L’agonia de buscar Miguel Ángel Blanco a cegues i contra el rellotge

De tots els dispositius visibles que la Policia, la Guàrdia Civil i l’Ertzaintza van desplegar entre el 10 i el 12 de juliol de 1997, l’objectiu principal era crear tants controls i punts d’intercepció que ETA no pogués realitzar el més mínim moviment a les carreteres i carrers principals d’Euskadi. El pla era fixar el comando que tenia retingut el regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco Garrido, que no pogués canviar d’amagatall mentre el buscaven els agents d’informació dels diferents cossos i els especialistes que van arribar de Madrid, Logronyo i un grup de Catalunya. Això constituïa una de les missions més complicades que qualsevol policia havia afrontat mai: 48 hores de termini per resoldre un segrest en una zona laberíntica i hiperpoblada, plena de gent que recolzava la banda terrorista, boscos, valls, masos i locals industrials. I tot això en una etapa de la lluita antiterrorista en què les forces de seguretat de l’Estat no tenien tants confidents com fitxarien després. «El 1997, els confidents es podien comptar amb els dits d’una mà», admet el policia L.M.R., que va participar en la recerca del jove segrestat. «Sospitàvem que seria a prop, perquè amb tants controls el comando no es podia moure», recorda l’ertzaina G.E., llavors jove membre de la comissaria d’Hernani, integrant de la primera unitat policial que va pujar a la pista forestal del barri de San Francisco de Lasarte, el lloc on van disparar Miguel Ángel Blanco. Dos veïns que treien el gos van sentir dos trets; seguint la pista cap a dalt, es van trobar el segrestat tirat a terra, encara viu, però inconscient. Quan G.E. va arribar-hi, una ambulància de DyA estava recollint el ferit. «Era una ambulància comuna –recorda–. Quatre-cents metres més a baix, el van canviar a una ambulància medicalitzada que el va portar a l’hospital.» El guàrdia civil M. –que, com els altres agents policials entrevistats, demana l’anonimat estès al seu rang i la seva unitat– havia dormit poques hores en un llit del lloc de Barakaldo (Biscaia) després d’acabar un dels rastrejos dissabte a les sis del matí. Feia poc que s’havia aixecat, havia dinat i ja s’aprestava a sortir de nou amb uns companys. Aquella tarda de dissabte, en només un minut, M. va passar «de l’alegria a l’enfonsament –relata–. Primer vam saber que l’havien trobat viu. I en poc temps ens van dir que estava viu... Però molt greu. Se’m va fer un buit al cor: un tret al cap. Uf. Tot i que fos un calibre 22, un tret al cap et deixa mort o prostrat per sempre». Agonia Agonia«Llavors no hi havia tants mòbils ni GPS. Vam entrar per l’Euskadi profunda mirant locals, masos, finques, cabanyes, contenidors, qualsevol lloc abandonat...», recorda L.M.R. Avui, convertit en secretari general del Sindicat Unificat de Policia al País Basc, vol reivindicar el treball dels milers d’agents d’Informació i de Seguretat Ciutadana en «una recerca contra el rellotge, agònica». En qualsevol entrada amb cotxe camuflat en un punt apartat podien trobar-se de cara amb un comando d’ETA, però el cansament i la pressa els anava fent abandonar les precaucions. «De vegades ja no sabíem on érem. Entraves una mica a pit, massa de pressa. Trobaves un mas, demanaves una mica d’aigua i et treien un entrepà de tonyina...» Al capdavant de l’aparell militar d’ETA hi havia José Javier Arizkuren Ruiz ‘Kantauri’, «que estava molt malament del cap i volia venjança perquè havíem alliberat José Antonio Ortega Lara –recorda M.–. Per això el cas feia tan mala pinta, pel que demanaven, que no es podia concedir, i per la seva rebequeria. Ja no anaven contra nosaltres, perquè havien arribat a un punt en què agredir un guàrdia, o dos, o set no els sumava punts. Volien ressò internacional». «‘Aquest noi rebrà’, repetíem de tant en tant al meu equip, que ens esperàvem el pitjor» –recorda el policia–. Fins que va arribar un moment en què no parlàvem gens. Anàvem en silenci. El cap baixava a un bar per trucar. Fins que un dia va tornar, va entrar al cotxe i va dir: ‘Tots els equips, a base’. Ja l’havien trobat». De pista a pista De pista a pistaA la ràdio del cotxe de l’‘ertzaina’ G.E. va sonar una instrucció: «Pugeu a la pista de San Francisco, que hi ha una persona ferida», va dir la base. «Qui emetia el missatge es coneixia aquesta muntanya tant com nosaltres. És una zona de pistes de ciment entre masos, un laberint, però el barri antic de Lasarte queda allà mateix, a tres minuts...» Al començament de l’operatiu per alliberar Blanco, al guàrdia civil M. li havia tocat córrer per la muntanya Urkiola, identificar persones caminant, amb bicicleta, amb cotxe... No gaire lluny d’Eibar, on havien caçat el regidor del PP tres segrestadors que resulta que van ser Irantzu Gallastegi, Javier García Gaztelu ‘Txapote’ i José Luis Geresta. Els dos primers tenen encara nou anys de presó per davant. Compleixen a la presó madrilenya d’Estremera. L’Urkiola, al