En política, tan perillós resulta aixecar poques expectatives com massa. Fins i tot és pitjor el segon, ja que s’activen tots els adversaris, interns i externs, abans d’arribar a la meta desitjada. Pedro Sánchez, Pere Aragonès o Isabel Díaz Ayuso –en òrbites ideològiques contraposades– són on són perquè en el seu moment van aixecar poques expectatives i van saber clavar la urpada en el moment adequat des del lloc adequat. Sánchez va començar com una mena de marmessor de Susana Díaz a Madrid, i ja ningú ho recorda. Aragonès, com el noi ordenat que li portava la conselleria a Junqueras, i Díaz Ayuso com una mena d’‘influencer’ que salvaria els mobles de les primeres eleccions que afrontava Casado. Aquesta estranya setmana política ha liquidat dos líders emergents que havien aixecat grans expectatives: Yolanda Díaz i Laura Borràs, també en òrbites ideològiques antagòniques. I de passada ha quedat sense efecte l’intent de l’equip actual de la Moncloa de diluir la coalició. Feia molt temps que un parell de votacions no causaven tanta destrossa política.