit de Puigdemont, amb alguns dirigents que plantegen trencar el pacte amb ERC i deixar el Govern

El més llegit