L’espionatge, un laberint polític del qual no s’entreveu la sortida

No hi ha pressa. Tampoc cap cessió a la vista. Pere Aragonès va assenyalar, el dia que va esclatar el ‘Catalangate’, que congelava les relacions amb el Govern de l’Estat. Tampoc es va saber exemplificar en aquest moment el que això significava, però, transcorreguts 40 dies es pot concloure que aquest estat de ‘stand by’ implica omplir de vidres el terra que trepitja l’Executiu de Pedro Sánchez al Congrés i esperar, assegut, que el president del Govern cedeixi en les seves primeres intencions. La situació es resumeix en què Aragonès, que lidera la protesta catalana, exigeix tres coses, que són consecutives. Informació, assumpció de responsabilitats i garanties que els fets no es repeteixin. La intervenció de la ministra de Defensa, Margarita Robles, al Congrés, venint a dir que l’independentisme, per haver posat en perill la unitat pàtria, era susceptible de ser espiat, va introduir una distorsió en el debat. Tot es va encaminar, Aragonès va ser el primer d’esmentar la titular de Defensa, a saber, si Robles queia o no. Però la clau és la informació. I res farà canviar d’opinió el president català, per diversos motius. El primer és que els republicans, i l’independentisme en general, tenen molt assumit que es tracta d’un escàndol democràtic, impossible d’amagar sota l’alfombra. El segon és que els republicans no tenen cap al·licient per donar el braç a tòrcer. La ‘congelació’ actual amb la Moncloa suposa llançar aigua a les enceses acusacions de ‘pagafantisme’ que els dirigeixen els seus socis de Junts. I ara és el moment, a un any de les eleccions municipals, de començar a marcar distàncies amb el PSOE. Però no només això. El candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall, va ser espiat durant les converses que va mantenir per arribar a un pacte, finalment no nat, amb Ada Colau. Maragall, per tant, allunyat de qualsevol sospita de ser el líder d’una sublevació (es va espiar Aragonès perquè es creia que era el coordinador dels CDR), és l’exemple que l’espionatge és també polític. Espiar els moviments d’un rival polític. Més Watergate que mai. Així les coses, Esquerra considera absurd que algú es plantegi que, amb el seu líder a BCN espiat, es recondueixin les relacions amb el PSOE sense, almenys, unes explicacions. ¿Es pot enquistar aquesta situació ‘ad eternum’? Des del Govern català ho tenen molt clar: no. I no per ells, sinó perquè consideren que Sánchez no pot aguantar la pressió d’anar traient tota la seva acció de govern pels pèls i negociant cada mesura. «¿Amb qui pretenen aprovar els pròxims Pressupostos Generals de l’Estat (PGE)?, ¿Amb Vox?», es pregunta una veu republicana. I segueix: «¿Quantes vegades el seu arxienemic, el PP, li salvarà la papereta, com amb la llei de seguretat nacional i la de l’audiovisual? En aquesta última, el recolzament del PP obeeix al mateix que el del PSOE: la pressió del ‘lobby’ duopolístic televisiu espanyol. ¿Quantes vegades més passarà?», pregunta retòricament. Així les coses, al Palau de la Generalitat veuen dues opcions. O bé Sánchez desclassifica documents, per començar, o a la llarga haurà de convocar eleccions. I aquest escenari «és l’últim que vol Sánchez, ara que Alberto Núñez Feijóo puja com l’espuma a les enquestes, com acostuma a passar amb els nous lideratges. El PSOE necessita que es calmi l’efecte Feijóo i, sobretot, mostrar estabilitat i governabilitat. I millora econòmica». L’altra solució, la desclassificació dels documents, per ara no s’entreveu. Especialment els que expliquen quan i per què es va espiar Aragonès. La sospita que recorre els passadissos del Palau és que hi pot haver alguna data que coincideixi amb la negociació de la investidura, del 2019. «Si això passés», assenyala una altra veu de la Generalitat amb totes les reserves que imposa especular sobre escenaris d’aquesta mena, «Sánchez hauria d’explicar si va disposar d’informació privilegiada del que pensava i debatia la seva contrapart en aquesta negociació. Després ja veuríem si el Govern català s’ho creu o no». ERC també es treu de sobre alguns complexos. Davant l’esperada campanya, per part del PSOE, que el pols entre la Generalitat i Sánchez dona ales al PP i Vox, una altra veu somriu i sentencia: «El PSOE no està fent absolutament res per reconduir-ho i això tampoc és posar un mur a l’extrema dreta». Així les coses, i malgrat que els equips dels dos presidents mantenen el contacte, la reunió entre tots dos no s’entreveu a l’horitzó. No es donen les condicions. Com tampoc es donen perquè es reuneixi la taula de diàleg, un fòrum que és el germen de la desconfiança de la Generalitat cap a Pedro Sánchez perquè, diuen a Palau, «mai se l’han pres seriosament». Una altra falta d’al·licient més per a ERC: ¿Perquè salvar una relació que, pel que fa a la resolució del conflicte entre l’Estat i la Generalitat, no li proporcionarà cap rèdit i sí moltes crítiques des de la mateixa trinxera independentista? ¿Per què reflotar una taula, de la qual ara es pot aixecar sense aixecar-se (‘no es pot negociar amb qui t’espia’) i que, passi el que passi, s’haurà d’enterrar, sí o sí, d’aquí uns mesos, perquè hi ha un cicle electoral complet el 2023? Oriol Junqueras ja va anunciar el canvi de fase. Vindran altres taules de negociació. Ara els republicans volen certeses que no hi haurà més espionatge.

L’espionatge, un laberint polític del qual no s’entreveu la sortida

A un any de les municipals, ERC no té incentius per donar carpetada al ‘cas Pegasus’ sense veure satisfetes les seves exigències d’informació i assumpció de responsabilitats

El més llegit