Patrycia Centeno, experta en estètica política: «Letizia s’ha empoderat, però no té poder».

Fa poc, un ex pres de l’entorn d’ETA li va explicar que el seu nom va sortir en una reunió d’‘abertzales’: «Patrycia Centeno és algú que ha començat a defensar que la política ha de ser tendresa». L’escena va emocionar la titular del ‘hashtag’ @políticaymoda perquè el seu missatge havia penetrat en una zona –suposadament– alfa. La tendresa, juntament amb la serenitat i l’elegància, afirma la periodista a ‘Poderío. Liderazgo femenino, un cambio de postura’ (Destino), s’oposen al concepte «a les meves ordres» heteropatriarcal que encara cueja i pot ser que sigui la salvació de la política i fins i tot del planeta. Havíem entès allò de l’empoderament i ara ens parla de poder. Empoderament és el poder social, mentre que poder és el poder personal. Gestualment, represento el primer com un dit en alt –en to amenaçador– i el segon amb el palmell de la mà obert, que és més suggeridor. El poder és seductor, no impositiu. Hauríem de tendir al poder més que a l’empoderament. Un cas: Letizia s’ha empoderat, però no té poder. Hauríem de tendir al poder més que a l’empoderament. ¿En quin sentit? Una dona que no formava part de la monarquia no pot mirar els altres com si li fessin fàstic. Kate Middleton, en canvi, grava un vídeo i sembla natural. Si un líder és autèntic, ser coherent no pot ser més difícil que respirar. A Letizia no me la crec, a Kate, sí. ¿No deu tenir a veure amb la classe social? ¿Amb la classe social? Letícia és neta d’un taxista. ¡Al contrari! Les dones humils que exerceixen professions on en general no havien entrat els homes –netejadores, cuidadores, esteticistes– són aquelles en les quals ens hauríem de mirar. ¿...? El poder personal rau més en la gent humil. La meva mare ha sigut un referent de lideratge femení. El poder personal rau més en la gent humil. Va treballar com a cambrera de planta, explica al llibre. Sí. I té una força gegant a dins. Al meu pare li van detectar un càncer i en sis mesos va morir. La nit abans, quan s’acomiadava de tothom, la meva mare, que és petita, sostenia un dels meus germans, que pesa 90 quilos, i jo, amb 21 anys, un altre. En aquell moment vaig veure què era la fortalesa femenina. ¿Qui encarna el poder en la vida pública? Yolanda Díaz a Espanya, Jacinda Ardern a Nova Zelanda –«sigueu forts, sigueu amables», va dir durant el confinament–, Sanna Marin a Finlàndia, Alexandria Ocasio-Cortez als Estats Units. Però també hi ha homes amb poder. «Jordi Cuixart, David Fernández i Pep Guardiola tenen poder» ¿Ah, sí? Noms. Jordi Cuixart, David Fernández, Pep Guardiola. Veig en ells la independència del seu poder. ¿Què em diu de Kim Kardashian? ¡No és un referent de res! El que té Kim Kardashian és un problema d’inseguretat que l’ha fet canviar radicalment tot el seu cos. Hauria d’anar a un terapeuta. ¿Esmena les ‘influencers’? El que necessitem són referents. Mentre que l’‘influencer’ pretén que creguem en ell, els referents aconsegueixen que creguem en nosaltres mateixos. ¿Vostè té poder? Ho intento. El sistema encara és heteropatriarcal i en molts moments se m’ha exigit que m’empoderés, però em sento més còmoda quan practico el poder. Poder, per mi, és tancar-me en mi mateixa. Ara sí que em perdo. Ho necessito. Soc una persona vulnerable, tinc una alta sensibilitat i en soc conscient. El poder m’ha ha fet sortir d’etapes molt complicades. «Als 12 anys vaig patir ‘bullying’. Quan el cansament va guanyar la por, vaig començar a cridar» Per exemple. Sé el que és el ‘bullying’, l’abús de poder. Tenia 12 anys, era popular a classe, treia bones notes i era mona, però unes nenes d’una classe superior es van obsessionar amb mi perquè un noi que els agradava es va fixar en mi. M’esperaven a la porta de casa. Em moria de por. Però un dia el cansament va vèncer la por i, quan em tenien contra la paret, vaig començar a cridar. Per això dic que una alfa només entén el llenguatge d’una alfa. En un hàbitat alfa recomana cop de taló, monyo alt, ratlla diplomàtica. Ocupar l’espai que ens neguen. L’avantatge que tenim les dones és que hem après els codis alfa i els podem exercir, però també tenim els codis femenins. De vegades podem fer ús de l’empoderament i d’altres, del poder. En un moment fluix, ¿què es diu? «¡Per la teva mare que no pots estar així!». Regles, embarassos, maltractament laboral... ¿Com hem aguantat tant la mentida de l’opressor? Respongui vostè. Tot ve de la por dels homes a no poder controlar la natura. I dins de la natura entra la dona. Els homes continuen dominant i el sistema ho propicia. «El lideratge femení es basa en la serenitat, la tendresa i l’elegància» Obama va practicar un lideratge femení i la comunitat negra va quedar-ne descontenta. Són segles i segles de lideratge heteropatriarcal i, als 10 anys comptats, diem: «No ha canviat el món». Obama va ser la primera persona que va començar a plorar i riure en públic. Amb això no n’hi ha prou per transformar. Cal ser conscients que estem en una època de transició. Fins ara, la imatge d’un líder –normalment un home blanc– se sostenia sobre tres pilars: seguretat, serietat i proximitat, però ara es busca transmetre serenitat –l’excel·lència de l’empatia–, tendresa i elegància. La tendresa és la novetat. Una tigressa és tendra amb les seves cries no només quan les llepa, sinó també quan treu les urpes davant un perill. Durant la pandèmia, líders com Ardern i Merkel van pensar abans a protegir la població que l’economia. Això és tendresa. ¿I l’elegància? És donar exemple. Després de tants segles d’obligatorietat masculina i fins i tot alfa, crec que la supervivència del planeta depèn que comencem a feminitzar-nos tots. «La supervivència del planeta depèn que comencem a feminitzar-nos tots» Això diu Ada Colau. A Colau no li reconec el poder. Aposta pel lideratge femení en el seu discurs, però no el practica. No entenc com als 48 anys continua experimentant amb l’estil... Yolanda Díaz, a qui li plouen les crítiques per pija i ‘fashionista’, és valenta perquè veu la moda com un senyal de respecte i un reforç al seu missatge. Ha fet que altres –Irene Montero, Ione Belarra, fins i tot Pablo Iglesias– comencin a millorar la seva imatge. ¿De debò és tan important la indumentària? Sí. Li hem atorgat una gran importància a la paraula, però la ciència demostra que té un 7% en l’impacte d’un missatge. Un 38% té a veure amb l’entonació, la cadència i el ritme. I un 55%, amb la comunicació no verbal: la indumentària, el llenguatge del cos, la coreografia, les olors. Curiós. Pot semblar que distreu, més que no pas que centri el missatge. Jo també he vestit de negre quan volia defensar idees davant un auditori. Però ara vaig de rosa, que és un color que l’home va utilitzar fins al segle XVIII. «Volen que vestim com pobres perquè volen que pensem com pobres», repetia l’avi anarquista d’Antonio Baños. Vist així... Jo el que intento és crear bellesa. I la bellesa és naturalesa. És imperfecta, perquè per començar naixem i morim. Això és el que fa por a l’heteropatriarcat. D’allà ve la dominació.

El més llegit