Tretze anys de permisos va generar l’osmosi per la qual el CNI disposa del «seu» magistrat en el Suprem

Pablo Lucas Murillo de la Cueva (Salamanca, 1954) el magistrat de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, la Sala Tercera, encarregat d’autoritzar les sol·licituds secretes del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), farà tretze anys en la seva funció el novembre que ve, després de ser el segon jutge en aquesta feina, nomenat per això el 2009, i des d’aleshores renovat cada cinc anys. El seu col·lega suplent, el magistrat de la Sala Penal del Suprem, la Sala Segona, Julián Sánchez Melgar, porta en aquesta tasca des del 2004. El 2019, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, va proposar renovar-los tots dos fins al 2024. En la crònica d’aquests nomenaments se sol presentar, com qui no vol la cosa, al magistrat encarregat de suspendre per raons de seguretat i d’Estat drets fonamentals, i permetre al servei d’intel·ligència entrades i registres en domicilis privats o intervenir les comunicacions com «el magistrat del CNI». L’episodi de les intervencions telefòniques a 63 independentistes, entre alts càrrecs, com el del vicepresident i conseller el 2019 Pere Aragonès, dirigents i simpatitzants, ha fet esclatar aquest binomi CNI-magistrat del Tribunal Suprem. En la llei orgànica del maig del 2002 de José María Aznar –president del PP que va arribar al govern a cavall del gran escàndol de les escoltes generalitzades del llavors Cesid (Centre Superior d’Informació de la Defensa) durant la gestió de Felipe González, es va establir en el seu article únic que el rebatejat CNI havia de «sol·licitar autorització al magistrat competent per a l’adopció de mesures que afectin la inviolabilitat del domicili i el secret de les comunicacions, sempre que aquestes mesures resultin necessàries per al compliment de les funcions assignades al Centre». El ministeri fiscal, fora Aquesta sol·licitud quedava en mans exclusives del binomi director del CNI-magistrat del Tribunal Suprem. El ministeri fiscal, per exemple, no té intervenció en la tramitació de les autoritzacions, a diferència del que passa en la jurisdicció ordinària, en què el jutge sol·licita, a l’estudiar aquest tipus de mesures, un informe al fiscal. Ja abans d’aprovar-se la llei orgànica 2/2002, el CGPJ va debatre la necessitat d’adoptar mesures de control més estrictes. A primers de novembre del 2001, l’òrgan va endurir el seu dictamen del projecte de llei. A proposta del vocal de llavors, Ramón Sáez (avui magistrat del Tribunal Constitucional), el CGPJ va introduir noves recomanacions, entre les quals la necessitat que, d’acord amb les exigències del Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), la llei defineixi amb precisió els pressupostos de les intervencions telefòniques i escorcolls que podrà fer el servei secret. També es recomanava que els afectats havien de conèixer i impugnar aquestes mesures quan hagin cessat. Però aquestes consideracions no van entrar dins la llei orgànica. Els primers magistrats del Tribunal Suprem, titular i suplent, encarregats d’aquestes autoritzacions van ser Ramón Trillo Torres, president de la Sala Tercera, i Julián Sánchez Melgar, membre de la Sala Segona. Se’ls va elegir el 2004 a proposta del llavors president del Suprem i el CGPJ, Francisco José Hernando. Aquests nomenaments van provocar una escissió dins l’òrgan de govern dels jutges. Segons va informar el llavors portaveu del CGPJ, Enrique López (actual conseller de Presidència, Justícia i Interior del Govern d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid), els dos magistrats van obtenir el suport d’11 vocals (tots a proposta del Partit Popular), més el vocal independent Agustín Asparren, amb l’abstenció dels 6 vocals del PSOE, a qui es van afegir Alfons López Tena (CiU) i Félix Pantoja (IU). I segons s’ha apuntat, Carlos Lesmes va proposar després, successivament, tres renovacions dels dos magistrats. Sense