Comissions d’investigació al Congrés: una història d’escàs èxit

Hi va haver un temps no gaire llunyà en què les comissions d’investigació van estar de moda. La legislatura que va comptar amb dos presidents del Govern de diferent signe polític, la de la moció de censura, va sumar el rècord de set comissions aprovades d’aquest tipus. Amb l’avanç electoral del 2019 només dos van acabar la feina i se’n van poder votar les conclusions. Dues més, malgrat estar aprovades, no van arribar si més no a constituir-se, i les tres restants van decaure sense que els mesos de feina donessin cap resultat. Alguns partits han vist necessari, després que esclatés el ‘cas Pegasus’, crear una comissió d’investigació sobre l’espionatge a polítics. No obstant, PSOE i PP ja es van negar fa un parell de setmanes a impulsar una iniciativa d’aquest estil sobre les punxades a dirigents independentistes. En el passat, per la del presumpte finançament il·legal del PP van desfilar més de 50 compareixents i va omplir titulars durant gairebé dos anys, però entremig va arribar la sentència judicial de Gürtel, la caiguda de Mariano Rajoy i els partits van acordar un tancament en fals sense conclusions just abans dels comicis. Ha sigut la tònica de les comissions d’investigació en els últims temps: conclusions descafeïnades, falta de consens, debats grandiloqüents i compareixents il·lustres... i poques conclusions amb escassa utilitat. En democràcia s’han constituït 27 comissions d’investigació, incloent les anomenades comissions d’enquesta de la primera legislatura i la constituent. Els partits n’han proposat bastants més, però les majories del Congrés són les que decideixen quines tiren endavant. De vegades ho intenten de nou quan canvien les majories, o després del no del Congrés ho intenten al Senat. És el que va passar amb la comissió per investigar els GAL, que es va constituir a la Cambra Alta després de ser rebutjada a la Baixa i sota acusacions de ser anticonstitucional. La Constitució recull que poden versar sobre «qualsevol assumpte d’interès públic» i les seves conclusions, que queden plasmades en un dictamen que vota el Ple, no són vinculants per als tribunals, més enllà que puguin remetre’s al Ministeri Fiscal. L’objectiu és que la Cambra es pronunciï i determini responsabilitats polítiques, i deixi les jurídiques al Poder Judicial. Però ni tan sols aquesta divisió ha sigut sempre tan clara. En la comissió que investigava el cas Roldán, la jutge va sol·licitar a través del Suprem els testimonis dels compareixents per escrit, però el Congrés els va enviar a la Fiscalia, i va aplicar estrictament el que assenyalava la Constitució, cosa que no va agradar al president del Tribunal Suprem: aquests testimonis només havien d’enviar-se quan la comissió finalitzésla feina i si trobava indicis de delicte. Vots particulars En les 27 comissions d’investigació, la tònica ha sigut la presència de vots particulars i fins i tot de votacions separades d’unes conclusions que amb prou feines en un parell de casos han vorejat la unanimitat: la del procés electoral de 1989 i la que investigava el patrimoni de l’exgovernador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio. Els vots particulars es voten en primer lloc al Ple, tal com es va decidir en un altre debat aspre en la II Legislatura a compte de la comissió sobre el finançament dels partits polítics. Sis d’aquestes comissions no van arribar ni a emetre un informe de conclusions. I en d’altres, com la de la crisi financera, només van poder aprovar-se algunes de les conclusions, que van quedar desdibuixades. En aquesta legislatura, el Congrés ha donat llum verda a dos dictàmens de sengles comissions d’investigació: la de l’accident del vol JK5022 de Spanair, que va comptar amb el vot particular del PSOE tretze anys després del succés, i la que va investigar l’espionatge il·legal a l’extresorer del PP Luis Bárcenas en l’etapa de Jorge Fernández Díaz al Ministeri de l’Interior. La primera es va constituir per primera vegada el 2018, però va decaure amb la convocatòria electoral. També el 2019, i no va arribar ni a constituir-se per una altra repetició de comicis. La tercera és la bona Ara continua la feina la de la gestió de les vacunes de la covid, un altre exemple de comissió a la qual no se li auguren grans resultats. PP, Vox i Ciutadans van decidir abandonar-la després de qualificar-la de «pantomima» i «presa de pèl»: la majoria dels dos socis de Govern va impedir que compareguessin l’exministre de Sanitat Salvador Illa, la successora en el càrrec, Carolina Darias, i el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón. També n’hi ha de frustrades, com les relatives a la Corona: són nombroses les vegades en què els partits han sol·licitat la creació de comissions per investigar el rei emèrit, però totes han topat amb el mur de la inviolabilitat del Monarca, fins i tot quan els lletrats de la Cambra van avalar per primera vegada que ses senyories indaguessin. L’11-M o Gescartera Entre les més destacades hi ha la que es va encarregar d’investigar els atemptats de l’11 de març. La protagonista va ser Pilar Manjón, mare d’una víctima, amb un discurs que va ser més aviat una reprimenda a la tasca dels parlamentaris: «Ha sigut la comissió de vostès i per a vostès. Nosaltres, els nostres familiars, no han sigut en aquesta casa que, se suposa, és la de tots». La comissió, que va comptar amb el rebuig del PP, va concloure que el Govern de José María Aznar va tergiversar la informació sobre l’autoria dels atemptats per mantenir la vinculació amb ETA. Una de les més aspres va ser la que investigava el cas Gescartera. El portaveu del PP, Vicente Martínez-Pujalte, va començar a enumerar casos de corrupció del PSOE en el ple en què es votava el dictamen definitiu, sense que això tingués a veure amb l’objecte de la comissió. L’informe eximia de responsabilitat política el Govern popular i va comptar amb el suport de PP, CiU i Coalició canària, i l’oposició i vots particulars de PSOE, IU o el PNB. Malgrat que l’opció està contemplada, només s’ha constituït una Comissió conjunta de Congrés i Senat, la que investigava el consum d’oli adulterat que va aprovar les seves conclusions el 1982. En paraules del senador d’Aliança Popular, Félix López Hueso, les comissions a Espanya han servit per a tres coses: «Treure’s l’assumpte del mig sense pietat i dir, cada vegada que s’aixeca l’opinió publica, que ja hi ha una comissió actuant; per transferir el problema al poder legislatiu sense que se’l doti dels mitjans adequats; i per fer en termes taurins un brindis a l’estesa de comissions que es creïn sabent que no serviran de res». Gairebé 30 anys després –i més enllà del símil taurí– les seves paraules segueixen en plena vigència.

Comissions d’investigació al Congrés: una història d’escàs èxit

Cap de les 27 que s’han constituït ha aconseguit la unanimitat en les seves conclusions

El més llegit