25 anys sense Miguel Ángel Blanco: «ETA, si el mateu, ho pagareu»

A les cinc de la tarda de dijous 10 de juliol de 1997, una trucada des de Pamplona del president del PP basc, Carlos Iturgaiz, va col·locar el conseller de Justícia del Govern de Vitòria en l’arrencada d’un drama brutal: «Ramón, ens han segrestat un regidor d’Ermua». El conseller socialista Ramón Jáuregui Atondo –que amb el temps seria ministre de Presidència i eurodiputat–, es va assabentar de la condició que posava ETA –acostament de presos en 48 hores– per alliberar el jove economista i regidor del PP Miguel Ángel Blanco Garrido, i va decidir anar-se’n a casa de la família al carrer Iparaguirre de la localitat biscaïna, en el límit amb Guipúscoa. El paleta Miguel Blanco, el pare del Miguel Ángel, acabava d’arribar de l’obra. «A la casa hi havia també la mare, la germana i la nòvia –recorda Jáuregui. Em demanaven: ‘Faci el que sigui’. Em vaig sentir obligat a dir-los una mentida pietosa, calia donar-los esperança: ‘No es preocupin, el traurem, la policia el trobarà, i si s’ha de complir alguna cosa política en parlem’. I jo no m’ho creia. Sabíem que feia molt mala pinta; li havien plantat a l’Estat un envit de tal naturalesa que sabíem que no l’acceptaria». Al migdia de divendres, a la Taula d’Ajuria Enea, reunits amb el ’lehendakari’ José Antonio Ardanza Iturgaiz, Jáuregui, el penebista Xavier Arzalluz, i l’alavesista Pablo Mosquera, «vam acordar enviar-li a ETA un missatge: ‘Si el mateu, ho pagareu’. Vam decidir convocar per a dissabte tal manifestació al carrer que no s’atrevissin a matar-lo. Va ser una manifestació a Bilbao tan gran, tan bonica, que per un moment ens vam fer la ingènua il·lusió que havíem guanyat». «¿I si negocieu?» «¿I si negocieu?»Al matí del divendres 11 de juliol, quan feia ja 20 hores que Miguel Ángel Blanco estava retingut i es reduïa el termini de l’ultimàtum d’ETA, el llavors portaveu del PNB en el Congrés, Iñaki Anasagasti, va parlar amb el seu millor contacte al PP, Francisco Álvarez Cascos. El diputat nacionalista tenia amistat amb el que en aquell moment era vicepresident del Govern, consolidada en els dies dedicats a negociar el suport del PNB a la investidura d’Aznar. «Li vaig dir que potser convenia fer algun intent de negociar el que demanava ETA, perquè estava en joc la vida d’un home. Però ell no s’ho va plantejar: es remetia a Jaime Mayor Oreja –ministre de l’Interior– que era qui tenia el timó, i amb un criteri molt dur», explica avui Anasagasti. El principi del Govern era «que l’Estat no negocia amb terroristes; d’aquí no es movia», recorda Anasagasti, i ho resumeix amb una altra anècdota: «Una vegada em va dir Rajoy: ‘No t’oblidis, Iñaki, que Aznar és víctima del terrorisme’». Cinc lustres després, Anasagasti creu que, si d’ell hagués depès «i encara sabent que ETA era una quadrilla d’assassins que necessitava donar un escarment després de l’ alliberament d’Ortega Lara, hauria mirat de negociar algun acostament de presos no en aquell moment, i sense publicitat, però hauria fet alguna cosa». Els polítics el van tapar Els polítics el van taparCap al tard del divendres 11 de juliol, Consuelo Ordóñez Fenollar caminava amb la seva parella pel carrer Juan de Bilbao de Sant Sebastià –no gaire lluny d’on van assassinar el seu germà Gregorio– insòlitament envoltat de gent no ‘abertzale’. «Vam sortir a «lo viejo», sense proposar-nos-ho –explica–, i ells no apareixien per enlloc». «Ells» eren els amos d’aquesta part de la ciutat, guerrillers de la kale borroka i simpatitzants d’ETA. Qualsevol dia era molt