Fosses del franquisme: la discreta ajuda vikinga

Potser el punt europeu més allunyat d’Espanya al qual arriba l’eco de la nova llei de memòria democràtica és el fiord noruec de Narvik. En un vell cementiri militar, a prop ja de l’extrem nord del país, hi ha una vintena de republicans espanyols amb 100 aliats més morts en un intent de desembarcament contra l’Alemanya nazi, en l’arrencada de la II Guerra Mundial. Aquests són els que tenen nom i làpida, allistats a la Legió Estrangera francesa a la seva sortida dels camps de concentració d’Argèles, Le Boulou, Prats... En el fons del mar, i en fosses comunes adjacents, hi ha 800 espanyols desapareguts més entre els francesos, polonesos i britànics que van perdre la vida a canonades. Potser l’empremta d’aquest sacrifici espanyol –que forma part de la memòria històrica d’aquell país i de la desmemòria d’aquest– aporti una explicació per a un discret degoteig de diners des de les butxaques de milers d’electricistes noruecs al compte de despeses d’excavació de famílies espanyoles que busquen els seus parents afusellats pel franquisme. Des de fa vuit anys, col·lectes de l’Eiogit Forbundet (Sindicat de Treballadors de l’Electricitat i les Tecnologies de la Informació) ajuden en les exhumacions a Espanya. És una col·laboració que va començar en plena crisi financera, quan el govern Rajoy va tancar l’aixeta de les subvencions a projectes de memòria històrica. «També tenim fosses comunes» «També tenim fosses comunes»«Nosaltres també vam ser un país feixista», diu Henning Solhaug, mecànic d’ascensors retirat, i recorda el govern pronazi de Quisling a la Noruega ocupada. «També tenim fosses comunes, les dels esclaus de l’URSS i de Iugoslàvia que el nazisme va matar i va enterrar en illes disperses –afegeix. I també vam tenir una guerrilla, que va lluitar per la democràcia a Noruega amb líders que havien lluitat abans a la guerra d’Espanya...». Solhaug, de 70 anys, és secretari polític d’una central amb 39.000 afiliats. Està preparant un viatge a Espanya per a finals de setembre. Una delegació del seu sindicat es veurà amb dirigents d’UGT i CCOO, intel·lectuals a Madrid i València, activistes de l’Agrupació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i el secretari d’Estat de Memòria, Fernando Martínez. La delegació noruega vol visitar el mur de contenció i el cementiri de Paterna (València), on van ser tirotejades més de 2.000 persones després de la Guerra Civil, i els llocs del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, de l’estiu del 1937. No serà el seu primer viatge a Espanya. De fet, aquesta cadena de solidaritat va començar amb un primer viatge de l’executiva del sindicat, el 2013. «Volíem entendre per què va colpejar tant la crisi financera Espanya –explica avui Solhaug. Crec que la intensitat amb què va enganxar la crisi no és una cosa aïllada en el temps, que s’ha d’estudiar remuntant-se al 1930, que té a veure amb l’estructura i l’economia que va deixar a Espanya una dictadura de 40 anys». En aquella gira, en contactes amb gent de Comissions Obreres, UGT, Izquierda Unida i l’ARMH van saber els nòrdics per primera vegada de l’enorme nombre de desapareguts a les cunetes d’aquest país. «Abans no en sabíem res, i ens va impactar amb molta intensitat. Quan vam tornar, pensàvem com podíem tornar tanta amabilitat que havíem rebut a Espanya –explica el noruec–, i vam decidir ajudar els familiars dels desapareguts». «En 22 anys hem tingut centenars de voluntaris de més de 20 nacionalitats, gent que ha vingut a fer i recolzar el que no fa l’Estat –comenta Emilio Silva, fundador i coordinador de l’ARMH. És un enorme exemple de solidaritat i una expressió que la lluita pels drets humans no ha de tenir fronteres». Silva recorda que no tot va ser ajuda europea en els anys de la dictadura: «També hi és present l’abandonament