CNI: vintè aniversari i una altra vegada qüestionat

Els generals i coronels de l’Exèrcit van flanquejar la sala rectangular per l’esquerra, i les autoritats civils es van alinear a la paret dreta. Ningú es va posar al mig; els convidats estaven cara a cara en bizantina, rígida composició per escoltar la cap del CNI. En un saló noble de la seu del Centre Nacional d’Intel·ligència, Paz Esteban López es va dirigir a l’alta estructura de la Seguretat de l’Estat en el seu primer discurs oficial. Va ser el 10 de febrer del 2020. Encara no es parlava de pandèmia ni de Pegasus, tot i que les dues infeccions ja eren a Espanya. Decoraven la sala l’oli d’una batalla a canonades d’un barco de línia espanyol i la bandera emmarcada del Regiment d’Infanteria de Manila núm. 74, el dels últims de les Filipines. Dos símbols de tonatge històric a la seu d’un modern organisme de l’Estat. Poques vegades una escena defineix tant l’escenari. Aquest divendres el CNI va fer 20 anys en la intimitat, suspenent la pompa, atesa la que està caient. Són 20 anys... o molts més, perquè, en realitat, el peculiar ens, públic però opac, d’intel·ligència només arriba als quatre lustres en la seva actual encarnació: la seva història és bastant més llarga si es compta la seva edat remuntant-se als organismes que el van precedir, de metamorfosi en metamorfosi fins a la seva forma actual. Avui el servei d’espionatge acumula les energies de 3.000 empleats públics, un eixam vint vegades més gran de col·laboradors ocasionals i 322.276.540 euros de pressupost al voltant d’un nucli directiu perplex i inquiet amb l’estrepitosa polèmica per l’espionatge a mòbils d’independentistes. La directora Esteban ha mostrat aquesta setmana al Congrés documents judicials que acrediten la legalitat de 18 de les punxades amb el programari espia Pegasus, i ha deixat, bé en el camp de l’especulació o bé a l’ombra dels alegals arbres d’escoltes típics de l’espionatge, un altre mig centenar d’assalts a telèfons mòbils. Però no són aquests seguiments inexplicats els que estan en el centre de la tempesta, sinó només un dels permesos: el fet a l’avui president Pere Aragonès, pivot del pont Moncloa-Generalitat. Dues catarsis Dues catarsisEl 23 de febrer de 1981, mentre els carros de combat del general Milans del Bosch corrien per València i els guàrdies del tinent coronel Tejero segrestaven el Congrés, una silenciosa guerra civil es va declarar a l’aleshores Centre Superior d’lnformació de la Defensa (CESID). Dos agents, militars, van descobrir que alguns companys, militars també, no només celebraven el cop amb cava i pastissets: és que havien organitzat el trasllat dels guàrdies civils al palau de les Corts sota comandament del comandant Cortina. Durant molts mesos, Juan Rando, llavors brigada de l’Exèrcit, va haver de dormir amb la pistola sota el coixí per si l’atacava... un dels seus. Aquesta crispació extraordinària en un servei llavors molt més militar que civil va ser també una catarsi: amb el naixement de la Unitat Antiinvolució –un petit grup d’agents constitucionalistes vigilant el colpisme per ordre del general Santiago Bastos– el CESID trencava amb la seva estirp franquista. Aquest costós inici allunyava el centre del SECED de la dictadura, el seu pare putatiu, el Servei Central de Documentació muntat per l’almirall Carrero Blanco que, amb la intel·ligència de l’Estat Major, s’afegia l’amalgama d’espies que van transitar la Transició. El general Emilio Alonso Manglano, amb qui al rei Joan Carles li agradava molt veure’s, va ser l’artífex d’aquesta refundació; i també un dels tres pagadors de la següent catàstrofe, la crisi més greu dels espies, la seva etapa de més baixa moral. Va esclatar quan, el 1991, al coronel Javier Perote li van treure el comandament de l’Agrupació Operativa de Missions Especials, el club dels homes i dones d’acció del centre, i es va emportar –mai es va saber si com a represàlia– 1.244 microfitxes amb informació secreta de l’Estat, part de la qual va escampar per la premsa l’exbanquer Mario Conde en una època que es va dir «de la crispació». L’escàndol de les escoltes del CESID a dirigents polítics, inclòs el Rei, es va cobrar el 1995 els caps del vicepresident del Govern Narcís Serra, el ministre de Defensa Julián García Vargas i el mateix Manglano, exculpat als tribunals deu anys després. Flames de pedra El centre va ser refundat el 2002 