La consulta dels Jocs Olímpics: de la Diagonal al Pirineu

El 2010 va ser l’‘annus horribilis’ del llavors alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i, en general, del PSC i el PSOE. Va ser l’any que es van establir les bases per a la pèrdua, en els comicis del 2011, tant de la capital catalana com de la presidència del Govern central. I en què es va sancionar el final del tripartit per part d’Artur Mas i CiU. Aquest any, d’entre les moltes pedres en el camí d’Hereu en les eleccions del 2011, es van destacar dues. La proposta, al gener, d’acollir els Jocs Olímpics d’hivern del 2022 i la consulta de la Diagonal. Ara, justament al 2022, la consulta es desplaça de la icònica avinguda barcelonina al Pirineu. Exactament igual que fan tants barcelonins cada cap de setmana. Hereu va substituir Joan Clos quan el PSC va percebre l’esgotament del model basat en els grans esdeveniments, una cosa evident amb el fracàs del Fòrum 2004. El discurs d’Hereu se centrava en la ‘ciutat de les persones’ davant la ‘de les pedres’. Però la caiguda de la popularitat, per la falta de seguretat al carrer, va tornar a portar Hereu a la zona de confort socialista. Així, després de 1888, 1929, 1992 i el 2004, Hereu va presentar una altra data-fetitxe: 2022. Segons va publicar aquest diari, i Hereu va desmentir, la primera idea havia sigut tornar a optar a uns Jocs d’estiu, però en aquell moment era un terreny vedat de Madrid en els seus intents sense èxit per aconseguir ser seu. La candidatura d’hivern, per tant, seguint aquest relat, passava per ser un pla b, més o menys com el Fòrum de les Cultures, que segons va anunciar Pasqual Maragall tenia la idea inicial d’allotjar una exposició universal. Com que ja s’havia acabat el termini per a una Expo es va haver d’inventar ‘alguna cosa’, el Fòrum. Hereu es va agafar la precandidatura a la valenta. Va viatjar al Pirineu i, fins i tot, a Vancouver, ciutat olímpica, per prendre nota. Però va venir la crisi, la consulta de la Diagonal i la pèrdua de l’alcaldia, per part del PSC, que la mantenia des de 1979. Xavier Trias va aconseguir la vara d’alcalde. El projecte va entrar en dic sec el 2013, quan Trias va renunciar a presentar la candidatura per al 2022, però va deixar la porta oberta al 2026. Al final del seu mandat, la idea es va reactivar. I ja amb Ada Colau com alcaldessa, ideològicament en contra, per allò del canvi climàtic i les grans celebracions, van ser els empresaris del Pirineu que han empès cap a la candidatura. I en aquest context preolímpic, a Hereu li va arribar la consulta el maig del 2010. Heure no va ser un alcalde amb ‘baraca’, com testifica la tempesta perfecta que entre oposició, correligionaris i empreses contractades li van preparar. En una entrevista amb aquest diari va avançar la idea de reformar la Diagonal. Els seus socis de Govern, ICV, molt en clau Porto Alegre en aquells moments, van reclamar que es fes un procés participatiu. Hereu va dir que sí. Jordi Portabella, en plena efervescència de les consultes per la independència que va liderar Alfred Bosch, va proposar sotmetre-ho a consulta ciutadana. Hereu va dir que sí. Els serveis tècnics de l’ajuntament, després de recollir 28.000 variades aportacions de la ciutadania, van preparar dos projectes que es poden resumir en llenties al bulevard o llenties a la rambla, però sempre llenties. I aquí, Quim Forn, número 2 de Trias1, va parar la trampa mestra. Va reclamar que, a més dels dos projectes hi hagués una tercera opció, ‘cap de les anteriors’. I Hereu va dir que sí. Quan quedava poc per fer la consulta, José Luis Rodríguez Zapatero, que s’havia passat dos anys negant que hi hagués cap crisi, va baixar del cavall per la infranquejabilitat de la realitat. I va introduir les primeres retallades, obligant el poder local a fer el mateix. Establerta ja la borrasca atlàntica sobre Hereu i la seva consulta, faltava el primer llampec, i aquest va ser el vodevil del vot de l’alcalde. Va anar a un local de l’ajuntament a votar telemàticament, en un sistema que havia muntat la multinacional espanyola Indra. No va poder votar. I el que és pitjor, va fer veure que sí que havia votat. I per si no fos prou, algú va suplantar la identitat d’Alberto Fernández Diaz, el cap de files municipal del PP. Dimissió de la mà dreta Hereu i el primer tinent d’alcalde (i primer secretari de la federació del PSC de Barcelona, llavors rebel amb la direcció de José Montilla), Carles Martí, van establir un termòmetre de dimissions. Si guanyava la tercera opció, la responsable informàtica de l’ajuntament, Pilar Conesa, se n’anava al carrer. Si superava el 50%, el responsable de l’urbanisme municipal, Ramon García-Bragado, dimitia. Amb el 80% del ‘no’ i una participació paupèrrima, va ser el totpoderós Martí qui va plegar veles. La consulta de la Diagonal va ser nominada, el 2011, als internacionals Fiasco Awards. ERC es va trobar una patata calenta, la candidatura, de la qual ha passat del desinterès a un cert carinyo. ¿Junts serà més Convergència que Junts i recolzarà el ‘sí’? ¿O promourà un vot de càstig a ERC i el president? ¿S’ha ficat Esquerra a la gola del llop? Preguntada sobre això una font del Palau de la Generalitat, la resposta és succinta: «La nostra [consulta] anirà bé».

La consulta dels Jocs Olímpics: de la Diagonal al Pirineu

Jordi Hereu va mirar de salvar el seu mandat proposant els Jocs Olímpics d’hivern del 2022

El referèndum sobre la reforma de l’avinguda barcelonina va acabar enterrant les seves aspiracions de reelecció

El més llegit