Trevijano va recolzar la renovació parcial del Poder Judicial però es resisteix a deixar el seu mandat caducat

El president del Tribunal Constitucional, Pedro González-Trevijano, que duia un mandat de nou anys iniciat el 12 de juny del 2013 que ha caducat diumenge, va formar part del ple del TC que el 2016 va desestimar un recurs d’inconstitucionalitat que, entre altres normes legals, impugnava el nomenament parcial per part d’una sola de les cambres (el Senat) de vocals per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) amb l’argument que havia de ser conjunt amb l’altra (el Congrés). González-Trevijano es resisteix ara a deixar el seu lloc amb l’argument contrari: només si nomena els quatre magistrats amb mandats que acaben de vèncer (González-Trevijano, el vicepresident Juan Antonio Xiol, Antonio Narváez i Santiago Martínez-Vares), acceptarà donar pas a la nova composició del tribunal. En una sentència de desembre del 2016 –González-Trevijano ja feia tres anys que era al TC des del seu nomenament el 2013 pel Govern de Mariano Rajoy–, el tribunal de garanties va sentenciar que la renovació conjunta d’una institució constitucional –en aquell cas, el CGPJ– era pròpia d’una situació de «normalitat». Però si dos cambres de poders diferents han de realitzar el nomenament, i una no pot, per la raó que sigui, l’altra està obligada a fer els seus propis nomenaments, sense que es vulneri la Constitució, perquè en tal cas la renovació és un acte simultani. En altres termes: la impossibilitat d’un dels poders no es trasllada a l’altre. Sense objecció constitucional La legislació impugnada havia sigut introduïda el 2013 pel PP, que gaudia de majoria al Senat, no així al Congrés. En el recurs d’inconstitucionalitat –presentat pels parlamentaris del PSOE–, va tocar la ponència al magistrat del sector anomenat progressista Fernando Valdés Dal-Ré. La sentència assenyalava que la «nova regulació procura, en altres paraules, que la cambra que està en condicions de complir la seva comesa de proposta la porti a terme efectivament, encara que sigui en solitari, i que la ulterior designació per la cambra que no va aconseguir proposar en temps no determini per a successives renovacions, de manera ja indefinida, la impossible renovació íntegra de l’òrgan». Segons deia, «la renovació en la seva integritat del CGPJ [amb la proposta simultània del Congrés i el Senat] és una opció legítima del legislador orgànic. Se’n segueixen, en situacions de normalitat institucional, dues conseqüències. La primera, que les dues cambres han de procedir a les seves propostes, si no necessàriament en igual data o, com equivocadament ve a dir en la demanda, en «unitat d’acte», sí amb la màxima simultaneïtat possible i dins sempre del respecte del termini...». I, atenció, advertia sobre la segona conseqüència: «Però les previsions normatives no garanteixen, amb el seu sol enunciat vinculant, l’efectivitat plena del que disposen, de manera que cap objecció constitucional s’ha d’oposar al fet que el legislador disposi prevencions subsidiàries per a la hipòtesi que, havent de presentar-se les dues cambres, per separat, a la designació dels vocals la proposta dels quals els correspon, tan sols una, pels motius que siguin, estigui en condicions de complir la seva comesa». Un poder-deure En aquest cas, assenyala que cada cambra ostenta la potestat i la responsabilitat consegüent de designar, en el temps legalment prescrit, els vocals de la seva elecció. Però vet aquí l’essencial: «La proposta o designació de què tractem és, per a cada una de les cambres, un genuí poder-deure. Una potestat, sens dubte, però també, alhora, un deure ‘ex constitutione’, [des de la Constitució] amb termes traslladables aquí respecte de previsions legals relatives a la renovació d’aquest mateix Tribunal Constitucional». És a dir, que la renovació dels quatre magistrats amb el mandat caducat diumenge, 12 de juny, és, en termes de la sentència, un «poder-deure», segons marca la Constitució. Dos d’ells (Pedro González-Trevijano i Antonio Narváez, nomenats pel Govern de Rajoy) corresponen al Govern central; els altres, al CGPJ. El primer, el Govern central, està en condicions de fer els nomenaments; el segon no pot fer-los per una llei que prohibeix al CGPJ caducat el 2018 i en el seu novè any, des de la seva constitució el desembre del 2013, fer nomenaments. Quatre mesos de marge Segons la llei, el president del TC ha de dirigir quatre mesos abans del venciment dels mandats –en aquest cas, els quatre de diumenge, 12 de juny– una comunicació, separadament, al president del Govern central i al president del Tribunal Suprem i del CGPJ en què ha de sol·licitar l’obertura del procés de nomenaments per fer-los en data. El Govern central, que ha de nomenar i pot fer-ho, no ha nomenat els dos magistrats. Ni dimarts, 7 de juny, ni ahir, dimarts, 14. Perquè espera arribar a un acord interminable –ara per després de les eleccions andaluses–, però no per raons d’impossibilitat legal, com diu el missatge que ha aconseguit «vendre» amb èxit mediàtic el PP. Sobretot perquè fugia d’un enfrontament al TC en plena campanya electoral. Perquè el president González-Trevijano va fer arribar a l’entorn del Govern, ja fa algun temps, que s’obrien dues possibilitats. Si es nomenaven els magistrats que corresponen al Govern central, ell com a president ha de convocar un ple per verificar el compliment dels requisits dels designats. En tal cas podia abstenir-se de convocar-lo perquè no hi eren els altres dos del CGPJ i el tema es quedava en l’aire. L’altra possibilitat: convocava el ple, ell en lloc d’abstenir-s’hi hi participaria juntament amb l’altre magistrat, Antonio Narváez, i amb la majoria conservadora s’impediria la presa de possessió dels nomenats pel Govern. La versió de Trevijano En el ple del 2016, González-Trevijano va recolzar la renovació parcial del CGPJ. Potser perquè es tractava de desestimar un recurs del PSOE. Fernando Valdés, del sector progressista, va ser el ponent, i no va dubtar a defensar la renovació parcial malgrat que els recurrents eren del PSOE. Ahir, consultat per aquest diari sobre la relació entre les dues situacions, va assenyalar: «Que jo recordi, no hi va haver cap problema a defensar la renovació parcial perquè és el que en una situació excepcional s’exigeix. I aquesta idea és, precisament, la que pot aplicar-se a la situació actual. El nomenament és una obligació quan pot fer-se».

Trevijano va recolzar la renovació parcial del Poder Judicial però es resisteix a deixar el seu mandat caducat

L’actual president del TC va firmar la sentència que el 2016 va desestimar un recurs contra la llei que permetia nomenar vocals del CGPJ a una de sola de les cambres

El més llegit