Marine Le Pen o el mirall per a l’evolució d’Abascal

En el discurs posterior a l’anunci dels resultats electorals, diumenge a la nit, la candidata ultradretana a la presidència de la República pel Reagrupament Nacional (RN, 23,4% dels vots), Marine Le Pen, ha remarcat els punts amb què havia colpejat Emmanuel Macron (La República en Marxa, 27,6%) al final de la seva campanya: la crisi social, la fractura social, l’objectiu de l’Estat protector, la unió nacional. Le Pen ha convidat els votants a optar entre la divisió, la injustícia i el desordre imposats per Macron i el reagrupament dels francesos al voltant de la justícia social i de la protecció. Ella és, segons ja ha dit diverses vegades, la «candidata del poble» davant d’un «president mundialista o el president dels rics». Per això, ha assenyalat: «Del vostre vot depèn el lloc que en la nostra societat volem donar a les persones davant el poder dels diners. Penso, per exemple, en la importància que donem a la solidaritat amb els més vulnerables, a la possibilitat de drets garantits i a l’accés a la jubilació amb bona salut». I, així mateix, ha llançat la canya de pescar sobre l’electorat d’esquerra de Jean-Luc Melénchon (Unió Popular, 22%), un sector que vol castigar Macron. I a qui Melénchon, encara, no ha llançat la proposta explícita de votar pel president incumbent. Desdimonització A partir del triomf de Macron sobre Le Pen en la primera i segona volta de les eleccions del 2017 (24% contra 21,3% i 66% contra 33,9, respectivament), comença el que serà un pas de rosca sobre el procés del que es va anomenar la ‘desdiabolisation’ o desdimonització iniciat amb la successió del seu pare, Jean Marie Le Pen, el gener del 2011, quan la seva filla Marine va obtenir en les eleccions internes del llavors anomenat Front Nacional (FN) el 67% dels vots davant el rival, Bruno Gollnish. Després de la derrota del 2017, doncs, l’FN passa a ser el Reagrupament Nacional (RN). I emfatitza el discurs en la qüestió social i laboral. Fins al punt que molts confonen les seves propostes amb plantejaments d’esquerra quan en realitat defensa una política neoliberal disfressada de propostes redistributives o pseudokeynesianes. Lliçons espanyoles ¿Quines lliçons pot donar l’evolució de la ultradreta de Marine Le Pen sobre la política espanyola i, més precisament, en el desenvolupament de Vox? 24 hores després que els partits derrotats cridessin a votar per Macron o a no donar ni un vot a Le Pen, Espanya demostrava, una vegada més, que és diferent. Aquest dilluns, 11 d’abril, ha tingut lloc l’acte d’investidura, per dir-ho així, de la coalició Partit Popular-Vox a la comunitat autònoma de Castella i Lleó. Una coalició que substitueix la de PP-Ciutadans. Alberto Núñez Feijóo va donar llum verda a aquesta coalició, tot i que ahir va decidir fer ‘un Rajoy’, és a dir, no va anar al primer govern que es forma sota el seu lideratge. Qui va ser la promotora oberta d’aquesta coalició, Isabel Díaz Ayuso, la padrina del pacte ha anunciat que anirà a la presa de possessió del president Alfonso Fernández Mañueco el pròxim 19 d’abril. «Que no ens importi el que pensi l’esquerra dels nostres pactes», va declarar el 15 de febrer Isabel Díaz Ayuso. I per als qui van entendre que es referia exclusivament a Castella i Lleó, la presidenta madrilenya va aclarir el 25 de març que no va incórrer en un error, segons s’havia interpretat, quan va declarar que ella mateixa governa amb Vox. «No va ser un lapsus, va ser una declaració d’intencions», va precisar. Domesticar Vox Feijóo aposta per la domesticació de Vox. El partit de Santiago Abascal es mou com un peix a l’aigua a les principals institucions, començant pels seus recursos d’inconstitucionalitat i d’empara al Tribunal Constitucional. La combinació de la repercussió mediàtica i jurisdiccional –a través de les acusacions populars– multiplica per diverses vegades els 53 diputats que té al Congrés dels Diputats. I ara ha entrat sota pal·li al Govern de Castella i Lleó després d’haver contribuït a la governabilitat a Andalusia, i a condicionar-la ara fins al punt que, probablement, es precipitin eleccions autonòmiques anticipades el juny a l’esmentada comunitat autònoma. I, amb això, la possibilitat d’una reedició del substitutisme de Ciutadans, una operació que ha tingut lloc a Castella i Lleó. Perill amenaçant En el cas de Vox, a diferència del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, la desdimonització està impulsada des de fora. Pel PP. ¿Què significa si no el discurs d’investidura de Fernández Mañueco, en què ha consagrat la «generositat» del seu partit i de Vox al pactar l’acord d’investidura, o la crida a un Executiu de coalició «sense complexos», a l’estil d’Aznar, que treballarà com una «pinya»? ¿O els tripijocs de la nova llei de lluita contra la «violència intrafamiliar» dirigida a crear nous drets i a protegir les víctimes proposada per Vox en paral·lel a la llei de lluita contra la violència de gènere, o de la «llei de la concòrdia» en competició amb la de memòria històrica ja existent? La política francesa, per la seva tradició, és una font de la qual beu la política europea. Els seus dos grans partits, el socialista (1,7% dels vots) i el conservador, l’antic partit gaullista de Chirac i Sarkozy (Els Republicans, 4,8%) han experimentat una derrota històrica. I la ultradreta, dividida entre Marine Le Pen (23,4) i Eric Zemmour (7%), és un perill. Si el procés de desdimonització de Vox i la seva orientació a fer servir un llenguatge «social» per revestir el programa ultradretà de fons a l’estil de Trump progressen, aquest perill pot créixer a l’Espanya electoral que s’acosta.

Marine Le Pen o el mirall per a l’evolució d’Abascal

L’endemà d’anunciar-se a França la barrera republicana per impedir en la segona volta de les presidencials la victòria de la ultradreta, a Castella i Lleó el PP assumeix amb Vox el govern sota pal·li sense complexos

El més llegit