Ser conservador és tan respectable com ser progressista, tots dos tenen una actitud diferent davant un canvi que saben que és inevitable. Uns el volen alentir i els altres el volen accelerar. En els dos casos, en defensa dels seus legítims interessos. L’estupidesa rau en l’immobilisme i en l’adamisme. El primer pretén negar el canvi i el segon pretén fer-lo bo per naturalesa. És impossible que el món no canviï com pretenien els carlins, sota el lema «així ho hem trobat, així ho deixarem». Com també és impossible pensar que tot canvi és necessàriament a millor amb aquesta aspiració de la «revolució permanent». ¿Pot tenir la UE la mateixa política de defensa que quan va néixer? No. ¿Pot Espanya tenir la mateixa posició sobre el Sàhara que el 1975? No. ¿Pot el periodisme i la política tractar un boicot ideològic com si fos una aturada sindical? No. Una tarda de diumenge d’hivern de 2022 el món va canviar. I qui no ho vulgui entendre, simplement és un immobilista o un adanista. I està fora de la història.