La dreta judicial canvia la jurisprudència sobre els indults sense avocar la qüestió al ple de la Sala Tercera

La resolució judicial –interlocutòria– que canvia la tradició de la Sala Contenciosa Administrativa, la Sala Tercera del Tribunal Suprem, sobre qui és apte i qui no ho és per presentar un recurs (tècnicament, legitimació activa), en aquest cas, sobre els indults parcials concedits pel govern de Pedro Sánchez contra nou dirigents independentistes condemnats pel delicte de sedició l’octubre del 2019, ha sigut adoptada sense ser avocada la qüestió al ple de la Sala Tercera de 30 magistrats. Si bé la resolució consta de 36 folis, en els quals es resumeix la posició dels recurrents contra la interlocutòria que va desestimar el gener passat, la decisió pròpiament dita per majoria de tres magistrats contra dos només ocupa tres folis i quatre línies. El vot particular que, al seu torn, defensa la decisió recorreguda s’estén al llarg de 12 folis i 18 línies. Aquests tres folis i quatre línies pretenen resoldre el que la interlocutòria de la majoria qualifica «la legitimació com un dels conceptes més foscos del dret processal fins al punt que resulta més confús com més s’escriu sobre ell». Aquesta sala, la cinquena, de magistrats va resoldre el gener passat que al no tenir qualitat d’ofesos directes (cap dels recurrents Vox, el PP, Ciutadans i d’altres) mancaven del dret a recórrer la decisió governamental i, per això, van desestimar els recursos, sense entrar al fons de l’assumpte, a saber, el control sobre els passos normatius formals donats per l’Executiu. Però un canvi temporal de la magistrada que va ser llavors ponent (Ángeles Huet) i la jubilació d’un altre (Segundo Menéndez) van provocar un canvi de majories. La magistrada Inés Huerta, substituta d’Huet, es va unir als altres dos magistrats, José Luis Requero i Wenceslao Olea, per donar ara la victòria als que van quedar en minoria de dos contra tres al gener. D’entrada, els magistrats de la nova majoria ocasional, en ponència d’Olea, admeten un punt central: «La jurisprudència d’aquesta Sala Tercera del Tribunal Suprem ha interpretat la legitimació activa en el sentit que minuciosament recull la interlocutòria que aquí s’impugna». De manera clara: la resolució és «minuciosament» congruent amb la jurisprudència de la Sala Tercera. ¿Què és el que està, llavors, malament d’aquesta resolució i de la jurisprudència? La interlocutòria no ho diu. En els seus breus comentaris, els raonaments jurídics són substituïts pel rodet, l’ara en som un més i vosaltres un menys, ja que al lloc de la guineu, qui se n’alça ja no hi seu, i hem canviat el criteri de fa cinc mesos. «El problema de la legitimació és el seu caràcter casuístic. Però no permet una resposta indiferenciada per a tots els casos sent necessari examinar el concret interès legítim... En el cas examinat ens enfrontem a indults parcials per delictes molt singulars: contra la societat que protegeixen béns jurídics objectius. Aquesta singularitat suposa una dificultat afegida a l’hora de concretar qui ostenta aquesta necessària legitimació activa íntimament relacionada amb el bé jurídic protegit –i els seus titulars– pels delictes indultats sense que sigui ‘conditio sine qua non’ que els legitimats apareguin identificats en la sentència penal», assenyala la interlocutòria. Un marge «estret» per revocar els indults Perquè, explica, «a part que podria produir-se l’efecte indesitjable de deixar un àmbit immune al control jurisdiccional, per estret que sigui aquest en els supòsits d’indult, és que l’indult, si bé i necessàriament ha de tenir per base la sentència condemnatòria penal, és un acte independent, del Govern, revisable en seu contenciosa, per la qual cosa el pressupost de la legitimació activa queda subjecta al dret administratiu». Reconeix, doncs, que el marge per revocar els indults com a tals és «estret». Fins aquí hem arribat. Es tracta de comprovar si s’han motivat, per exemple. I, així mateix, reconeix de facto que un canvi de criteri és problemàtic. «Els complexos