Israel, el país d’espies darrere de Pegasus i el ‘Catalangate’

Israel presumeix des de fa dècades de ser un país d’espies. Aquesta fama es va construir als anys 70 amb la implacable i despietada tasca del Mossad, l’agència d’intel·ligència externa coneguda per caçar nazis però també per assassinar civils palestins. En ple segle XXI, la fama continua intacta, però no emana tant de l’espionatge tradicional com del cibernètic. L’Estat jueu s’ha convertit en una potència mundial en la vigilància a l’ombra gràcies al desenvolupament d’un sector privat que ha engendrat armes com Pegasus –amb la qual s’han espiat polítics i activistes catalans–, un poder que ha fet que es guanyés no pocs enemics. ¿Com ha aconseguit un país tan petit ser tan influent en la guerra digital? El domini de la indústria del ciberespionatge israelià no s’entén sense l’aposta nacional per la innovació tecnològica. Ciutats com Tel Aviv han propiciat durant els últims anys la creació d’un ecosistema d’empreses emergents a imatge i semblança de Silicon Valley. No obstant, el servei militar obligatori ha fet que, a Israel, els emprenedors tinguin amplis coneixements en ciberdefensa. Això, junt amb la mentalitat israeliana de viure en una guerra perpètua per la seva supervivència, va portar a la creació d’instruments d’espionatge únics com Pegasus. Aquest programa és capaç de trencar les defenses de qualsevol mòbil –sigui Android o iPhone– i parasitar el seu sistema per robar tot el que circuli pel dispositiu, fins i tot activant el micròfon i la càmera. La possessió d’aquesta informació confidencial robada es converteix en una arma molt perillosa, cosa que ha convertit Pegasus en la joia de la corona de la indústria de defensa israeliana. Diplomàcia de l’espionatge Durant dècades, els països han utilitzat la venda d’armes com a instrument d’influència diplomàtica mundial. Israel ho ha fet des de 1950 i ho continua fent ara amb la seva capdavantera indústria del ciberespionatge. El ministeri de Defensa ha d’aprovar amb les seves llicències l’exportació de qualsevol programa espia, una carta que ha jugat com a part de la seva estratègia de seguretat nacional per promoure els seus interessos. «La venda de Pegasus va exercir un paper invisible però fonamental a l’hora d’assegurar el suport de nacions àrabs a la campanya d’Israel contra l’Iran», assenyala una investigació publicada per ‘The New York Times’ al gener. Altres països com Mèxic i Panamà van canviar la seva posició per afavorir Israel en votacions clau a les Nacions Unides després d’accedir al cèlebre ‘spyware’. Així, s’entén que les autoritats nacionals reaccionessin enfurismades quan els Estats Units van posar NSO Group, el seu fabricant, a la seva llista negra sense avisar-los. És per això que l’aparell de seguretat israeliana ha teixit una relació simbiòtica amb aquest iceberg de la vigilància informàtica del qual tan sols hem vist la punta. Antics espies es passen al sector privat, mentre moltes companyies «mercenàries de pirateria» llancen les seves arrels en la Unitat 8200, branca de la intel·ligència militar de les Forces de Defensa d’Israel. És el cas d’NSO Group, les inicials del qual responen al seu trio de fundadors: Niv Carmi, Shalev Hulio i Omrie Lavie. El primer, responsable del desenvolupament tècnic de Pegasus, és un exagent del Mossad, mentre que el segon és un excomandant de l’exèrcit. És també el cas de reconegudes firmes com Candiru i Rayzone Group, totes dues també utilitzades per espiar polítics independentistes i membres de la societat civil catalana. Irònicament, els governs de la Generalitat en mans del catalanisme de centredreta –des de l’època de Jordi Pujol a Artur Mas o Carles Puigdemont– han lloat la construcció nacional del sionisme i han mirat de teixir una xarxa d’aliances diplomàtiques amb l’Estat jueu que ha aprovat la venda de les armes amb què han sigut espiats. El negoci de violar els drets humans Es calcula que els programes de ciberespionatge mouen uns 12.000 milions de dòlars a l’any. De cara a la galeria, aquestes empreses defensen que la seva tecnologia serveix per «combatre el crim i el terrorisme», cosa parcialment certa. El 2014, Mèxic va recórrer a Pegasus per detenir Joaquín ‘el Chapo’ Guzmán, líder narcotraficant del càrtel de Sinaloa i l’home més buscat del món. No obstant, també s’ha destapat que serveixen per propòsits més foscos dels que venen els seus equips de relacions públiques. Així, les companyies esmentades han venut els seus programes espia a dictadures i a democràcies amb tics autoritaris que han utilitzat aquestes eines per vigilar, perseguir i reprimir polítics opositors, periodistes crítics, dissidents i activistes. «La lògica és que Israel pot estar disposat a fer els ulls grossos davant transaccions que es realitzen amb règims amics en el sentit que són amics d’Israel però no necessàriament amics dels drets humans», va explicar a la CNN Yuval Shany, director de dret internacional a la Universitat Hebrea de Jerusalem. L’assassinat del reporter Jamal Khashoggi, orquestrat per la monarquia saudita, és l’exemple més macabre d’això, però copa una llarga llista amb centenars de víctimes arreu del món. Aquesta successió d’escàndols no ha evitat que Israel continuï defensant les seves empreses. No obstant, això podria canviar. Al febrer es va destapar que la policia hauria utilitzat Pegasus per espiar il·legalment ciutadans israelians i un testimoni clau en el judici per corrupció a l’exministre Benjamin Netanyahu, cosa que va portar l’actual Govern a obrir una investigació. Cal veure si servirà d’alguna cosa.

Israel, el país d’espies darrere de Pegasus i el ‘Catalangate’

L’Estat jueu ha guanyat influència diplomàtica en el món a base d’explotar i impulsar l’auge de la seva indústria privada de ciberespionatge, acusada de facilitar la violació de drets humans

El més llegit