¿Ha arribat l’era dels lideratges discrets i pactistes?

La covid, la crisi social i econòmica, la incertesa sobre el futur, les pors... ¿estan impulsant el recolzament a líders polítics que ofereixen previsibilitat, responsabilitat, pacte i ordre, sense especial carisma? ¿El lideratge a Alemanya, Itàlia, França i Estats Units, entre d’altres, porta a aquesta tendència també a Catalunya amb –salvant totes les distàncies– l’estil de presidència de Pere Aragonès? Els analistes apunten en aquesta direcció però amb molts matisos i advertint que aquest lideratge encara conviu amb els populismes i amb la política-espectacle, superficial i curtterminista. Un 60% dels enquestats en el recent sondeig de l’ICPS qualifiquen de dolenta o molt dolenta la situació a Catalunya. I més de la meitat confessen que la política els interessa poc o gens. El pessimisme porta el 55% a preveure que l’any que ve la seva situació econòmica continuarà igual o empitjorarà. Afegeixi-s’hi el 26% de catalans en risc de pobresa o exclusió social, segons Idescat. «La gent necessita tranquil·litat» Àngels Pont, directora de l’institut GESOP, ho descriu així: «Existeix una sensació, corroborada per alguns estudis, que la gent necessita i desitja tranquil·litat, que hi hagi entesa, en un context social molt crispat per diverses raons, entre elles la de la mateixa crispació política que hi ha hagut fins ara». Però atenció, la radicalitat continua viva: «Que la ciutadania tingui tanta crispació i inseguretat, una cosa que en els municipis es detecta molt, fa que les opcions extremes no desapareguin i continuïn molt vives i segueixen molt mobilitzades, perquè a les eleccions catalanes del 14-F Vox va obtenir un resultat excel·lent i la CUP, també». Dit això, Pont constata que sí, que «emergeix una demanda perquè busquem gent responsable i que es posi d’acord». «La gent necessita i desitja tranquil·litat, que hi hagi entesa, en un context social molt crispat» Àngels Pont Directora GESOP «Conviuran dues tendències» Toni Aira, professor de comunicació política a la UPF-BSM, adverteix que l’estil de lideratge tranquil, fins i tot insuls, responsable i dialogant, depèn del context i és una «tendència relativa, depèn dels països i del moment». «A més, és una tendència que cada vegada dura menys temps», diu. Sí, en temps de crisi s’esprem el vot refugi, el vot conservador. Però també un vot a favor d’un canvi radical, cap a persones que el puguin fer possible. «Conviuran les dues tendències perquè, com afirma Christian Salmon, vivim una era de l’enfrontament en què cada vegada és més difícil construir relats. Com vols construir-los si vivim en l’era de les eleccions permanents, estem constantment amb un peu a l’urna i es premia més el fet d’imposar-se a l’altre, de vèncer». En aquest sentit, Aira recorda que la candidata de JxCat, Laura Borràs, amb un estil absolutament diferent del de Pere Aragonès, va obtenir un resultat lleugerament inferior al de l’actual president. «En temps de crisi s’esprem el vot refugi, però també un vot a favor d’un canvi radical» Toni Aira Professor de Comunicació política a la UPF-BSM Una demanda d’ordre Antoni Gutiérrez-Rubí, expert en comunicació, assenyala que «la previsibilitat és un valor en alça» com també ho són «els que estimulen les dreceres». Però darrere de les dues tendències «hi ha una demanda d’ordre, perquè des de la crisi del 2008, la crisi que va demostrar que ningú controlava, es necessita ordre; un de basat en la previsibilitat del governant i un altre en l’autoritat, un de basat en què el tren passi a les 13 h 41 minuts i un altre basat en què el tren passi ja». Respecte a les diferents maneres d’entendre el lideratge, Aira recorda que qui va guanyar les eleccions a Catalunya és qui millor interpreta el rol d’estils de lideratge no carismàtic però sí previsible, dialogant i tranquil: Salvador Illa. «Aragonès intenta interpretar aquest paper, però no li és exactament propi», afirma Aira. «Des de la crisi del 2008, la crisi que va demostrar que ningú controlava, es necessita ordre» Antoni Gutiérrez-Rubí Expert en comunicació Qüestió de valors Però Pont també apunta que la tendència a lideratges de diàleg corre paral·lela a l’evidència que s’esquerden els dos blocs en què s’ha dividit la política catalana en els últims anys en relació amb l’independentisme. La directora de GESOP associa la tendència a ideologies de pacte com la democristiana o la socialdemòcrata. Aquesta última amb assoliments importants a Europa en els últims anys. «Una cosa és la capacitat de lideratge d’un individu, però el seu estil també està relacionat amb els valors que es vulguin transmetre». L’analista insisteix, així mateix, que existeix un cansament social i una necessitat de «serenitat, d’algú que els acompanyi». Jordi Mercader, periodista, coincideix que «és possible que la gent necessiti tranquil·litat i que confiï més, després del desprestigi acumulat, per lideratges que facin un pas enrere, que gestionin primer amb el pragmatisme». L’estil de lideratge carismàtic ja no és el majoritari. «I ja que no són líders acceptaran el diàleg, perquè al no haver-hi majories absolutes, aquest estil de lideratge és molt difícil», diu. «El lideratge és bo si pots confiar en el líder, la gent està fastiguejada de la política», afirma. Mercader coincideix amb Aira a l’hora de relativitzar la tendència: «En alguns llocs és veritat, en d’altres no. Pedro Sánchez és tan pragmàtic que apareix com un home assenyat, però ja veurem com acaba la gestió econòmica i la taula de diàleg». «El lideratge és bo si pots confiar en el líder, la gent està fastiguejada de la política» Jordi Mercader Periodista Quant al futur, Gutiérrez-Rubí apunta: «Atès que la via de les dreceres no culmina, no arriba a bon port, el normal és que hi hagi una posició pendular i que en principi el pèndol afavoreixi els que ofereixen solucions pragmàtiques de manera previsible i fins i tot avorrida i no carismàtica».

¿Ha arribat l’era dels lideratges discrets i pactistes?

Diversos analistes apunten les claus del vot a dirigents previsibles i dialogants, malgrat no tenir carisma

Les vies més populistes i radicals continuen tenint seguidors i conviuen amb la tendència al discurs pausat

El més llegit