Pere Aragonès: un any de pactes i ruptures

Dilluns es compleix un any del ‘sorpasso de Sant Valentí’, el dia que, per primera vegada des del restabliment de la democràcia, l’espai convergent (CDC/CiU) i postconvergent (Junts) va ser superat pel republicà, obrint la porta a un president d’ERC, una cosa que no passava, per mandat de les urnes, des del 1936. Aquest any que va de Sant Valentí a Sant Valentí, l’agitat panorama polític ha produït una infinitat d’eixelebrats idil·lis i de sonades ruptures, donant lloc a una curiosa paradoxa: el president Pere Aragonès ha aconseguit pactes, de diferent rang, amb quatre partits, però arriba a aquest primer aniversari del 14-F aparentment sol. Això sí, sense que això posi en risc, a curt termini, la legislatura. O almenys això argüeixen els republicans. Ampliant el zoom, la trinxera independentista continua tan fragmentada com fa un any, ja que el miratge del pacte d’investidura amb la CUP va durar tot just cinc mesos. El principal canvi que ha viscut aquest front és l’inevitable pas del temps, ja que en aquests dotze mesos els dèficits de la taula de diàleg i la seva derivada, la necessitat de buscar una altra via per resoldre el conflicte de sobirania, ha quedat més palmàriament demostrada per a l’independentisme. Una altra via o pla b sobre el qual tampoc hi ha línies d’acord i que, per exemple, la mateixa ERC, paladí sempre en defensa de la taula, ha començat a esbossar portes endins. Governar juntament amb la mateixa nèmesi L’únic recolzament que manté Aragonès, això sí, el més important, és el pacte de govern amb Junts. No obstant, els postconvergents són la nèmesi dels republicans i les seves picabaralles són gairebé diàries. Valgui un exemple. Junts injuria la principal aposta estratègica del president, la taula de diàleg, fòrum en el qual, a més, de moment no participen, malgrat que és un espai entre governs. Junts domina el 50% del Govern i és cert que els postconvergents de dins de l’Executiu no generen soroll intern. O no almenys com el que provoca el partit i algun dels seus líders, singularment, Laura Borràs. Això no ha evitat algun xoc de caire ideològic, per exemple, amb l’ampliació de l’aeroport del Prat. El primer acord, en ordre cronològic, que va traçar Aragonès va ser amb la CUP. Nou motiu de conflicte, per cert, amb els qui a la fi són els seus socis al Govern, Junts, que es van sentir ‘pontejats’. El pacte amb els anticapitalistes obeïa a un interès tàctic de, d’una banda, propiciar la investidura del republicà, i, de l’altra, escorar l’obra de govern cap a l’esquerra, restant pes relatiu a Junts, a l’espai de centredreta. Tenacitats republicanes Aquest alleujament de pes relatiu és el que encara propicia les tenacitats d’ERC per no allunyar-se en excés de la CUP, una cosa que, vist el que ha passat aquesta setmana, no sembla que hagi prosperat. I és que els anticapitalistes, dimecres, van ratificar amb duresa el cop de porta a Aragonès amb motiu de la negociació pressupostària. En els dos camps de joc de la política catalana, el del ‘dia a dia’ i el del ‘procés’, les diferències són molt grans. En el primer, el recolzament del Govern als macroprojectes, com el Hard Rock tarragoní i els Jocs Olímpics del Pirineu, entren en col·lisió amb els postulats ideològics de la CUP. I, com passa amb Junts, la taula de negociació és entesa com una cosa pròpia d’ERC i una etapa sobre la qual cal girar ja full. Les relacions entre l’espai ecosocialista i ERC, com tantes altres, sempre oscil·len, com un pèndol, entre la cordialitat i el vidriol. Si a principis de segle el sector sobiranista d’ICV barrinava com menjar-li el terreny als republicans, ara és Esquerra la que posa cèrcol a la borsa de votants dels comuns. El pèndol també ha obrat aquest any. Del fel de la investidura a la mel dels pressupostos per acabar, també aquesta setmana, tornant a la fase inicial per compte de la reforma laboral. El preu de la «centralitat» Aragonès arriba a aquest primer aniversari únicament acompanyat, curiosament, de les bones paraules de Salvador Illa. Que sigui el cap de l’oposició aixeca sempre el dubte sobre la sinceritat o l’interès de l’intent de seducció i que la intenció última no sigui provocar una ‘abraçada de l’os’. El socialista acudirà a la conferència que Aragonès dictarà dilluns al MNAC, va dir Illa, per detectar en quins assumptes es poden construir consensos. Una cosa que ERC mira d’evitar, llevat que sigui aritmèticament necessari (com l’acord de la renovació dels càrrecs dels ens de la Generalitat) ja que suposa donar rellevància i visibilitat al seu principal rival a les municipals de d’aquí 15 mesos. Fonts republicanes reconeixen tot l’anterior i assenyalen que aquesta aparent soledat és el «preu que cal pagar per ser al centre». Una centralitat que li suposa tenir moltes ‘fronteres’ i moltes opcions de pacte. I també ser l’«enemic a batre per tots». El pla de la legislatura, afirma una veu d’ERC «serà el mateix, la via àmplia»: intentar pactar amb la CUP i amb els comuns. I és que els republicans pressenten que a mesura que s’acostin les municipals tothom «voldrà treure-hi el cap». I fins i tot vaticinen que, ja abans d’arribar a aquests voltants electorals, «ens trobarem en moltes votacions tant amb uns com amb els altres».

Pere Aragonès: un any de pactes i ruptures

A l’any dels comicis que el van portar al poder, el president encara la legislatura sense socis estables, després d’haver aconseguit, prèviament, acords amb fins a quatre forces

Els republicans no variaran el rumb i continuaran buscant l’entesa tant amb la CUP com amb els comuns

El més llegit