Albert Rivera ha narrat en directe el seu acomiadament del bufet d’advocats Martínez Echevarría, la porta giratòria que el va treure de la política després d’enfonsar el seu partit en unes eleccions que indirectament va convocar ell. Rivera resumeix l’última dècada de la política catalana i espanyola: espectacularitat, vacuïtat ideològica, lideratge narcisista, tacticisme a cop de tuit, demagògia a doll i, al final, el no-res després d’inflar un enorme globus de fum. La trajectòria no és gaire diferent de la de Podem (a l’altre extrem de l’arc ideològic) o del procesisme (a l’altre extrem de l’arc nacionalista), ni tan sols del colauisme, que presumeix de revolucionari. I molt paral·lela a la de Vox, amb qui comparteix aquell estil de xulet de Pedralbes o del barri de Salamanca. Espanya i Catalunya han deixat la regeneració en mans dels pitjors. De manera que, després d’una dècada d’alquímia, l’emèrit (com a imatge de la impunitat acumulada a l’empara de la transició) gaudeix de més bona salut que els seus adversaris. Rivera és el mirall d’una època que pot acabar aquest diumenge a Castella i Lleó, de la qual no són només responsables els polítics sinó també alguns alquimistes de la dreta i de l’esquerra que ara senten enyorança dels líders que la verborrea de Rivera i Iglesias es va carregar.