El segon peu de Feijóo

En els últims dies, els exegetes de la política, aquesta ramat d’experts mesetaris de la cosa pública, capaços d’explicar el dia després i amb tota mena de detalls la matèria més inversemblant, però negats majoritàriament per anticipar-la, han esgotat les metàfores sobre el present i el futur del president de la Xunta i del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo. Des de la més clàssica, que es remunta a la batalla de les Termòpiles i als ja mítics 300, fins a la més gastada, la ferroviària: aquest tren que està passant per segona vegada davant la porta del gallec. Tots, o gairebé tots, creuen saber què farà Feijóo, quins són els seus plans, quina decisió prendrà, però, curiosament, cap hi apostaria fins a l’últim minut el seu patrimoni i la seva reputació. ¿Per què? Perquè després del que es va viure l’estiu del 2018, la famosa fugida maquillada d’un acte solemne titulat ‘Galícia, jo em quedo’, amb Feijóo tot és possible, fins i tot el que avui sembla pràcticament impossible, és a dir, que renunciï a lluitar pel lideratge del PP nacional. Com expressivament va titular ahir ‘Faro de Vigo’, mitjà que pertany al mateix grup editorial que aquest diari, Feijóo ja ha posat un peu a Madrid, ¿però què ha de passar perquè hi posi el segon? La resposta segurament la trobem avui mateix, durant la reunió de tots els barons autonòmics amb Pablo Casado al carrer Génova. Si es confirmen els auguris, la immensa majoria (els càlculs apunten a 16 de 17) exigirà al seu fins ara president que convoqui un congrés extraordinari i que faci un pas al costat per donar entrada a una etapa liderada pel gallec. Ahir ja ho va fer la direcció del grup parlamentari. I la dimissió de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, com a portaveu del PP nacional i la d’altres persones de la seva confiança són altres passos en aquesta mateixa direcció. La sort ha estat tirada, però... Sí, però, perquè amb Feijóo sempre hi ha un però, un potser, un ja es veurà o un esperarem. Deu ser per desconfiança, cautela, experiència o temor. O per les quatre raons alhora. Però el cert és que les circumstàncies del febrer del 2022 no tenen res a veure amb el viscut el 2018. Llavors Feijóo, si hagués fet el pas, s’hauria d’haver enfrontat a Soraya Sáenz de Santamaría (la candidatura de Pablo Casado llavors era pura anècdota). A més, el seu intent que Mariano Rajoy apostés per ell públicament o que almenys no recolzés la seva apreciada vice va ser desatesa. El pacte entre gallecs no es va produir i la història és coneguda per tothom. Feijóo, i tornem a les metàfores, va baixar del tren en marxa, María Dolores de Cospedal, enemiga de Soraya, indignada amb la tremolor del gallec, va moure els seus suports cap a Casado i d’allà va sortir un líder per accident que viu les seves últimes hores acorralat en un despatx. La imatge política de Feijóo, fins aquell moment un exemplar guanyador d’eleccions, va quedar llavors seriosament malmesa entre els seus companys d’armes i part dels mitjans. Va ser acusat de falta de valor al camp de batalla i de pretendre un congrés a la carta que l’elegís per aclamació. Algun d’ells, arrossegat per la indignació, va arribar a parlar de covardia. I és precisament aquesta taca a l’expedient el que alimenta de nou els dubtes sobre la seva decisió. ¿Tornarà a tenir un atac de pànic o aquesta vegada anirà fins al final? Tot fa pensar que no, que aquesta vegada el segon peu sí que tocarà Madrid. Les raons són múltiples. La primera és que en aquesta guerra entre Díaz Ayuso i Casado, Feijóo no ha exercit d’observador privilegiat, veient com tots dos s’escorxaven, sinó que, potser ensumant l’oportunitat que s’acostava, s’ha mogut amb instint depredador. Primer, censurant el presumpte espionatge a la presidenta madrilenya, alineant-se amb ella i urgint explicacions. Segon, mantenint contactes amb tots els barons regionals per saber-ne l’opinió i per sondejar un suposat suport a la seva persona. Feijóo es va erigir en una mena de coordinador general, en el salvavides on aferrar-se mentre el partit amenaçava de trontollar. I, tercer, tancant un acord vital amb la mateixa Ayuso: seria el final de l’era Casado, es convocaria un congrés extraordinari i ell seria designat «el líder de la unitat». Per això, les declaracions d’Ayuso i Feijóo de dilluns són perfectament intercanviables: si ella parlava d’un partit dessagnat, ell, de «col·lapse». I tots dos apressaven decisions. És a dir, assenyalaven a Casado la porta de sortida. No hi havia marxa enrere. El suport dels principals mitjans de comunicació de la capital, en especial aquells més afectes a la causa del centredreta, és un altre pilar sobre el qual Feijóo consolidarà la seva candidatura. Perquè, des del minut 1 de la batalla, el gallec ha sigut ungit com el salvador, s’ha lloat el seu ‘auctoritas’, les seves victòries electorals, el seu caràcter mesurat, el seu èxit per frenar Vox, la seva visió plural d’Espanya, la seva lleialtat al partit... En fi, el ‘botafumeiro’ mediàtic, en feliç expressió d’un articulista de la Cort, ha funcionat com mai. Així que la important batalla de l’opinió publicada també està guanyada. Garantit el suport dels principals barons, compromesa la no bel·ligerància de Díaz Ayuso en la lluita per la presidència del PP (la líder madrilenya de moment haurà de continuar lidiant amb el cas del seu germà i les mascaretes, tot i que pocs dubten que la seva ambició i el monitoratge de Miguel Ángel Rodríguez pesen massa perquè no intenti fer el salt nacional més endavant), amb el vent mediàtic a favor, amb el significatiu silenci de Rajoy i la reprovació d’Aznar a Casado, ¿què podria fer dubtar Feijóo? Doncs el mateix que fa tres anys: el temor del rival. Una vegada més, a Feijóo li encantaria sortir a competir... sense adversari. Que Pablo Casado acceptés la seva derrota, recollís les coses del seu despatx i se n’anés amb elegància i dignitat a casa seva. Però això no ha passat.... Fins avui. Perquè Casado continuava ahir atrinxerat amb un grapadet de lleials. Nul·la artilleria per a un combat tan gran. Casado està KO i Feijóo ja només espera, un verb d’inspiració mariana, que l’encara president del PP nacional assumeixi la seva situació i llanci la tovallola... sense ni tan sols pujar al ring. És veritat, serà una victòria per claudicació, incontestable, humiliant, però sense èpica. Gens heroica. No passarà a la història d’Espanya per la seva intrepidesa i gosadia. Més aviat al contrari. Serà una crònica de deslleialtats, traïcions i mitges veritats. No aixecarà passions. No hi haurà sang, ni suor ni llàgrimes. Es quedarà en una escaramussa. Un paperot. Exactament el triomf que va somiar el 2018 Alberto Núñez Feijóo i que ara està a punt de segellar de la manera més imprevista. Així que aviat el president gallec tindrà els dos peus a Madrid. Dilluns hi va posar el primer, el segon està en camí.

El segon peu de Feijóo

El president gallec està a un pas de liderar el PP nacional en una batalla sense rival, justament el que sempre ha desitjat

El més llegit