Salvador Viada: «Jo no soc Zola, però Stampa s’assembla a Dreyfus»

Salvador Viada (Barcelona,1956) ha sigut fiscal a la seva ciutat natal, Barcelona, a més de Granada, Sevilla i Madrid i a la Fiscalia Anticorrupció entre 1995 i el 2003, des d’on va passar al Tribunal Internacional de l’Antiga Iugoslàvia a la Haia a càrrec de la investigació del genocidi de Srebrenica del juliol de 1995. El llavors fiscal en cap de la Fiscalia Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, va encarregar a finals dels anys 90 al seu tinent fiscal ‘in pectore’ Salvador Viada la investigació del cas Wardbase juntament amb la jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional Teresa Palacios. Tots dos van viatjar a Nassau, les Bahames, rere la pista dels fons de Kuwait Investment Office (KIO), saquejats després de la invasió de Kuwait per l’Iraq de Saddam Hussein l’agost de 1990. La investigació va acabar amb el judici oral i condemna, el 2002, de Manuel Prado y Colón de Carvajal, amic i presumpte testaferro de Joan Carles I, per apropiació indeguda de 20 milions de dòlars –primera partida de 100 milions– enviats el maig de 1992 per ordre de Javier de la Rosa, representant de KIO a Espanya, al seu compte de la Société Générale Alsacienne (Sogenal). Eren els mesos del caos i la reconstrucció de Kuwait després de la guerra de 1991. La primera partida enviada, 80 milions de dòlars, el 5 d’octubre de 1990, va ser també objecte d’un judici el 2006, amb una sentència que també va condemnar per apropiació indeguda Prado y Colón de Carvajal, segons la sentència Pincinco del juny del 2006. Prado, llavors de 73 anys, va passar dos mesos a la presó al Centre Penitenciari Sevilla II, el maig i el juny del 2004, i se li va concedir el tercer grau per raons humanitàries en consideració al seu delicat estat de salut. Va morir el 2019. Aquests dies tenen lloc les jornades de celebració del 40è aniversari de la llei 50/1981 del 30 de desembre, en què, segons consta al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), «Joan Carles I, rei d’Espanya, tots els que la present veiessin i entenguessin, sabeu: Que les Corts Generals han aprovat i jo vinc a sancionar la present llei», és a dir, l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal (EOMF). La fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, va presidir la celebració dijous passat a Palma. ¿Què busca Salvador Viada en el cas Stampa? ¿Per què ha sigut el primer de la carrera fiscal d’obrir el camí de la denúncia d’irregularitats? Personalment, no se m’ha perdut gens... Vostè està fent d’Émile Zola... I ara. Ni tan sols coneixia el fiscal Ignacio Stampa quan vaig decidir investigar i exposar els fets molt després que passessin, quan semblava que tot estava enterrat. I sí, crec que vostè ho ha escrit, hi ha alguna cosa del cas Dreyfus en el cas Stampa. Es busca algú que no té cap culpa, a qui el seu cap reconeix com a bon professional, per la qual cosa se li havia prorrogat diversos cops la seva comissió de serveis, i l’han enredat. I com en el cas Dreyfus la veritat està sortint a la llum. ¿Què va ser el primer que li va cridar l’atenció en la decisió d’apartar Stampa del cas Villarejo mitjançant l’expedient de no atorgar-li una plaça fixa a la Fiscalia Anticorrupció després de successives pròrrogues de la seva comissió de servei? Que la fiscal general de l’Estat (FGE), Dolores Delgado, no s’abstingués en el Consell Fiscal del 27 d’octubre del 2020 en un tema sobre adjudicar o no la plaça a aquest fiscal que portava la investigació del cas Tàndem-Villarejo. Perquè hi ha una relació entre la seva parella, Baltasar Garzón, i fins a cert punt també d’ella amb el llavors comissari José Villarejo. Quan has de decidir sobre un fiscal que porta aquest tema i decideixes que no, em crida l’atenció. I amb tot el que he esbrinat després no en tinc cap dubte. El cas Villarejo no és un cas qualsevol. És així. És potser un dels més greus d’aquest país pels interessos que hi ha. Perquè implica les elits. Empreses, bancs, policies, jutges, fiscals. És a dir, part de l’aparell de l’Estat... és