Catalunya ha exhumat en 22 anys menys del 10% de les seves fosses de la Guerra Civil

El 28 d’abril de l’any passat, una petita comitiva encapçalada per la llavors consellera de Justícia de la Generalitat, Ester Capella, i el cònsol general de Cuba a Barcelona, Alain González, celebrava un acte d’homenatge al periodista cubà Pablo de la Torriente. Mort a Majadahonda durant els primers mesos de la Guerra Civil, el seu cadàver el va traslladar amb cotxe a Barcelona el cèlebre poeta Miguel Hernández, i se suposava que De la Torriente era enterrat en una fossa comuna del cementiri de Montjuïc. I aquest dia s’havia de fer justícia: mentre el cònsol cubà proclamava l’«inici de la tornada a casa» del periodista –desconegut aquí, però molt valorat a la seva illa natal–, les excavadores començaven els treballs a pocs metres. Però uns dies després es va descobrir que el cos de De la Torriente no era allà. Ni el seu ni cap altre: no hi havia cap fossa al lloc previst. «Estàvem segurs que era allà», afirma l’avui director general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Toni Font. Hi havia diverses fonts històriques que ho testificaven. Per Font, el cas del periodista cubà és un exemple de les complexitats que comporta el treball d’exhumar fosses de la Guerra Civil per intentar reconèixer unes víctimes fins ara postergades. El cas de De la Torriente figura al BOE del 2 de juliol de l’any passat. L’Estat va sufragar els 8.712 euros que la Generalitat va gastar en l’exhumació fallida. Però hi ha altres dades que també apareixen aquest dia al Butlletí Oficial de l’Estat que fan aixecar les celles a les associacions que lluiten per la Memòria Democràtica a Catalunya. Sobretot, el fet que la Generalitat només hagi intervingut –el verb que s’utilitza per citar les exhumacions– 59 fosses entre els anys 2000 i 2020. Segons els càlculs més recents avui ja són 61, 2 més, però la xifra continua semblant baixa respecte a les 671 fosses que el Govern calcula que hi ha a Catalunya. D’aquestes, la ubicació de 324 està confirmada i la de 347 és probable. En total, en 22 anys s’ha intervingut en menys d’un 10% d’aquestes localitzacions. Més endarrerits que a Navarra o Castella i Lleó «El nombre d’exhumacions és del tot insuficient, perquè a més segur que n’hi ha moltíssimes més. A l’Ebre, per exemple, encara n’hi ha moltíssimes per marcar», assegura Roger Heredia, president de l’Associació del Banc de l’ADN de Desapareguts de la Guerra Civil. L’entitat critica, per exemple, que el nombre de fosses intervingudes sigui proporcionalment molt més gran al País Valencià, Navarra i fins i tot Castella i Lleó (on governa la dreta des de fa dècades) que a Catalunya. «Sense fer tant soroll, allà s’ha avançat més que aquí», afirma Heredia. La Generalitat es defensa al·legant que la tipologia de les fosses és diferent a Catalunya que en moltes altres zones d’Espanya. «A la resta de l’Estat ens trobem fosses de repressió, perquè l’aixecament militar va guanyar des del minut 1. Van agafar els líders polítics i sindicals i els van afusellar, i són als cementiris. La tradició oral recorda que tal dia van executar aquestes persones i on són. A Catalunya, zona de guerra, és una altra història», afirma el director general Font. Diverses associacions critiquen a més la metodologia que ha seguit la Generalitat per exhumar les fosses. També ho fa el diputat del PSC Ferran Pedret, molt implicat en la lluita dels descendents de les víctimes desaparegudes de la guerra per trobar els seus familiars. «Catalunya s’ha de posar les piles, perquè necessitem obrir fosses el més ràpid possible. En aquest sentit, la decisió de la Generalitat d’encarregar a només una empresa els treballs no ajuda a donar-hi velocitat», diu. Heredia hi està d’acord: «És un error. Fa uns anys es va presentar al concurs un projecte entre la Universitat de Barcelona i la Rovira i Virgili de Tarragona. Però a més de les universitats, podrien activar les diputacions, els consells comarcals... Tinc la sensació que anem al ralentí quan podríem anar en sisena i a fons». La Generalitat també defensa en aquest cas la seva manera d’actuar. «Al concurs es presenta qui vol, però tècnicament no podem tenir quatre empreses treballant-hi, o com fan en altres punts de l’Estat, entitats, empreses, ajuntaments... És una qüestió operativa, i és responsabilitat de la Generalitat. Imagina’t que passa com al Mas de Santa Magdalena, i trobes moltes més restes de les previstes. Doncs que el pressupost no t’arriba. Les empreses han de tenir capacitat per fer aquest treball, que en molts casos és ingent», afirma Font. Identificacions genètiques El director general de Memòria Democràtica afirma a més que si a la resta d’Espanya exhumen a un ritme més gran pot ser degut perquè «en molts casos no s’estan fent les identificacions genètiques», a diferència del que passa a Catalunya. «De totes les exhumacions que estem fent nosaltres, sempre que sigui possible traiem un codi genètic, que després podem utilitzar per tornar les restes als familiars. Tot i que de vegades no es pot perquè és impossible obtenir una mostra d’ADN de qualitat», afegeix. Es tracta d’una afirmació que també rebaten des de les associacions. «Utilitzen mètodes que no són els més actuals», assegura Heredia. A Catalunya, segons fonts de qui està implicat en aquestes recerques, a principis d’aquest 2022 hi ha 6.223 inscrits en el cens de persones desaparegudes; s’han extret mostres genètiques de 2.684 famliars; s’ha estudiat 803 individus i s’han efectuat 61 identificacions genètiques; s’han recuperat 545 individus (entre els 195 anteriors al Pla de Fosses del 2017 i els 350 posteriors); i en les exhumacions, fins al setembre del 2020, s’havien rescatat 3.767 objectes. Malgrat els contratemps sobrevinguts, les associacions no es rendeixen. En el cas de Pablo de la Torriente, per exemple, l’entitat Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya (ABIC) recorda que el que se sap amb seguretat és que «les seves restes embalsamades, a l’espera del trasllat a la seva Cuba natal, van ser retirades del nínxol provisional» que, en principi, van ocupar al cementiri de Montjuïc. «El seu cas no és l’únic. Tenim coneixement que dos brigadistes italians, Guido Picelli i Antonio Cerni, també estan en algun lloc del cementiri, de moment no identificat», diu Eduard Amoroux, president de l’ABIC. Homenatge pendent a De la Torriente Els dos italians ja tenen una làpida que els recorda a Montjuïc, i les autoritats de Parma van participar en un acte d’homenatge l’octubre passat. «La nostra associació farà gestions per col·locar-ne una, d’acord amb el consolat cubà, en memòria de De la Torriente», revela Amoroux. Seran uns honors provisionals, a l’espera que apareguin les restes del periodista.

Catalunya ha exhumat en 22 anys menys del 10% de les seves fosses de la Guerra Civil

Les associacions critiquen la lentitud i els mètodes de la Generalitat, que defensa les seves directrius i remarca la complexitat dels treballs

El més llegit