Semblava un pla perfecte, o com a mínim el menys dolent dels plans possibles. Quan Pablo Casado va ser elegit secretari general del PP al Congrés de juliol del 2018, el partit va respirar entre alleujat i esperançat: set setmanes després d’abandonar el poder a punta de moció de censura, podien presentar un candidat que inspirava alhora simpatia i fidelitat als principis fundacionals de la formació política, renovació i aznarisme de primera hora, expectatives de futur i pau amb el passat. I el seu rostre barbamec li permetia competir en frescor i entusiasme amb la gran amenaça que sobrevolava en aquell moment els despatxos de Génova 13: Albert Rivera i els seus Ciutadans, assenyalats com l’imparable relleu al capdavant del centredreta espanyol.
Perfil
Pablo Casado: la jove promesa del PP que va acabar exasperada
L’exlíder dels populars no ha sabut gestionar els canviants escenaris que se li han presentat en els últims tres anys, marcats per la irrupció de Vox i la popularitat d’Ayuso