multicorrupció d’altes esferes. El cas Kitchen, per exemple, el muntatge d’una operació per segrestar documents presumptament comprometedors en mans de Luis Bárcenas... jo no he vist res igual. En un Estat de dret, hi ha bases en què confiar. Has de poder confiar en la policia. Per al ciutadà ha de ser una salvaguarda. I quan determinats funcionaris posen els seus mitjans, instruments, coneixements, influències, al servei del mal... La conversió de la policia en una branca del partit en el poder, en aquest cas el PP... i quan la Fiscalia Anticorrupció diu que hi ha hagut línies vermelles en la instrucció de la peça Kitchen a l’arxivar-se la causa contra María Dolores de Cospedal... És que destrueix no només la credibilitat, sinó qualsevol icona. Quan veus que aquest tipus de jugades tenen a continuació maniobres com apartar el fiscal Stampa, et dius ‘hem de reaccionar’. Diu vostè «interès» o què se m’ha «perdut». Res. Em queda poc temps per retirar-me, tres, quatre anys, no sé el que tardaré i sense res a guanyar ni pràcticament res a perdre penso seguir en la mateixa línia. Ho vaig fer amb el fiscal Juan Antonio Frago i ara amb Ignacio Stampa. Perquè té tota la raó. Està pagant per enfrontar-se amb una delinqüència molt perillosa. Hi hauria d’haver un clam a la fiscalia. ¿Per què Dolores Delgado s’embarca en aquesta croada que ve de la seva època de ministra de Justícia en què es propala una gravació en què ella apareix amb Villarejo i també hi ha Garzón i altres comandaments policials? És el gran misteri. Què impulsa algú a actuar d’aquesta manera, i si se’m permet, amb el màxim respecte per a la fiscal general de l’Estat, de forma tan matussera. Si es tractava de separar Stampa de la Fiscalía Anticorrupció no feien falta cap mena de maniobres. La FGE, en el nostre sistema, no valora per res els mèrits ni les capacitats, simplement la voluntat del superior és la que determina si segueixes o no en el teu lloc, o si et nomenen o no. No fa falta maniobrar. És arribar al Consell Fiscal i dir ‘miri, no té la meva confiança’ i s’ha acabat, ja està. Però, és clar, per carregar-se de raó al carregar-se aquest fiscal t’han ficat en un sidral que no es pot acceptar. Les raons últimes de Dolores Delgado no les sabem. Sobre l’especulació respecte d’una eventual filtració d’aquesta gravació, tothom m’assegura que no estava en poder de la Fiscalia Anticorrupció. I el seu company Miguel Serrano, tal com ha declarat, em diu el mateix. Bolcar-se, per tant, amb aquesta passió per una cosa tan dubtosa com saber qui va filtrar una cosa... Si la raó és aquesta em sembla molt matussera. I la manera d’ordir la separació de Stampa, encara més matussera. La FGE rep denúncies contra els fiscals Ignacio Stampa i Miguel Serrano sobre presumptes filtracions a l’acusació popular d’Unides Podem. Una, del partit Vox, acusa Stampa i Serrano, i es cursa per ser investigada al fiscal Carlos Ruiz de Alegría, tinent fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). Retrospectivament i amb les proves conegudes, aquestes diligències han de durar fins que s’adjudiquin vuit places fixes a la Fiscalia Anticorrupció, l’octubre del 2020. És una manera d’actuar que no he vist mai. Estendre una investigació de manera, diguem-ne, forçada, quan l’instructor designat, Ruiz de Alegría, ha decidit arxivar la qüestió, per instrucció –suggeriment és la paraula– d’Álvaro García, fiscal en cap de la secretaria tècnica, o mà dreta de Dolores Delgado. La competent per fer-ho és la fiscal general de l’Estat, no la secretaria tècnica. Això suposa, d’una banda, una desconfiança absoluta cap a la rectitud de la fiscalia a l’hora d’investigar. I pensi vostè què suposa això per als investigats, en aquest cas Stampa i Serrano, que es defensen en la investigació que desenvolupa l’encarregat, el fiscal instructor Ruiz de Alegría. Que no es poden defensar d’algú que va xiuxiuejant a l’orella de l’instructor i sense que quedi constància de què ha de fer l’instructor. Si ho traslladem a un jutjat, ¿quina conya és aquesta? Que un jutge investiga una cosa i n’hi hagi un altre que li vagi dient ‘ara