El 10 de gener del 1984, segons relato en el meu llibre ‘José María Ruiz Mateos, el último magnate’ (Plaça & Janés, novembre del 1985), el llavors president del Tribunal Constitucional, Manuel García Pelayo, em va rebre al seu despatx de la seu del madrileny carrer de Doménico Scarlatti, número 6, a tres quarts de sis de la tarda. A la sala contigua els 12 magistrats del tribunal s’havien reclòs durant el matí del dijous 1 de desembre del 1983 i no van abandonar el tribunal fins a votar, entrada la nit. La sentència del cas Rumasa va ser votada i redactada amb data del divendres 2 de desembre. García Pelayo, de Zamora i primer president del TC de la democràcia, va exercir el vot particular o doble vot que la llei confereix al president en cas d’empat. I després d’una votació de sis contra sis, el president va inclinar la majoria a favor de confirmar, contra el recurs d’inconstitucionalitat del Partit Popular, el decret llei d’expropiació de l’anomenat hòlding de l’abella. La campanya contra García Pelayo, un home d’estatura mitjana i de cabells completament blancs va ser ferotge.