Quim Torra: col·lecció de retrets d’un home sol

Pocs presidents de la Generalitat de mandat tan curt (28 mesos) tenen la capacitat de crear-se tants adversaris externs i interns com Quim Torra. Ell mateix ho escriu en el seu segon llibre de repàs de la seva presidència. Un text en forma de dietari en què, sense rubor, revela nombroses reunions internes del Govern (sovint entre el «caos») per buidar el pap –quan encara persisteix la pandèmia– amb els consellers d’ERC, en especial amb el llavors vicepresident, Pere Aragonès, i, en concret, amb la titular de Salut, Alba Vergés. Però el text va més enllà i acaba convertint-se en una autèntica confessió d’un home sol: «La meva lleialtat al president Puigdemont és inqüestionable, però he de reconèixer que m’he trobat sol, políticament parlant, en els moments més greus, i especialment durant els mesos de la pandèmia». La soledat és palpable quan admet que es prenen decisions sense el seu coneixement. Decisions del Govern, decisions de Junts per Catalunya (el partit de Puigdemont es va crear sense avisar-lo a ell i, de fet, es queixa al secretari general, Jordi Sànchez, que «ningú» li ha explicat res d’això durant tot l’any). Aquesta soledat la compensa amb un retrat favorable del que denomina ‘war room’ (el seu equip de col·laboradors) i una descripció molt íntima de la situació de la seva família, junt amb nombroses citacions literàries. Una llarga llista de retrets En el llibre ‘Les hores incertes’, la llista dels damnificats és tan llarga que es resumeix en tots excepte el seu cercle de confiança i alguns dels anomenats activistes independentistes. Discrepa de tothom, fins i tot de qui el va proposar, Carles Puigdemont, per l’assumpte de la famosa pancarta, que ell manté contra tothom, malgrat que això el porta a perdre el càrrec. O precisament per això. Crits amb el conseller Miquel Buch, d’Interior; retrets constants a Vergés per inacció (incloent-hi una amenaça no executada de cessar-la, frenada per Aragonès); descripció d’un Aragonès mut o que adopta decisions sense el coneixement previ de Torra; retrets a Brauli Duart, aleshores número dos d’Interior; a Josep Bargalló, d’Educació... i fins i tot al ‘lehendakari’, Iñigo Urkullu, passant pel mateix Jordi Sànchez, de qui diu que «té un estil que no va amb mi», i l’associa a algú «avesat a les conspiracions de la partitocràcia», quan relata la victòria final d’aquest en les eleccions de l’ANC. Critica Junts per dedicar-se a càlculs sobre el relat polític en lloc de centrar-se en la pandèmia. Critica dirigents d’aquest mateix partit per mirar d’acordar el calendari electoral. Censura ERC, com era previsible, tant Oriol Junqueras, de qui diu que la presó l’ha canviat, com Sergi Sabrià, a qui fins i tot diu desafiar amb una mirada al Parlament. I, en fi, critica tot el Govern: «Ens hem instal·lat una altra vegada en el desordre», confessa. «M’enfado perquè no es compleix cap termini», assumeix en una altra anotació. La llista és inacabable i no cal dir que els exabruptes i desqualificacions que dedica a «Espanya» i a tots els partits no independentistes són una constant. La llista de clatellades no acaba aquí i inclou mitjans de comunicació, sindicalistes, càrrecs institucionals que menysprea... fins i tot els periodistes, quan confessa que ha après a no contestar el que se li pregunta, sinó a «respondre el que a un li interessa dir». La comparació amb el president Macià És un llibre en el qual enarbora la seva coneguda insistència per executar la independència suposadament assolida l’1-O del 2017. Tots els que no ho veuen així són titllats, com a mínim, de pusil·lànimes. I per això s’indigna quan la Generalitat es persona contra manifestants independentistes o quan se li suggereix no allargar el mandat innecessàriament. Acaba el text comparant els insults que ell ha rebut amb la trajectòria del president Francesc Macià, al costat del bust del qual reflexiona quan és inhabilitat, de nou en soledat. Tot això en un llibre que omet encara moltes qüestions clau. I en el qual, possiblement, el més significatiu és que, després de tanta crítica, ell mateix s’analitza fent potser la millor reflexió: «Sovint m’he preguntat per què vaig acceptar la presidència». ¿Va pesar més l’entorn i la gravetat del moment o va ser un insensat?, s’interroga. Cosa que evoca a l’anècdota d’un acte independentista a Berlín el 2018 en què Torra confessava a una persona que la falta de president generava una situació tan apressant que, fins i tot, s’estava estudiant proposar-lo a ell.

Quim Torra: col·lecció de retrets d’un home sol

En el segon llibre sobre la seva presidència, l’excap del Govern col·lecciona greuges amb gairebé tothom i assumeix la seva soledat

El més llegit