un control real «El sistema del 2002 no va establir un veritable control judicial i ja des del principi hi va haver alguns problemes. Perquè el director del Centre invocava els presumptes perills per a l’estabilitat de l’Estat. I el magistrat donava llum verda al sol·licitat. El CNI té els seus criteris de seguretat. I no està clar si segueix els criteris del Govern o quina informació li dona al Govern. I el magistrat ¿quina informació maneja? La que li dona el CNI. ¿I quina motivació té en compte? La que li presenta el CNI. El seu marge d’actuació, per tant, és molt escàs» apunta un fiscal consultat. I el Govern, ¿què sabia de les punxades a l’independentisme? Perquè, és clar, l’article número 1 de la llei del 6 de maig del 2002 reguladora del servei d’intel·ligència, assenyala: «El CNI és l’organisme públic responsable de facilitar al president del Govern d’Espanya les informacions, anàlisis, estudis o propostes que permetin prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o integritat territorial d’Espanya, els interessos i l’estabilitat de l’Estat de dret i les seves institucions». ¿Va informar el CNI a Pedro Sánchez del perill de secessió d’Espanya el 2019, pel qual havia sol·licitat i obtingut les intervencions telefòniques? A tot això, ja existien des de principis del 2017 escoltes autoritzades pel jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, titular del Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona. «Perquè, ¿quin material té el magistrat del Suprem? ¿Les seves ocurrències? ¿Li dirà al CNI: escolti, jo tinc el meu propi concepte de la seguretat i em sembla que el que vostè em demana no està degudament justificat? Això que diuen que per evitar la secessió s’ha d’investigar tota aquesta gent, doncs segons em sembla a mi, a aquest sí i a aquest altre no. Perquè no consta que el magistrat pugui obtenir informes d’altres departaments». Saber-ne més que el CNI En efecte, el magistrat treballa únicament i exclusivament amb el relat del CNI. «Molt matussers haurien de ser per portar-li al magistrat uns indicis rebutjables a primera vista. Aquest tipus de fenòmens d’osmosi acaben amb el controlador –el jutge– sabent-ne més que el controlat –el servei d’intel·ligència– perquè els directors del CNI i els càrrecs operatius se succeeixen i el magistrat del Suprem continua sent el mateix. I així acaba sabent-ne més ell que el CNI. És una situació anòmala», raona el fiscal. Segons s’ha apuntat, el ministeri fiscal no hi té cap participació. «En altres països, aquest tipus de sol·licituds són analitzades per un grup de magistrats ‘in camera’ que dona lloc a un intercanvi d’opinions i exigència de proves. I en el nostre cas, el gran absent és el ministeri fiscal. Amb vint anys de vigència de la llei orgànica del 2002 s’ha de canviar aquest sistema perquè és un control formal purament administratiu. Com que és secret i el que s’ha obtingut no s’aporta a un judici, com és el cas de la justícia ordinària, l’afectat mai podrà recórrer a Espanya o l’estranger», explica un magistrat a aquest diari. I al final, la guinda de la «substitució» de la directora del CNI Paz Esteban per Esperanza Casteleiro, és la confirmació que algun cap havia de rodar. Però no només això. «Crec que ho va dir Talleyrand (França, 1754-1838): hem de recolzar-nos en les institucions fins que a força de recolzar-nos-hi caiguin. Doncs això ha passat, Margarita Robles recolza Paz Esteban i com que algú ha de pagar la factura, és Paz Esteban, i ara poso, amb el pretext de la punxada al telèfon del president, ara que em toca, la directora que volia posar al seu dia», ironitza el fiscal.

Tretze anys de permisos va generar l’osmosi per la qual el CNI disposa del «seu» magistrat en el Suprem

Pablo Lucas és el segon jutge que exerceix de «control» de les sol·licituds per vulnerar drets fonamentals (entrada i registre de domicilis i intervenció de les comunicacions) des de l’aprovació de la llei el 2002

El més llegit