El veto del Govern a negociar la reforma laboral cohesiona ERC en el ‘no’

Pot semblar paradoxal, però el ‘no’ a la reforma laboral, assentat sobre les bases que és una iniciativa insuficient, allunyada de la promesa derogació, i, sobretot, que arriba als republicans sota l’etiqueta de ‘no toqueu’, és a dir, no es pot negociar, és potser l’element més cohesionador a ERC (d’altra banda, un partit ben amalgamat amb els seus diversos sectors) de l’últim lustre. Això en una organització que es defineix com d’esquerres, de la família socialdemòcrata. És un ‘no’ que es fonamenta en el fons i es fa irreversible en les formes. Perquè si el Govern s’obrís a negociar, tal com se li reclama, segur que obriria una mínima disparitat de criteris interns sobre la conveniència o no d’acceptar el negociat. Però sense asseure’s a abordar els temes clau de la reforma, com la primacia dels convenis col·lectius catalans i que la Generalitat sigui l’última autoritat sobre els eros a Catalunya, no hi ha cas. La CEOE i la sobirania «¿Què és això que el president de la CEOE [Antonio Garamendi] digui que no es pot tocar ni una coma del pacte aconseguit i el president del Govern traslladi l’ordre perquè al Congrés, on resideix la sobirania nacional, no es canviï el text?, es pregunta una veu del sector més possibilista d’ERC. I segueix: «Aquesta reforma laboral és una cosa que s’ha gestat en un despatx perquè afecti milions de treballadors. Ni és d’esquerres, ni de bon tros és ‘nova política’ i, a més, recorda altres temps», sentencia en referència òbvia, primer, a l’Executiu PSOE-Unides Podem i, segon, a la militància podemista de l’artífex de la iniciativa, Yolanda Díaz. «És la segona llei clau de què ens assabentem pels mitjans de comunicació, després de la de l’audiovisual», constata una segona veu que fa seves el que Marta Rovira va expressar a aquest diari la setmana passada quan es va preguntar: «¿Per què el PSOE no ha buscat la majoria progressista del Congrés i hi ha obrat d’esquena, mirant d’imposar un ‘caixa o faixa’ per a la seva aprovació? Una possible resposta la dona un correligionari seu, més instal·lat en qüestions processistes i nacionals: «Ens busquen ara per blanquejar la foto». Aquest correligionari introdueix un element sempre present en política: la tàctica política. «Al PSOE ja li va bé que Diaz, que alguns han presentat com a possible rival seriosa de Pedro Sánchez, es cremi en aquest tràmit de la reforma laboral. I a ERC, alguna clatellada al Govern no ens vindria malament». A més, el ‘no’ republicà, i de Junts, EH Bildu, CUP i BNG, forçaria l’Executiu de Sánchez a recolzar-se en Ciutadans o fins i tot el PP. «La foto d’Inés Arrimadas i Yolanda Díaz seria un Colau-Valls 2.0», sentencia una veu estratèga dels republicans, recordant que l’alcaldessa de Barcelona deu la vara de comandament al recolzament de qui tant havia vituperat, Manuel Valls. Dubtes sobre Díaz No s’ha guanyat Díaz gaires simpaties a ERC. Els republicans li atribueixen un excessiu afany de protagonisme i una brúixola que orienta sempre els seus passos en benefici personal, de la seva candidatura en les pròximes eleccions al Congrés. Fa un parell de setmanes, va ser Gabriel Rufián, que cal situar al sector més esquerranós d’ERC, qui va titllar la reforma laboral de «simple maquillatge» de l’aprovada al seu dia pel PP i, a més, de ser un projecte «personalista» de la mateixa vicepresidenta. Joan Tardà, el líder moral d’aquest corrent més ‘roig’, va assenyalar, ja el 7 de gener a les pàgines d’EL PERIÓDICO, que «el text continua validant qüestions publicitades des de sempre com a inacceptables per part d’ERC». ¿Pot tenir costos per a Esquerra mantenir-se en aquest ‘no’, sobretot quan els sindicats defensen la reforma de Diaz? Al mateix article, Tardà recorda que si ERC té les mans lliures és «perquè no té cap vincle exclusiu amb cap sindicat en particular pel fet que hi conviuen diferents corrents sindicals». Una visió més pràctica, i irònica, l’ofereix una altra veu, que assenyala que «entre els membres dels sindicats que es fan la foto amb Yolanda Díaz», amb referència als seus dirigents, especialment els catalans, «pocs són votants nostres». En una altra cosa que coincideixen tots els sectors d’Esquerra és que el desitjable seria un acord. En les últimes setmanes s’han mantingut converses, però fonts parlamentàries apunten que amb prou feines es pot considerar pròpiament de negociació. Hi ha de termini fins al 3 de febrer, data prevista per a la votació, i ningú descarta, encara, que el telèfon soni, aquesta vegada sí per negociar, poques hores abans que expiri el termini. «Seria típic d’ells [del PSOE]», afirma, resignada, una veu habituada a tractar amb els socialistes a Madrid.

El veto del Govern a negociar la reforma laboral cohesiona ERC en el ‘no’

Els republicans consideren inaudit que la CEOE ‘dictamini’ què es pot negociar al Congrés

Esquerra manté que l’ideal seria arribar a un acord i no descarten moviments poc abans del ple decisiu

El més llegit