vas per aquí, no et deixo arxivar’. Però, ¿quina manera de funcionar és aquesta? Les raons per tot això segurament no són gaire nobles. El procediment és tan matusser, expressa tan poc talent per fer el mal, vaja, per fer aquestes coses, que posa en evidència com està la situació de la jerarquia. Acaba de dir vostè «es defensen». I parla dels fiscals Stampa i Serrano. Però hi ha un fet que ha passat desapercebut i és l’empremta del pecat original o d’una prevaricació en origen. I és que sent la denúncia contra Stampa i Serrano, només s’investiga per «suggeriment» de la FGE Stampa. Doncs això és el que vaig preguntar al Consell Fiscal del 24 de novembre del 2021. Ruiz de Alegría, l’instructor de les diligències, ha sigut molt professional. Investiga, no troba res, proposa arxivar; torna a investigar i arxiva un altre cop abans del Consell Fiscal del 27 d’octubre del 2020. És un gran professional. I a més, perquè es pugui defensar li trasllada a Stampa els «suggeriments» interns per allargar artificialment les diligències i perquè Stampa arribi al concurs lligat de mans i peus. I això horroritza la FGE. Ruiz de Alegría ignorava que tot era un muntatge. ¿Per què havia de ser-ne còmplice? És clar. Va fer divinament de traslladar aquests «suggeriments» perquè formava part del dret de defensa de Stampa. I si tot era pur afany investigador, ¿per què l’hi havia d’amagar? Així és. El fet de per què s’investiga només Stampa i no Serrano és una pregunta que em faig. Ningú m’ha contestat. Hi va haver una denúncia contra dos i només se n’investiga un. I totes les invectives van contra un. I la «sanció» [no donar-li la plaça fixa] va caure sobre un, a Serrano l’hi van adjudicar, quan tan innocent era un com l’altre. I és que a més Serrano va declarar en qualitat de testimoni. Sí, ¿i què havia de dir? Que no havia filtrat res. Ja estem a pocs dies del Consell Fiscal del 27 d’octubre del 2020 i Ruiz de Alegría torna a proposar l’arxivament. Cosa que el feia arribar ‘net’ al Consell Fiscal. I ningú li contesta. I és que també la Inspecció Fiscal estava investigant Stampa des del punt de vista disciplinari. I també va arxivar abans del 27 d’octubre. I això s’amaga en el Consell Fiscal. I quan davant els nous «suggeriments», ja el desembre del 2020, Ruiz de Alegría es nega a continuar «fent que investiga», i el fiscal superior, Jesús Caballero Klink, relleva Alegría i s’avoca les diligències per si mateix, la FGE cita el fiscal superior a una reunió amb el cap de la Inspecció per convèncer-lo d’«esquivar» l’EOMF. Si aquesta reunió, sobre la qual EL PERIÓDICO ha informat, i sobre la qual hi ha un silenci sospitós, s’ha portat a terme, seria una altra temptativa d’eludir l’article 23 de l’EOMF, és a dir els controls, que obliga a donar compte al Consell Fiscal de totes les avocacions perquè aquest es pugui pronunciar. Si els «suggeriments» de fer certes diligències eludien l’article 27 de l’EOMF, el «suggeriment» verbal a Caballero Klink de no avocar-se la qüestió formalment al rellevar Ruiz de Alegría es carregava l’article 23. I tot i que Caballero Klink s’hi va negar, fins a cert punt ho van poder fer, perquè no es va informar de seguida el Consell Fiscal següent a l’avocació, perquè donés la seva opinió. Només en van informar després d’haver-se arxivat, el febrer del 2021, les diligències de Stampa. Ningú aposta per aquest cas. El fiscal Manuel Moix nomena Stampa sense expectatives que arribaria enlloc. Stampa el convenç de nomenar un altre fiscal, Miguel Serrano. I a poc a poc, de forma inesperada, el cas queda fora de control. És fonamental que el fiscal no tingui por, un fiscal que té temor de molestar la jerarquia o un poderós, no és un bon fiscal. I el nostre sistema propicia situacions de temor, és el contrari del que hauria de propiciar la institució, que ha de fer confiança als fiscals que lluiten per la llei. I en aquest cas feliçment entren dos fiscals d’aquest perfil, que no estan preocupats per molestar la jerarquia ni els poderosos. I el cas el porten bé, amb professionalitat. I aquí comencen les campanyes amb l’eco de ressonància