¿Jugant amb la ruptura? Les dues ‘esquerdes’ que posen en perill l’estabilitat del Govern d’ERC i Junts

A l’Argentina es va encunyar a principis de segle el terme ‘l’esquerda’ per explicar la divisió del país entre partidaris i detractors del moviment ‘kirchnerista’, (la versió 2.0 del peronisme), nascut a l’empara dels expresidents Néstor Kirchner i Cristina Fernández. Molt lluny de la tensió de la política argentina, Catalunya veu créixer un altre tipus d’esquerdes. La més evident, i que comença ja a desdibuixar-se a força de bastir ponts, és la que es va obrir entre partits favorables i contraris a la independència. I, ara, al terra secessionista, s’observen dues grans fissures. Una al Govern, entre ERC i Junts, que, de fet, s’acosta més a una fossa abissal. L’altra, encara en formació i amb una magnitud encara per definir, separa les forces polítiques i els seus seguidors d’aquells que creuen que és precisament el sistema de partits el que boicoteja el camí cap a la independència. La decisió de Pere Aragonès de no anar a la manifestació de la Diada de l’ANC dona compte que aquesta segona esquerda és ja ben perceptible. I Aragonès mira de desactivar-la. Les imatges del boicot d’un petit grup d’assistents a l’homenatge a les víctimes dels atemptats del 17-A van activar algunes alarmes al Palau de la Generalitat. I la possibilitat que la tensió en el si del secessionisme doni peu a esbroncades i increpacions cap als polítics no ‘hiperventilats’ a la Diada va ser presa com una opció real. El president rebutja participar en l’acte per entendre que l’ANC l’organitza per anar contra els partits polítics i les institucions. El text de la convocatòria diu: «S’ha acabat esperar res dels partits, només el poble i la societat civil poden arribar a la independència. L’1-O i la majoria independentista al Parlament no poden ser malgastades en taules de diàleg amb l’Estat. Deixem els partits enrere». Un atac a tots i, molt singularment, a ERC. «Trumpisme», va valorar una font del partit aliena al Govern. Molts dels que fa uns mesos acusaven ERC de ser autonomista i còmplice de l’Estat situen ja els postconvergents al costat dels republicans. La raó és palmària: governen junts. I els que més crits de joia rebien dels que atacaven ERC mostren ara una profunda preocupació perquè les mirades dels ‘purs’ s’han girat cap a ells. A la Universitat Catalana d’Estiu, Laura Borràs va acusar partits i Govern d’«acomodar-se en l’autonomia». Davant la incomprensió dels que no entenien com la presidenta de Junts atacava el sistema de partits en què es troba inclòs, de manera destacada, el seu, Borràs va assenyalar que JxCat era més «un moviment que un partit a l’ús». A Junts conviu la branca que que neix del tronc de Convergència, i que és la que ocupa el ‘sottogoverno’ i, es pot recordar, compta amb el seu percentatge de paternitat de l’1-O i la que prové de l’activisme, com la mateixa Laura Borràs que presumeix al seu llibre de ser «filla de l’1-O». ‘Pares’ i ‘fills’. Dilluns passat, el secretari general de Junts, Jordi Turull, pres gairebé quatre anys per la celebració del referèndum, va presentar una espècie de semiultimàtum a ERC perquè, segons l’opinió dels postconvergents, l’acció de Govern allunya Catalunya de la independència, en lloc d’acostar-la. Junts dona un mes a ERC perquè posi remei a la ‘deriva autonomista’. Si això no passa, el partit analitzarà què fer. Des del congrés de la força, al juliol, sobrevola la petició de part de la militància de realitzar entre les bases perquè decideixin si JxCat es manté o no en l’Executiu. La reforma del Consell per la República Junts reclama que s’estableixi el comandament únic independentista (un nou ‘sanedrí’); que s’acabi amb la taula de diàleg (per ser «estèril») i que hi hagi coordinació a Madrid entre els partits. ERC exigeix que es detallin les queixes i ja que, segons els republicans, la reforma del Consell de la República va ser avortada en fase incipient pel mateix òrgan privat, amb la celebració d’unes eleccions internes, i que la taula de diàleg és l’alfa i omega de la seva estratègia, veuen poc probable que Aragonès faci algun pas fora de guió, més enllà d’alguna picada d’ullet i bones paraules, per satisfer els postconvergents. L’enverinament de les relacions entre socis és tal que tot el que passa, sigui bo o dolent per a l’independentisme, és susceptible de ser utilitzat com a arma llancívola. Com el dictamen en favor dels expresos de la Comissió de Drets Humans de l’ONU, que va servir d’excusa per a una nova picabaralla, dimecres i dijous. Poc després de fer-se públic l’escrit, Junts ja va traslladar a ERC que el cas de l’expresidenta del Parlament era exactament el mateix que el d’Oriol Junqueras i Jordi Turull, entre d’altres. Una cosa que fins i tot va enutjar ERC, com es va veure després de la reunió de la Taula del Parlament que va rebutjar reconsiderar la suspensió de càrrec i acta a Borràs. Les dues esquerdes tenen per davant un calendari ideal per sumar-se, entrecreuar-se, separar-se o, fins i tot, desaparèixer, segons es desenvolupi tant la Diada, com el debat de política general, com el cinquè aniversari de l’1-O. El resultat farà que aquest Govern quedi reforçat, intacte, fet malbé o, fins i tot, tocat de mort. Tot això a les portes de la gran crisi que s’augura per a aquesta mateixa tardor.

¿Jugant amb la ruptura? Les dues ‘esquerdes’ que posen en perill l’estabilitat del Govern d’ERC i Junts

Les discrepàncies entre els socis formen una compacta teranyina d’acusacions on els temes es barregen sense solució de continuïtat

El més llegit