Aquest és un país amb un mainstream pacifista. S’ha vist en nombroses ocasions, des del pleistocènic referèndum sobre l’entrada en l’OTAN, en què fins i tot atlantistes com Fraga o Pujol van mantenir una actitud passiva per mer oportunisme, fins a les grans manifestacions per les dues guerres dels Bush a l’Iraq, especialment la segona. Les raons d’aquest pacifisme aparentment irredempt poden ser diverses, des d’una certa transversalitat antiamericana fins als traumes de la guerra de colònies o de la Guerra Civil passant pel desinterès a certs inconvenients de les polítiques d’Estat sigui per raons ideològiques (anarquisme i falangisme) o nacionals (catalanisme). El cert és que quan sonen tambors de guerra, com els d’ara a Ucraïna, el primer impuls d’aquest país és engegar un sonor i definitiu «no a la guerra». Però en el cas que s’acosta potser aquesta resposta hauria de ser més complexa.