El diàleg entre els governs de Pedro Sánchez i Pere Aragonès ha reverdit. No perquè les parts hagin mogut peça, sinó perquè el calendari els dona una oportunitat basada en la necessitat, no en la convicció. La Moncloa vol tenir pressupostos per al 2023 per diverses raons: la millor gestió de la inflació i del seu impacte en l’economia i en la despesa pública; la imatge de Sánchez en la UE, on endevina el seu futur; la voluntat de no arribar a les municipals de la primavera com un projecte agònic i, finalment, aquest gust que té Sánchez per fer possible l’impossible que ja configura la seva marca personal, l’únic que té ara. La plaça de Sant Jaume té menys incentius: a Aragonès li convé que l’Estat tingui Pressupostos per la inflació; no vol donar per acabat el diàleg fins que la Moncloa canviï d’interí; és el seu principal factor de diferenciació amb Junts, de manera que ara és una subhasta a la baixa i, com a últim però no menys important, les perspectives dels seus candidats municipals són bones, de manera que no necessita ni desitja sobresalts. De manera que fins a final de mes, si allò dels Pressupostos surt bé fins al desembre, estarem en mode diàleg. La qüestió és entre qui, sobre què i per a què.