Juanma Moreno: el triomf del centrista pacient

Juan Manuel Moreno Bonilla ha tornat a guanyar després de doblar l’aposta. I els que el coneixen des que va començar en el PP als anys 90, ho atribueixen al fet que aquest malagueny nascut a Barcelona –el 1970, uns mesos abans que els seus pares deixessin de ser emigrants per tornar al sud– «sempre ha sigut el mateix». Tot i que en unes etapes hagi sigut ‘Moreno Bonilla’ i en d’altres ‘Juanma Moreno’. «Juanma fa el mateix que fa 25 anys, és un tipus de centre que mira a la dreta o a l’esquerra perquè creu en una manera diferent de fer política; com que és planer, empàtic i pròxim, al final sempre arriba a la gent», afegeix al glossar el triomf d’aquest centrista pacient algú que el coneix des de la seva època universitària. Des que el seu impuls com a líder de l’Associació Popular d’Estudiants el va catapultar, el 1993, a la presidència de Noves Generacions a Màlaga. Dos anys després, convertit en el responsable andalús de l’organització juvenil i en regidor de Joventut, Esport i dos districtes conCelia Villalobos com a alcaldessa de Màlaga, Moreno ja havia deixat els estudis. El seu salt a la política nacional el va portar a viure a primera fila, des de la cúpula de Noves Generacions, els crims que ETA va perpetrar contra el seu partit. Ell ja era el president de l’organització juvenil el juliol del 1997, quan es va produir l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. I, tres estius després, un altre d’aquells atemptats es va acarnissar amb el seu entorn més immediat. Va passar bastant a prop de l’avinguda de la capital malaguenya en la qual ell vivia i el seu pare regentava una botiga. Al barri de Nueva Málaga, la banda terrorista va cosir a trets el regidor del PP que, precisament, havia ocupat la butaca de Juanma Moreno a l’Ajuntament de la seva ciutat, quan el va deixar a la primavera del 1997 per ser parlamentari andalús. Ho va recordar el mateix president de la Junta el 15 de juliol passat, coincidint amb l’aniversari del fatídic succés: «El meu company José María Martín Carpena em va substituir com a regidor de l’Ajuntament de Màlaga, i el van matar. ETA el va assassinar davant de la seva família fa 22 anys». En aquell temps, Juanma Moreno ja s’havia estrenat com a diputat nacional. Portava tres mesos a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo, on el seu partit li va buscar un buit en les eleccions generals del 2000 representant a Cantàbria. La seva vida havia estret vincles amb Madrid i amb una seu de carrer Génova en la qual encara exercia com a líder l’home que, el 1989, el va enlluernar i el va despertar per a la política quan va assistir entre el públic un dels seus mítings: José María Aznar. El 2001, Moreno va deixar de presidir Noves Generacions. I, posteriorment, el 2004 no va renovar el seient de diputat després de quedar-se a les portes en la llista malaguenya dels comicis nacionals d’aquell any. No obstant, el seu hàbitat va continuar sent l’aparell nacional. Es va dedicar exclusivament a la fontaneria política al carrer Génova fins que, durant l’últim any d’aquesta legislatura, va ocupar la butaca del seu company malagueny Manuel Atencia. En aquesta etapa, amb el ‘boom’ de l’enlairament ja temperat per més d’un bany de realitat, es comença a comprovar que la de Moreno en la política és la cursa de fons d’algú que, paradoxalment, arriba als seus cims després de les derrotes. Després d’aquella ‘travessia del desert’ a les tripes de la seu madrilenya, va continuar guanyant pes davant la direcció nacional i va ser nomenat en el si del Govern d’Espanya per Mariano Rajoy, el 2011, secretari d’Estat de Serveis Socials i Igualtat. La seva consolidació en l’aparell del partit encara torna com un bumerang i fins i tot l’oposició la utilitza com a arma llancívola. Sense anar més lluny, a la recent precampanya andalusa, el socialista Juan Espadas li va criticar «la llibreteta de Bárcenas». El seu èxit a Andalusia és, precisament, un altre reflex de les seves inesperades resurreccions. L’aterratge al sud de Moreno incloïa al paquet el problema d’exposar-se a unes eleccions després que el PP hagués aixecat el seu sostre més alt. Després del triomf erm que va propiciar una aliança del PSOE i IU, tot el que no fos repetir com a força més votada o anar pels 50 escons de Javier Arenas, suposaria una minva. El 2015, l’ara president es va estavellar i el PP va baixar els 33 parlamentaris. I, el 2018, la caiguda va ser encara més sonada amb 26 diputats que significaven el pitjor resultat de la història i implicaven un retrocés als temps de Gabino Puche. Tanmateix, quan tocava abaixar el cap, va aflorar la sorpresa. Els 21 escons de Cs i el suport amb 12 més de Vox van consagrar el derrotat com a primer president del PP en la història d’Andalusia. I allà, en les segones oportunitats que solen concedir-li les relliscades, es va fer fort el polític malagueny. Es va agafar a la moqueta del Palau de San Telmo amb prou habilitat per convertir el Govern del canvi en el seu passaport cap a la majoria absoluta. Cap a uns 58 escons que han deixat en un triomf ja menys rotund l’aconseguit per Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid. A la seva segona legislatura com a president de la Junta d’Andalusia, Moreno arriba convertit en el ‘baró de barons’ del seu partit a nivell nacional. El seu pacte en plena guerra interna amb Alberto Núñez Feijóo, li concedeix al carrer Génova més poder que mai. El seu amic Elías Bendodo és el coordinador general. I el nom de Moreno no trigaria a aparèixer si, d’aquí uns anys, fa falta un pla b per a la Moncloa. El malagueny gaudeix de part del control en la direcció nacional només quatre ‘juliols’ després d’haver-se sentit perdedor en un congrés en el qual va recolzar sense embuts Soraya Sáenz de Santamaría davant Pablo Casado. A finals dels 90, Moreno va començar a pujar com l’espuma en la política i això no va impedir que, fins que les seves agendes ja l’hi van impedir, continués celebrant el seu aniversari, cada 1 de maig, a la casa de camp del seu enyorat pare a la Vall del Guadalhorce. Va continuar citant allà, entre les terres per les quals tant li agrada caminar, els seus amics dels inicis. A Fran Oblaré, Mariví Romero, Elías Bendodo, Víctor González, Juan Jesús Bernal, que el van acompanyar en furgonetes llogades per tot Espanya a la seva agosarada campanya per presidir Noves Generacions. Era una de les seves maneres de no perdre la presa de terra amb certes arrels. Juanma Moreno creu en els retorns al passat i potser per això, el 2 de juliol passat, es va acostar a la plaça de toros de La Malagueta per disfrutar del concert que commemorava el 40 aniversari de Dansa Invisible. El grup del malagueny Javier Ojeda era el mirall al qual es mirava, abans del míting d’Aznar, quan va passar amb més pena que glòria per la música pop. Als anys 80, Juanma Moreno era jove de vint anys que cantava en bandes batejades com Lapsus Psíquico, Cuarto Protocolo o Falsas Realidades.

El més llegit