En el supermercat del periodisme de dossier hi torna a haver una partida d’àudios de l’excomissari Villarejo. Es publiquen algunes gravacions que rescabalen els qui van ser les seves víctimes. Imaginem que la raó és que l’home ara es dedica a extorsionar els seus antics clients per intentar minimitzar danys en els diversos processos judicials en els quals està immers. En una situació normal, Villarejo seria, en aquests moments, o un exiliat de luxe a compte dels fons reservats o un pària. Però aquí és l’epicentre d’aquesta vida política que només està en els mitjans i d’aquesta vida mediàtica que només està en la política. Aquestes milers d’hores de gravacions que són en realitat un gran delicte que empara centenars de delictes, es van utilitzar, s’utilitzen i, desgraciadament, s’utilitzaran com a arma llancívola de la dreta contra l’esquerra, de la policia patriòtica contra l’independentisme unilateralista, ara dels Pujol contra tots els seus enemics i, encara més recentment, entre tribus periodístiques. Davant tant despropòsit, seria lògic dividir la classe política entre els que han citat en algun míting alguna de les merdes que ha deixat anar l’excomissari i en la classe periodística distingir entre els que van publicar les seves cosetes com si fossin investigacions i els que es van quedar amb cara de tontos venent menys exemplars o aconseguint menys clics. El drama és que al costat bo de la història quedarien molt pocs polítics i molt pocs mitjans. Així que lliçons les justes, encara que ara amb la munició de Villarejo vulguin netejar els danys del passat.