En els temps de la vella política, els governs es jugaven el seu futur en l’aprovació dels pressupostos. Els pactes de govern o parlamentaris giraven entorn dels grans traços dels comptes públics mentre que en la resta de les lleis es permetien tota mena de flirtejos. La nova política viu permanentment convulsa i entretinguda en qualsevol detall de menor importància perquè, des de la crisi del 2008, els pressupostos són, fonamentalment, un afer europeu. Però aquest any la inflació ho trastoca tot. Els experts consideren que és inviable gestionar un increment de l’IPC de dos dígits amb els números fets abans de la invasió d’Ucraïna. I, a sobre, Espanya té un diferencial de dos punts respecte a la zona euro en matèria d’increment de preus, de manera que alguna acció específica haurà de fer. El context de la UE és contradictori: les regles fiscals s’han relaxat un any més, però els tipus d’interès encareixen el deute i, encara que no hi hagi restriccions al dèficit, sí que hi haurà un límit en els interessos que som capaços de pagar. En cas contrari, tornarà la pressió de la prima de risc, que ja sabem que és d’una enorme incomoditat en les relacions entre Madrid i Brussel·les.