agosarat, perillós, passejar en col·lectiu per «lo viejo», el feu radical. «Però aquell dia vèiem que el carrer es començava a omplir de gent irada, tipa, i ells no hi eren, no se’ls veia en cap dels seus bars...». Per a qui dos anys després fundaria el Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (Covite), aquella deambulació per territori prohibit era senyal de rebel·lió d’una societat sotmesa a un terrorífic reality. «Recordo com anava creixent la marea al carrer, sense que ningú dirigís ni hagués arribat encara cap convocatòria. Vam anar fins a Lagun –la llibreria màrtir, atacada successivament per franquistes i per etarres– i després fins a Urbieta... De vegades la gent anava callada, i de vegades es posava a cridar si veia algun drap dels seus penjant en alguna finestra». Dissabte a la nit Miguel Ángel Blanco enfilava en coma les seves últimes hores de vida quan una tensa multitud es va dirigir cap a la seu donostiarra de HB al carrer Urbieta, i allà mateix tindria lloc la nit següent «l’escena increïble dels ‘ertzaines’ traient-se el verduguet, sentint que ja no estaven sols», recorda Ordóñez. Abans, a la tarda, quan l’ambulància va portar el cos ferit del regidor, la Consuelo, germana de l’assassinat, a la porta de l’hospital es va creuar la mirada amb la Mari Mar, germana d’una víctima agonitzant. «Van ser quatre dies horribles», diu sospirant 25 anys després. L’avui presidenta de Covite lamenta que «aquest país oblida què va passar en aquella època, no coneix el 99,9% de les víctimes d’ETA». Per això difon diàriament a les xarxes socials retalls d’intrahistòriques biografies de persones assassinades. I sobre aquell espasme cívic de mans blanques denuncia: «Els polítics es van encarregar de tapar la reacció de la gent tipa de sang. Si va venir després el pacte d’Estella, i si ETA va durar tant després, va ser perquè els polítics van veure que no podien deixar fluir la reacció del poble». Esfondrat en una butaca Esfondrat en una butacaA dos quarts de sis de la tarda de diumenge 13 de juliol de 1997, al menjador d’un apartament de la costa andalusa, l’alcalde de Sant Sebastià Odón Elorza es va assabentar per una trucada del seu equip que Miguel Ángel Blanco arribava a la clínica Nuestra Señora de Aránzazu. «Li han tirat dos trets» li van dir. Elorza es va esfondrar en una butaca del menjador i va exclamar. «¡Quins fills de puta!», i va emmudir molta estona. «Estava amb la ment gairebé en blanc, tallat, emocionat, fotut», recorda avui. «Intuíem que allò acabaria malament, però quan ens en vam assabentar va ser com un enfonsament físic, psíquic, de desastre. Vaig pensar que la història del terrorisme estava arribant al seu nivell més terrible». L’alcalde donostiarra agafava vacances al juliol, perquè l’agost és un mes intens a la seva ciutat. Va veure des del sud com corria marxa enrere el sinistre cronòmetre i per televisió la reacció posterior, «l’enuig de la gent, el no poder aguantar-ho més. Vaig témer que allò es desbordés contra les seus d’Herri Batasuna, però la gent va ser bastant prudent, la veritat, després d’una cosa tan terrible», recorda. Al carrer davant el monstre Al carrer davant el monstreCinc hores després d’aquella escena a Andalusia, el llavors parlamentari basc Patxi López va participar en una vetllada de carrer a Bilbao. Davant seu va aparèixer un grup de socialistes, un amb un ciri vermell a les mans. «La societat basca es va treure de sobre la por i es va enfrontar al monstre –reflexiona avui qui arribaria a ser ‘lehendakari’ anys després. Amb la perspectiva de 25 anys