«No puc més», va confessar Elsa Artadi. I se’n va anar. La dona que va poder ser candidata a presidenta, que va poder ser consellera, que aspirava a l’alcaldia de Barcelona, política sense treva ni caps de setmana lliures, present en totes les decisions de l’independentisme i més enllà, diu prou. ¿Què hi ha darrere d’aquest adeu? ¿Tenen dret els polítics –que la democràcia posa tant en el centre del poder com de la diana– a dir que no donen més de si, que no estan motivats, que s’han equivocat o que l’adversari tenia raó? ¿El seu cap de premsa l’hi permetria?¿El públic ho entendria? ¿No és contradictori reclamar polítics de perfil humà quan en realitat se’ls exigeix, per terra, mar i tuit, que siguin el nostre guia, el nostre terapeuta, el nostre pedagog i el millor gestor dels diners públics? El cas Artadi obre una Capsa de Pandora que, a diferència de la caixa mitològica, no conté tots els mals sinó totes les veritats incòmodes i el mirall d’una societat instal·lada en la postveritat, la hipercrítica i la volatilitat.