El gir a babord amb l’útil impost a la banca

Potser és adequat introduir en la terminologia política el llenguatge nàutic. ‘Babord’ i ‘estribord’ defineixen els costats esquerre i dret d’una embarcació, sempre que es prengui com a referència la part davantera o proa. I així se’ls designa per evitar la confusió que transmeten les paraules esquerra i dreta, ja que signifiquen un costat o un altre segons el punt de vista del tripulant. El cas és que, fins a cert punt, en polítiques governamentals aquesta confusió entre esquerra i dreta, vegeu aquests dies Emmanuel Macron a França, després del seu revés en les eleccions legislatives, és una realitat. O segueixi’s la política del socialdemòcrata Olaf Scholz a Alemanya. Pedro Sánchez s’ha situat, en una ostentació de bonapartisme, per sobre de tots, fins i tot del seu propi Consell de Ministres, amb el llançament de les seves dues mesures estrella: els impostos al sector bancari i a l’elèctric. Ni tan sols ha explicat per què aquestes mesures encaixen en un pla de lluita contra la inflació. Se suposa que amb els 5.000 milions d’euros (2023 i 2024) que espera recaptar es finançarien les iniciatives socials. Però no ho ha explicat així. Les iniciatives tenen una qualitat més política que econòmica: ajuden a reparar les esquerdes del Govern de coalició i assegurar l’horitzó de celebrar eleccions en els primers dies febrer del 2024. La campanya electoral de les generals, per si hi havia algun dubte, ja ha començat en el debat de l’estat de la nació, perquè la primera volta –descomptant Castella i Lleó i Andalusia– se celebrarà el maig del 2023 amb els comicis municipals i autonòmics. Si volia fonamentar l’impost a la banca, la ministra d’Economia i vicepresidenta primera, Nadia Calviño, podia haver-li passat una nota molt precisa. Però no sembla que ho hagi fet. Perquè Sánchez ha parlat de beneficis extraordinaris –que «no cauen del cel» – que tindrien lloc el 2023 i 2024 per la pujada dels tipus d’interès. Però és que en el cas dels bancs no només no cauen del cel. És que l’Estat ha contribuït d’una manera important a aquests beneficis, per exemple el 2021. El compte de resultats del Banc d’Espanya revela com, seguint les instruccions del Banc Central Europeu (BCE) arran de la covid, ha pagat pels tipus d’interès negatius de fins a l’1% als bancs. El Banc d’Espanya els prestava 100 euros i ells n’havien de tornar aproximadament 99. Un guany per als bancs i una pèrdua per al Banc d’Espanya, és a dir per a tots els espanyols. Perquè els beneficis del Banc d’Espanya d’aquell any s’han vist minorats en 2.863,10 milions d’euros per aquest efecte, i s’han reduït a 1.875 milions. Per acabar-ho d’adobar, aquest regal no va anar acompanyat d’un missatge de prudència: escolta, que no es distribueixi com a dividend, que no es paguin bonificacions, millor reforçar la vostra solvència via augment de reserves. No. Aquest 1% és una xifra que traduïda al que cada banc ha rebut revela tota la seva importància. En el cas del Banco Santander representa gairebé un 10% del seu benefici total; a CaixaBank, si es treu l’anomenat ‘efecte del fons de comerç negatiu’ o ‘badwill’ (el que l’argot del BCE anomena ‘ganga’) de Bankia (4.300 milions), les ‘ajudes’ representen el 60%-70% del benefici. En el Sabadell, el guany que li va facilitar el Banc d’Espanya va suposar el 58% del benefici total. Els tipus d’interès negatius van redundar, doncs, segons apuntem, en una minva dels beneficis del Banc d’Espanya de 4.648 milions a 1.785 milions. La vicepresidenta Calviño, a part de fer una nota en el debat per explicar aquesta situació, podia fins i tot fer un pas més endavant. ¿Per què si el propòsit és recaptar diners en la banca no citar els banquers per demanar-los que, ateses les circumstàncies socials, tornin aquests 2.863,10 milions que se’ls va, regalar el 2021? Perquè tant als llibres del Banc d’Espanya com als dels bancs està individualitzat. És molt fàcil. I tot i que també és fàcil apujar el tipus impositiu, convertir-lo després en un tipus efectiu, el que realment paguen, és molt més difícil. L’important és la recaptació efectiva. ¿Per a què serveix dir que pagaran el 35% o el 40% si les deduccions fiscals i altres tortuositats o l’ús de paradisos fiscals i el pretext de la doble imposició permeten a aquests grans conglomerats internacionals pagar molt menys del que caldria? Elevar el tipus impositiu té, per tot això, més de mesura estètica que d’eficàcia. És a dir, aconsegueix el titular. I l’ha aconseguit. El cas de les companyies elèctriques és diferent. S’han estat beneficiant amb un càlcul del sistema de costos marginal que al prioritzar al preu de l’energia més cara amb el fet d’incorporar el gas incorren en un abús, tenint en compte que al disparar-se el preu se n’han beneficiat algunes amb costos molt baixos, com són les eòliques o fotovoltaiques. A més, en aquest camp, el Govern ja ha obtingut èxit amb l’excepció ibèrica, la comunicació de la qual no ha sigut eficaç. I, paradoxalment, el missatge més dispers és el que es refereix al combat contra la inflació. Cal dir que el BCE ha sigut incapaç d’adoptar mesures fins fa algunes setmanes i les que ha resolt –pujades de tipus– no tindran efecte en una inflació de beneficis a l’estil Keynes, no de salaris. I en aquest context, el Ministeri de Consum hauria de servir per sufocar les expectatives inflacionistes que es transmeten a través de l’anticipació de pujades de preus mitjançant l’acció dels inspectors. Es tracta de crear un clima davant el ‘puc, me l’emporto’ o al ‘campi qui pugui’.

El gir a babord amb l’útil impost a la banca

El president del Govern no explica la relació dels impostos anunciats per als sectors elèctric i financer amb les tendències inflacionistes provocats per energia i aliments

El més llegit