transcorreguts, Patxi López creu que la trista odissea de Miguel Ángel Blanco i el poble que el volia tornar a veure viu «que el principi del final d’ETA. Al carrer vam dir als terroristes el que eren: feixistes i totalitaris, i que no els volíem en les nostres vides». L’exministre de Sanitat amb el PP Alfonso Alonso aporta la seva memòria també d’una manifestació posterior, amb Miguel Ángel Blanco ja exànime després de 12 hores d’agonia. Alonso llavors era un jove regidor de l’Ajuntament de Vitòria, que arribaria a governar dos anys després. Coneixia la víctima de trobades entre càrrecs municipals del PP basc. «Érem de la mateixa generació», recorda. La nit de diumenge 13 a dilluns 14 era a la plaça de Lovaina de la capital basca, on «s’havia acumulat un munt de gent davant la seu de HB», explica. I allà, com a Sant Sebastià, els ‘ertzaines’ que s’interposaven entre la multitud i l’’herriko taberna’ es van treure els passamuntanyes. «Va ser molt emocionant. A partir d’aquest gest la gent no va voler assaltar la taverna, la gent volia quedar-se amb la part bona. La gent estava molt irritada i podria haver passat una cosa greu, però aquesta gent sense palanques de poder tenia una idea de dignitat, va optar per la idea que es podia conviure entre nacionalistes i no nacionalistes cridant la barbàrie pel seu nom». Memòries enfrontades Hi ha un consens absolut entre tots els entrevistats en el repudi de la vilesa que va envoltar el segrest i l’execució programada que ara compleixen 25 anys. Però encara avui es creuen detalls enfrontats del relat. «Quan tot va passar, vaig anar a una manifestació a Madrid. Hi anava a la capçalera, amb altres polítics –diu Iñaki Anasagasti. La gent va començar a cridar ‘Bascos sí, ETA no’, i Aznar em va mirar i es va posar un dit a l’orella, com dient-me que escoltés. Va ser aquesta manifestació que va acabar a la Puerta del Sol amb Victoria Prego dient ‘A por ellos’. Jo li vaig contestar en veu baixa: ‘A por ellos’... però amb la llei a la mà ¿oi?» Per a ell, allò era el començament d’una causa general contra el nacionalisme. «A partir de juliol de 1997 es va crear un corrent mirant de posar-nos al mateix sac a tots, com va fer el fòrum d’Ermua», protesta el dirigent nacionalista basc. «ETA va durar tant després perquè havia construït un odi enorme, va generar unes bosses d’odi i de fanatisme sobre un caldo de nacionalisme», argumenta Alfonso Alonso. Per a qui va passar anys durs d’amenaces, encara vindrien mals temps després de la rebel·lió contra ETA de juliol de 1997. «Amb la reacció popular ens vam adonar que no estàvem sols –explica. Però aquella sensació va desaparèixer aviat quan va venir després el pacte d’Estella. Això va ser indigne. La societat basca s’ha transformat més gràcies als qui no tenien el poder, però sí una idea de dignitat, que als qui han tingut palanques de poder». «La treva d’Estella que va venir després compromet el PNB a defensar l’autodeterminació. Va ser una treva trampa, perquè ETA va aprofitar per recuperar-se», pensa Ramón Jáuregui. Per al veterà socialista basc, aquella tragèdia que compleix ara 25 anys «era un segrest amb ordre expressa de matar», i davant el qual l’Estat no podia cedir: «Hauria sigut engegar a rodar 40 anys de lluita contra ETA. No fer concessions polítiques era a la base de la democràcia espanyola»

25 anys sense Miguel Ángel Blanco: «ETA, si el mateu, ho pagareu»

Ramón Jáuregui, Iñaki Anasagasti, Odón Elorza, Patxi López, Alfonso Alonso i Consuelo Ordóñez recorden quatre dies terribles que van marcar la societat espanyola.

El més llegit