perfils de la legitimació activa en aquest tipus de delictes, unit a la reiterada discrepància en el si de la secció, evidencia que no existeix la claredat i fermesa exigible a una decisió de tal calat en aquest tràmit (i això amb independència de la que, al final i en tràmit de sentència, pugui adoptar-se)». Però en lloc, en tot cas, d’avocar al ple la qüestió –tenint en compte que el canvi afecta molt més enllà dels indults tota l’activitat de la Sala– resol la modificació de la jurisprudència aprofitant que qui del lloc de la guineu s’aixeca ja ho hi seu, i ara el lloc l’ocupa la magistrada que permet formar la nova majoria. «Per tot això i a fi de garantir el màxim dret a la tutela judicial efectiva dels recurrents s’estima el recurs de reposició». El vot particular dels magistrats Octavio Juan Herrero i Ángel Ramón Arozamena sí que rebat l’ucàs de la majoria al recordar que els recurrents admeten no ser part ofesa directa i que la llei d’indult permet concedir-los als reus de sedició i rebel·lió i, fins i tot, quan siguin reincidents (llei del 1988). «És vergonyós. Com que això és molt difícil ens ho hem d’estudiar millor, que per a una interlocutòria és massa embolic. La conseqüència és que en lloc de dedicar una resolució només al dret a recórrer, ho farem en la sentència sobre si la concessió dels indults es va fer conforme a les normes. Perquè diuen que primer resoldran el plet per poder saber qui podia recórrer», assenyala una font fiscal a aquest diari. «És de Cantinflas», ironitza. Un «segrest» del CGPJ que afecta totes les institucions El «segrest» per part del PP del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) afecta totes les institucions. Si funcionessin amb un president imparcial s’hauria adoptat la decisió assenyada de dir: «Escolti, tot i que una de les magistrades, la magistrada ponent, es troba temporalment adscrita a la sala d’admissió, és dins del mateix tribunal. Per tant, se li confereix l’autorització com a magistrada ponent per resoldre el recurs de reposició perquè no hi ha cap inconvenient perquè intervingui, és una qüestió burocràtica», assenyala una font judicial. Aquesta font es pregunta per què serveix el CGPJ: «però quan tens un tribunal en el qual els tres magistrats han sigut impulsats per Carlos Lesmes, president del CGPJ; un, Requero, de la ultradreta; l’altre, Fernando Román, que va ser secretari d’Estat de Justícia amb Rajoy, i la tercera Inés Huerta, un dels primers nomenaments de Lesmes a la Sala Tercera, el gener del 2014, un s’adona de la importància que té un consell de majoria conservadora, que, a més s’ha perpetuat». Hi ha un punt que es pot reconèixer a la interlocutòria de la sobrevinguda majoria, quan afirma al parlar de l’assumpte de la legitimació «que resulta més confús com més s’escriu sobre ell». Perquè Inés Huerta, per exemple, sostenia en el seu vot particular sobre el dret a recórrer en l’indult concedit el 2013 al president del Club Unió Esportiva Las Palmas, Miguel Ángel Ramírez, que «l’associació recurrent, tot i que té com a final estatutari ‘la defensa i conservació del medi ambient’, entès com a interès mediambiental genèric, no té la condició d’afectada/ofesa pel delicte». I sobre el tema de fons de l’indult pròpiament dit, assenyalava que l’indult és «una facultat potestativa no susceptible de ser combatuda en seu jurisdiccional, llevat de quan s’incompleixin els tràmits establerts per a la seva adopció (o quan, d’acord amb el suport tàctic, s’adverteixi, grosso modo, un exercici arbitrari de la potestat, proscrit amb caràcter general). La seva concessió o denegació és un acte que no està subjecte a Dret Administratiu».

La dreta judicial canvia la jurisprudència sobre els indults sense avocar la qüestió al ple de la Sala Tercera

Al lloc de la guineu qui s’aixeca ja no hi seu: els tres magistrats que revoquen la interlocutòria que desestimava els recursos contra la mesura de gràcia als nou independentistes admeten que la decisió ara revocada «recollia minuciosament la jurisprudència»

El més llegit