per un pacte PP-PSOE que el va rebatejar com a CNI, li va donar un primer i molt valorat director civil –el diplomàtic Jorge Dezcallar– i el va convertir en l’únic servei d’espionatge del món amb l’alè d’un jutge al clatell. Però la valoració pública del centre –eina essencial en les lluites contra el terrorisme, entre altres guerres tapades que té Espanya– no es va reprendre del tot fins a la seva aportació en vides a la guerra de l’Iraq: el novembre del 2003 ja eren vuit els membres del servei assassinats en dos atemptats a prop de Bagdad. Avui, unes flames de pedra els recorden en un monument d’acer patinable al jardí exterior de la seu central del CNI. S’ubica al costat d’un tram de l’autovia de la Corunya que a Madrid anomenen popularment Cuesta de las Perdices, i que fins fa poc tenia a la llista de carrers el nom d’avinguda del padre Huidobro, capellà dels legionaris que el 1937 intentaven ocupar Madrid per aquesta baixada. Persones i sistemes Persones i sistemesEl dia de la presa de possessió de l’actual cap del CNI, la ministra de Defensa, Margarita Robles, cap de la cap, també va prendre la paraula. «Tothom ha de saber que hi ha un control judicial i un control parlamentari que ens permet estar més tranquils i que ens asseguren que es compleixen i es respecten les normes i els procediments», va emfatitzar. El 2018, acabada d’estrenar com a ministra de Defensa, va dir en una visita institucional: «La qualitat d’un sistema democràtic es mesura pels seus sistemes i els seus serveis d’intel·ligència (...) el CNI no treballa amb una finalitat política o partidista, o de seguiment de persones concretes». Missatge per a una plantilla formada per un 66% de civils, un 24% de militars i un 10% de guàrdies i policies, tota caracteritzada per una actitud general morigerada, moderació que el centre premia tant o més que conèixer idiomes. L’evolució no ha canviat algunes bases de sempre. Entre aquestes, una compartició estanca entre el que fan unes seccions i les altres –exterior, interior, defensa de la Constitució, economia, tecnologia, seguretat del centre, planificació... i operacions, l’antiga AOME, després AK, avui Unitat Operativa...–, només trencada quan la informació arriba a la cúpula. Durant molts anys es va anomenar el director en clau com a «Ra», el déu egipci, fins que va arribar a la cúpula la primera dona. També és de sempre la divisió estamental entre «col·laborador», «informador» i «agent». El primer no proporciona informació, però ajuda a obtenir-la; el segon proporciona informació; el tercer proporciona informació i a més forma part del centre. Però, contra el mite de l’espia, la major part del personal té taula i cadira d’oficinista, a la seu central o a diversos «xalets» per tot Espanya, o ambaixades a 70 països, on el CNI munta «delegacions» –es presenten formalment davant el servei d’intel·ligència local– o «antenes», que són les cèl·lules ocultes. Aquesta evolució tampoc ha variat massa en les quatre vies per adquirir intel·ligència: Humint, Osint, Geoint i Sigint. La primera la formen fonts humanes. La segona, documents i publicacions obertes. La tercera, les imatges del terreny preses per avions, satèl·lits i observatoris. La quarta és la via amb què el seu Pegasus ataca els mòbils: en diuen «fonts tecnològiques». Però el factor humà segueix estant en el centre. «Tot el que s’escolta amb sistemes remots, per moderns que siguin, exigeixen algú interpretant i redactant el sentit», diu un exagent. Una persona per cada espiat, molta gent. Aquesta molta gent ha sigut reclutada atenent les seves especialitats i coneixement d’idiomes, i formada a l’Acadèmia Nacional d’Intel·ligència. Quan acaben el seu servei, en certa manera no deixen mai de ser del CNI, i es mantenen de per vida lligats al que al seu dia anomenaven «la casa», entre altres nusos per un compromís de confidencialitat. Però també per l’amistat entre excol·legues, una extensa xarxa de jubilats o gent que se’n va anar i que ara ocupa despatxos insospitats per tot arreu. El CNI els aglutina en la seva Associació d’Exmembres del Servei d’Intel·ligència. En altres temps, aquests espies jubilats s’ajuntaven en una reserva amb un nom més poètic: associació Ulls d’Espanya.

CNI: vintè aniversari i una altra vegada qüestionat

Dos tipus de seu, tres classes d’agent, quatre vies d’informació i 3.000 funcionaris perplexos

El més llegit