cor d’Euskadi, un cim de 1.337 metres d’altitud entre Guipúscoa, Biscaia i Àlaba, «era zona de pas per a comandos i per a gent muntanyenca del món ‘abertzale’. Temps després van planejar muntar allà una presó del poble...». Una pista relacionada amb la muntanya va ser objecte d’investigació més endavant, quan Miguel Ángel Blanco ja estava enterrat. «El nus amb el qual li van lligar les mans era muntanyenc. Per això es va investigar ambients d’aficionats ‘abertzales’ a l’escalada, sobretot a la zona de Durango», recorda L.M.R. El cas de Miguel Ángel Blanco tenia mala pinta des del principi. «Llavors, entre nosaltres ja sonava ‘Txapote’, que començava a despuntar. Encara era l’època dels pistolers –relata el policia–. A ETA, el pitjor era un pistoler, un tio o una tia amb necessitat de demostrar valor a l’organització, necessitats de sang. Els pistolers com ‘Txapote’, o Iglesias Chouzas, o Ormazábal, ‘Tturko’... Eren els més perillosos». Màxima tensió Màxima tensióL’última nit abans d’expirar l’ultimàtum d’ETA, la del divendres 11 al dissabte 12 de juliol, «la nostra desesperació ja era màxima i estàvem molt cansats. El temps se’ns tirava a sobre. Portàvem la ràdio del cotxe encesa, escoltàvem notícies sobre la tensió de la gent a Bilbao, a Donosti. No et pots imaginar com de copartícips érem d’aquell ambient... Però al cotxe, d’un costat a l’altre, buscant. En algunes zones perdíem la ràdio i ens quedàvem callats, molt nerviosos.» M. i L.M.R. Relaten que van fer voltes i voltes per carreteres, «rebentats», diu el guàrdia; «esgotats mentalment», diu el policia. I quan la víctima va aparèixer amb dues bales de calibre 22 al crani –«sempre m’he preguntat per què van utilitzar un 22, potser per no fer gaire soroll», rumia el policia–, de l’enfonsament es va passar de nou a la tensió: «Ja no se l’havia de buscar. Calia evitar que la situació anés a pitjor, però d’allò se n’havien d’encarregar els ‘ertzaines’, que són els que en tenien la competència», diu M. Es refereix a l’arribada de multituds plenes de ràbia davant les seus d’HB de Bilbao, Ermua, Eibar, Sant Sebastià, Vitòria... «Allò era molt fort: ¡els ‘abertzales’ demanant protecció als ‘beltzas’!», diu, en al·lusió al negre (‘beltza’) uniforme dels antiavalots de l’Ertzaintza. Treure’s els passamuntanyes Treure’s els passamuntanyesVa ser un moment d’especial càrrega emocional per a G.E. «L’assassinat de Miguel Ángel Blanco és el que més m’ha afectat. Recordo la tristesa i l’angoixa de veure aquella persona morta, sense sentit», explica. I d’allà, la gent abraçant els ‘ertzaines’ que es van treure el casc i el passamuntanyes. «De sobte vam pensar que tothom ens recolzaria. Però va ser un moment d’exaltació: després vam continuar sols un munt d’anys». També va ser un gran moment per a Julio Rivero, ‘ertzaina’ i coordinador de l’associació Mila Esker, dedicada a conservar la memòria dels policies bascos assassinats i ferits. «Treure’s el casc era un signe d’alliberament, mostrar que a sota hi ha una persona», explica. Rivero també va formar part de l’operatiu que va voler alliberar Miguel Ángel Blanco. «Donar seguretat a les seus d’HB va ser fonamental. Si allò s’hagués escapat de les mans i després ETA hagués respost... Imagini’s en quina situació ens hauríem ficat». En l’ànim de Rivero, després de l’exaltació del suport popular va arribar la tristesa. Dos mesos després d’assassinar Miguel Ángel Blanco, ETA va matar el seu company Josemari Agirre a la porta del Guggenheim, «i després Jorge Díez Elorza, Iñaki Totorika...», enumera, desgranant noms de víctimes mortals. Des que va haver de recollir un company seu mort en un atemptat, fa molts anys, després de cada cop d’ETA, L.M.R. Es passava uns dies sense poder menjar bé. I el mateix efecte va tenir en el seu organisme l’assassinat del jove regidor d’Ermua. Vint-i-cinc anys després, G.E. encara pensa què hauria passat si aquella tarda s’hagués trobat ‘Txapote’ i els seus còmplices darrere d’aquella corba de la pista de San Francisco. «No es mouran, però si es mouen cal caçar-los. Era la consigna que ens van donar al sortir», recorda l’‘ertzaina’ amb castellà d’accent biscaí. Tots els permisos havien sigut suspesos i tota la plantilla estava treballant en la recerca agònica, però «ningú creia que els haguéssim d’atrapar en moviment. Si queien, seria en algun lloc que ells tinguessin o on els haguessin donat suport. Perquè tenien molt suport, ¿eh? Treure a Ortega Lara va costar una barbaritat. Avui sona una mica estrany, però en aquella època, en molts llocs, els assassinats d’ETA, sobretot a Hernani, que sens dubte era el poble més perillós d’Euskadi, estaven assumits com el resultat del Betis-Sevilla: avui és X, demà 2... Collons, sabíem que els teníem a prop, però...».

L’agonia de buscar Miguel Ángel Blanco a cegues i contra el rellotge

El record d’un ‘ertzaina’, un guàrdia civil i un policia nacional membres de l’enorme desplegament de recerca del regidor segrestat

El més llegit