dels mitjans de comunicació, que confonen la gent, fins i tot a mi, històries que s’inventen i que després, si coneixes Stampa i la seva família, te n’adones que és una notícia falsa. Quan un acusat comet molts delictes se sol dir que s’ha carregat el Codi Penal. ¿Totes aquestes maniobres en les diligències contra Stampa, quants articles de l’EOMF s’han carregat? He repassat el nostre règim disciplinari per veure les infraccions comeses en la gestió, per dir-ho així, de les diligències contra Stampa. I el sistema està organitzat per castigar per sota i no fer-ho amb els abusos de dalt. Per exemple, l’assetjament laboral serà delicte però no està recollit a l’estatut, però no és una infracció. Perquè és un estatut muntat per preservar el principi de jerarquies, no per fer que tothom ajusti el seu compliment al que s’espera d’un fiscal i de l’honor d’un fiscal. És a dir: no puc fer una feina així perquè l’honor m’ho impedeix. I aquí en aquest cas s’han saltat el principi d’imparcialitat quan la FGE no s’absté per les seves vinculacions. Els anomenats «suggeriments» que fa el fiscal en cap de la secretaria tècnica, Álvaro García, a un instructor quan no té competència per això són inqualificables. En el Codi Penal, si perseguís una finalitat econòmica, aquesta conducta seria tràfic d’influències. No es pot fer. I ho hem de dir. No hi ha cap altra via de resistència. El 24 de novembre del 2021 s’incorpora a l’ordre del dia a proposta de la FGE el tema Stampa perquè diu que se l’està difamant, una paraula molt forta. Un s’esperava que amb documents aclarissin la situació, però no s’aclareix res. És a dir, tu m’estàs difamant perquè jo dic que m’estàs difamant. I els documents diuen el contrari. La FGE diu que podia nomenar qui volgués a la Fiscalia Anticorrupció i que els que han resultat adjudicataris de les vuit places són boníssims. És que això no es discuteix. La discussió és el que va fer la FGE perquè un candidat arribés al concurs lligat de mans i peus, com ja hem apuntat, sense cap possibilitat de ser elegit. Escolti, que vostè no pot destrossar un fiscal deixant-lo desarmat expressament en un concurs en condicions d’igualtat, a més, que totes les dades abonen la seva innocència, com va dir el llavors tinent fiscal Luis Navajas, que va sortir en un acte insòlit als mitjans de comunicació per demanar disculpes al fiscal Stampa, a qui va escriure una carta, i després s’absenta en el Consell Fiscal a l’hora de la votació de les places. Una última qüestió. No és la primera vegada que s’intenta apartar un fiscal d’un tema rellevant. Va passar amb el cas Bárcenas o la Gürtel amb les fiscals Conchita Sabadell i Miriam Segura. Sense èxit. Ara s’ha aconseguit i des de dalt. Tres dies abans que l’apartessin, Villarejo li va preguntar a Stampa en un registre a la presó d’Estremera si la FGE encara no l’havia cessat. Fixi’s: que els acusats vulguin carregar-se el fiscal no és nou. Els poderosos, financers, polítics, gent que té poder, creuen que poden influir per aconseguir-ho i ho intenten, però que la mateixa jerarquia de la institució actuï ‘com si’ tota aquesta pressió pogués tenir èxit és escandalós. Però no estic dient que hagi actuat així perquè desconec la causa. Cas Stampa, ¿cas tancat? Crec que no. Sortiran més coses, els tribunals estan actuant, i una de les coses que s’ha d’aclarir a la carrera fiscal és quin va ser el títol jurídic en virtut del qual el secretari tècnic influïa en unes diligències que portava un altre fiscal. Perquè si ho feia per compte de la FGE ha d’estar documentat i això suposa que la FGE no s’ha abstingut de tot, com s’ha afirmat, i si ho feia sense cap títol era sense cap competència. Només per l’auctoritas de ser la mà dreta de Dolores Delgado. Això és completament irregular i exigeix assumir responsabilitats. És que el número dos de la FGE, si la fiscal general s’absté en una qüestió, no és Álvaro García sinó el tinent fiscal, en aquell moment, Juan Ignacio Campos. No tinc cap dubte que sortiran més coses. La carrera ha de pensar si això l’afecta o no. Perquè és avui per tu, demà per mi.

El més llegit