Diuen els que l’han viscut que el sistema de finançar els partits polítics a través del cobrament de comissions per contractes públics es va estendre a Espanya després del referèndum de l’OTAN, el 1986, quan el PSOE va posar en marxa Filesa per pagar la campanya a favor del ‘sí’ ja que la llei no preveia la subvenció amb fons públics en convocatòries que no fossin electorals. Aquell mateix any, Miquel Roca i Florentino Pérez van posar en marxa el Partit Reformista Democràtic (PRD), la formació que encara ostenta la pitjor ràtio de despesa electoral per escó aconseguit. Poc després, José María Aznar va arribar al Govern de Castella i Lleó (tot comença i acaba allà) i va voler viure sense la tutela de la CEOE. El finançament a través de comissions il·legals exigeix acostar als aparells dels partits personatges de moral distreta, disposats a moure quantitats ingents de diners de les quals no es pot preguntar l’origen i, per tant, tampoc la destinació. Són personatges tipus el famós Bigotes, Carlos Navarro o Fèlix Millet. Tot i que, de vegades, s’arriben a infiltrar directament al cor de les finances dels partits, com en el cas de Luis Bárcenas.