que van viure milions de persones a Espanya durant la dictadura. Molts països van mirar cap a una altra banda i van normalitzar el franquisme mentre la falta de llibertats, les tortures i les detencions il·legals formaven part de l’agenda diària del franquisme». Por encara viva Por encara vivaHi ha en la biografia de Solhaug diverses trobades amb la tragèdia espanyola. Als anys 70, va ser un dels manifestants joves d’uns vint anys que a Oslo sortien al carrer per protestar pel procés 1.001, un judici i condemna a tota la direcció de CCOO. La seva experiència espanyola passa també per contactes amb l’històric Marcelino Camacho. «Era un home petit, sec, amb una força increïble», recorda. El 2016, quan va visitar l’excavació d’una fossa comuna al cementiri de Guadalajara, en obres per a les quals havia ajudat el seu sindicat, amics espanyols el van portar d’excursió pels escenaris de la batalla del Jarama. «¿Veus aquell turó? –li van dir. Doncs allà hi van lluitar els noruecs de les Brigades Internacionals». En un altre viatge va passar pel Valle de los Caídos. «Tota aquella arquitectura, aquest monument surrealista, em va impactar molt», explica. Però ha sigut assistint als treballs d’exhumació que aquest noruec ha rebut el cop més fort, i no tant pels esquelets: l’impacten més els vius. «La meva impressió més forta a les fosses comunes espanyoles és el silenci dels familiars que busquen els seus éssers estimats, la humilitat amb què et diuen: «El meu avi no va fer res», «el meu pare no va fer res»… com si no haguessin lluitat contra el feixisme. És la por encara viva el que els impedeix dir amb orgull: «Al meu avi el van matar per lluitar per la democràcia». El sindicat d’electricistes ha fet col·lectes promogudes per líders i filials regionals. El 2014 van ajudar amb 6.000 euros a la recerca de les restes del guerriller gallec Perfecto de Dios, afusellat el 1950 i enterrat a Chaherrero (Àvila), i des d’aleshores han donat suport a excavacions a Cadis, Guadalajara, Lugo, Lleó... Són ja 70.000 euros que han sortit de la caixa solidària d’un sindicat que es finança amb les aportacions de l’1,5% dels salaris dels socis. A Noruega un electricista no cobra malament: una mitjana de 60.000 euros a l’any. «Fins ara no hem sufragat projectes concrets, sinó l’ARMH –explica Solhaug–, confiant-hi i que utilitzen la nostra ajuda per buscar víctimes desaparegudes i ajudar els seus familiars. No sé encara com treballarem en el futur; depèn de com funcioni la nova llei de memòria democràtica». Matías Alonso, coordinador de l’Agrupació per a la Recuperació de la Memòria Històrica del País Valencià, espera al setembre per veure’s amb la delegació noruega. Té moltes coses a ensenyar-los. «És tot un exemple de solidaritat internacional que encara recorda aquella onada de simpatia pels treballadors que defensaven la legalitat republicana –diu. Avui, l’ajuda d’aquests companys pot ser crucial perquè encara hi ha casos en què la maleïda litúrgia de les subvencions deixa famílies sense prou quantitat de diners per iniciar els treballs d’exhumació. L’aportació dels treballadors noruecs hauria evitat alguna renúncia per aquests motius. Tot un exemple de compromís solidari des de llunyanes terres que hauria de fer enrojolar els ‘equidistants’ d’aquí». El pare de Henning Solhaug va combatre a Narvik, i va sobreviure en la retirada a Suècia. «Per a nosaltres és important la solidaritat –explica– i ajudar ara les famílies d’aquells assassinats a Espanya, els primers europeus a combatre contra Hitler i Mussolini. Ha passat temps, però s’ha d’entendre què és el feixisme, i que no només és el passat: avui és un perill del present».

Fosses del franquisme: la discreta ajuda vikinga

Electricistes noruecs ajuden en l’exhumació d’afusellats des que, el 2014, el govern Rajoy va tallar les subvencions

El més llegit