Fas la vista enrere i cap dels teus companys de feina és ara amb tu. Vas començar amb ells, vas créixer i vas madurar professionalment gràcies a les seves aportacions. Però ara no en queda cap. L’experiència vital de qualsevol persona anònima, empleada anys i anys a la mateixa empresa, se li pot aplicar també al president del Govern. Només que en el cas de Pedro Sánchez ell ha decidit el destí dels seus col·laboradors més pròxims. Amb la renúncia d’Adriana Lastra a la vicesecretaria general del PSOE, d’aquell grup inicial només queda l’actual secretari d’Organització, Santos Cerdán.
Lastra i ell van ser el seu primer nucli dur, després que l’aparell socialista el defenestrés de la secretaria general l’1 d’octubre de 2016. Junt amb José Luis Ábalos no només no el van abandonar, el van sostenir, el van animar i van tenir la capacitat de veure que podia aixecar-se i plantar una nova batalla contra la favorita de l’aparell, Susana Díaz, amb l’ànim únic de la militància. Les converses que van mantenir aquells dies de tardor formen part ja de la història del PSOE. Aquest equip primigeni va recuperar el maig del 2017 el control del partit. No s’ha de restar valor a la capacitat de caure i d’aixecar-se que va tenir Sánchez. Però per a alguns el seu afany de venjança va canviar el PSOE i el va convertir en una cosa diferent. Més mans, més cesarista menys deliberatiu.
Durant les primàries, es va unir a aquest clan Carmen Calvo i, una vegada va aconseguir tornar a la secretaria general, el cercle va augmentar amb Iván Redondo. Tots han jugat un paper capital en aquests anys, des d’abans que Sánchez conquerís el Govern amb la moció de censura del juny del 2018. I tots menys el navarrès Santos Cerdán, almenys per ara, s’han anat perdent pel camí. Van caure de l’òrbita del líder sense intuir-ho. De manera abrupta i inesperada. Alguns d’ells, com Redondo, encara sembla que no ho han superat.
Segons algú que coneix bé el president del Govern, «si no t’ajustes a les seves finalitats no li vals». «Pedro va a la seva i fa el que considera adequat en cada moment». Amb Lastra no ha sigut possible encara confirmar si l’única motivació de la seva renúncia ha sigut la necessitat de guardar repòs per un embaràs de risc o si ha llançat la tovallola per les seves desavinences amb Cerdán. Al PSOE hi ha moltes veus que creuen que això últim ha sigut crucial, que Ferraz no funcionava com una màquina ben greixada, que es van equivocar amb els missatges de la campanya de les andaluses (que va coordinar el navarrès), que el partit no feia de repetidor de l’acció de l’Executiu ni de mur de contenció de les crítiques de l’oposició. I s’apunta, a més, que Sánchez «estava fins al capdamunt de la tensió i la divisió».
Però la marxa de qui era la número dos del PSOE suposa el desmantellament del cercle original i la seva substitució per un de nou, en què no hi ha, per ara, cap dona. Una cosa que l’exvicepresidenta del Govern Carmen Calvo, la primera a sortir d’aquesta òrbita fa un any no va deixar de ressenyar aquest dilluns a les xarxes socials: «En la democràcia de la igualtat entre dones i homes no és bo que marxin dones de la primera línia de la política. Adriana, molta sort».
Fredor en els cessaments
El nucli del president el formen des de fa temps més homes que dones: els més rellevants són el ministre de la Presidència, Félix Bolaños; el seu cap de Gabinete Óscar López; el seu director adjunt, Antonio Hernando, i Santos Cerdán en el partit (també Lastra fins a la seva dimissió). No se sap encara qui substituirà la vicesecretària general del PSOE, fins i tot si Sánchez ho farà o buscarà altres alternatives, però tant ella com Calvo eren dos pesos pesants en el Govern i en el partit que ja no hi són. És cert que l’Executiu té tres vicepresidentes –Nadia Calviño i Teresa Ribera, del bloc socialista, i Yolanda Díaz, d’Unides Podem— i una portaveu, Isabel Rodríguez, que junt amb la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, són molt representatives i fins i tot influents. Però cap de les primeres formen part del primer anell de poder ni han tingut mai la proximitat i confiança amb el president que mantenien Calvo i Lastra. L’única que sí que s’hi ha acostat més, i durant més temps, és Montero. Rodríguez sí que forma part de ‘matines’ (les reunions d’estratègia dels dilluns), però no exerceix el rol tampoc de Calvo ni el que va tenir la seva antecessora en la representació, Montero.
Aquesta proximitat no li va servir de res a l’exvicepresidenta ni a altres que semblaven intocables, com Redondo i Ábalos. Els companys d’aquell viatge que va conduir Sánchez a la Moncloa han desaparegut. Ells tres es van esfumar en la remodelació de juliol de fa un any, quan el cap de l’Executiu va deixar tots en el PSOE estupefactes per la seva fredor a l’hora de prescindir dels seus col·laboradors més pròxims. No només Redondo per les seves ínfules de ser ministre, també dues persones de la talla política d’Ábalos i Calvo, cadascun per diferents raons.
L’espai que tots dos van deixar a l’Executiu no ha sigut encara ocupat. Per contra, la sensació general és aquesta crisi va ser fallida i que el Govern li falten persones amb més bagatge, capaces d’opinar sobre qualsevol assumpte. Algunes com el ministre de Cultura, Miquel Iceta, o el d’Agricultura, Luis Planas, amb gran experiència, semblen desaprofitades. Igual que és molt valorada en el partit la titular d’Educació, Pilar Alegría. Ara queda per saber què vol fer Sánchez amb el Govern i amb el partit.