Els indults del procés, un cas de judicialització de la política i politització de la justícia

La secció cinquena de la Sala Tercera (del contenciós administratiu) del Tribunal Suprem ha denegat als set recurrents, al PP i membres del partit a títol personal, a Vox i a membres de Ciutadans, el dret a recórrer la concessió dels indults als dirigents independentistes catalans condemnats per la Sala Segona del Tribunal Suprem. És a dir: ni tan sols ha entrat en els arguments. No tenien dret a presentar les seves impugnacions perquè no han aconseguit justificar aquest dret pel presumpte perjudici o lesió que els ha causat l’indult. A això se li diu falta de legitimació. La secció cinquena ha actuat conforme al que ja és una doctrina consolidada a través de 20 resolucions al recolzar majoritàriament la ponència de la magistrada ponent Ángeles Huet. A primers de novembre passat, la ponència de la magistrada Pilar Teso, avalada per la majoria, va refrescar a la secció quarta de la mateixa jurisdicció aquesta jurisprudència al rebutjar el dret de Vox i del PP a recórrer el nomenament de Dolores Delgado per ocupar el càrrec de fiscal general de l’Estat. I va acusar els partits d’un intent de manipular la justícia. Amb la decisió de desestimar d’entrada els recursos, la secció cinquena va acabar amb la fase de judicialització de la política en el tema dels indults. És a dir: la pretensió d’estendre la figura de l’acció popular consagrada per la Constitució per a la jurisdicció penal a l’àmbit contenciós administratiu, on no n’hi ha. El control judicial Els magistrats, en rigor, no podien fer res més en aquest cas. El control judicial sobre la mesura de gràcia es limita a verificar si es compleixen els requisits formals. Exemples: ¿ho ha decidit el Ministeri de Justícia sense que ho aprovi el Consell de Ministres? ¿S’ha emès sense haver rebut l’informe preceptiu de la Sala Segona del Tribunal Suprem? ¿Es concedeix indult total quan la llei prohibeix que s’atorgui indult total quan l’informe en contra del Tribunal Suprem és vinculant? ¿S’atorga sense motivació que ho justifiqui? Però la Sala Tercera no pot entrar en si la motivació és la correcta o no. Si el Govern et diu que considera políticament que és d’interès públic per pacificar Catalunya que es concedeixin aquests indults, ja hi ha motivació. No t’agradarà. Bé. Però n’hi ha. El lector se sentirà temptat de dir: ostres amb els exemples. ¿Falta de motivació? ¿A qui se li pot ocórrer? Doncs ha passat. El primer indult anul·lat totalment a Espanya (la llei és del 1870) va tenir lloc el novembre del 2013. El Govern de Mariano Rajoy va concedir el 7 de desembre del 2012 l’indult a un conductor (el cas del kamikaze) que va recórrer cinc quilòmetres en direcció contrària a l’AP-7, en el tram Silla-San Juan, a València, i va matar un jove de 25 anys. Va ser el desembre del 2003 i se’l va condemnar a 13 anys de presó. Llei recargolada El ministre Alberto Ruiz Gallardón, i el seu secretari d’Estat, Fernando Román, van elaborar l’informe favorable a l’indult. I com era injustificable, van retorçar una llei del 1988 per no motivar la mesura de gràcia. La família del jove, directament perjudicada, va recórrer a la Sala Tercera. I donada la rellevància del cas, el ple de la Sala Tercera va decidir abordar l’assumpte. L’indult va ser anul·lat i es va donar tres mesos al Govern per canviar el decret. El Govern no va insistir. El reial decret recorregut assenyalava únicament aquesta fórmula: «Vist l’expedient d’indult en el qual s’han considerat els informes del tribunal sentenciador i del ministeri fiscal, a proposta del ministre de Justícia i prèvia deliberació del Consell de Ministres, vinc a commutar». El ple de la Sala Tercera va concloure que l’«única fonamentació d’aquest no el podem situar en el terreny de la lògica jurídica, excloent de l’arbitrarietat». La sentència reafirmava «la intocable decisió de la concessió o denegació d’un indult» i definia la intervenció de la sala com un «control merament extern que s’ha de limitar a la comprovació de si l’acord d’indult compta amb un recolzament fàctic suficient –el contingut del qual no podem revisar– per, en un procés de lògica jurídica, suportar les raons exigides pel legislador». Del kamikaze al procés ¿Quina és la relació del kamikaze amb els recursos ara inadmesos de ple? Això, precisament, ens porta a la fase de politització de la justícia. Un dels promotors de l’indult anul·lat per falta de motivació va ser, segons s’ha apuntat, el llavors secretari d’Estat de Justícia, Fernando Román, ara magistrat a la secció cinquena de la Sala Tercera que ha rebutjat els set recursos. Román ha ocupat diversos llocs de designació discrecional en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) fins a ser nomenat secretari d’Estat de Justícia entre el desembre del 2011 i setembre del 2014. Per tant, la seva relació amb el PP és evident. Doncs Román ha votat a favor de la legitimació dels recurrents contra els indults. L’altre magistrat que va recolzar els recursos, Wenceslao Olea, és vocal del CGPJ a proposta del PP i president de la seva Comissió Disciplinària. Olea, es dona la circumstància, va votar contra l’indult del kamikaze. Es dirà que la magistrada Ángeles Huet, ponent en els recursos contra els indults, també ha sigut vocal del CGPJ a proposta del PSOE. Però el més rellevant és això: la seva ponència ha sigut coherent amb la jurisprudència de la sala i no contrària a ella per raons polítiques. Els partits recurrents aniran, han anunciat, al Tribunal Constitucional. Però si la Sala Tercera ha rebutjat la legitimació perquè no hi ha lesió dels seus drets, ¿l’apreciarà el TC? Els partits confien en la politització del tribunal.

Els indults del procés, un cas de judicialització de la política i politització de la justícia

El rebuig dels recursos contraris a la mesura de gràcia dels dirigents independentistes en el Tribunal Suprem és coherent amb la seva jurisprudència. ¿Per què llavors dos magistrats van votar a favor de la seva legitimació? ¿Quina sort tenen en el Tribunal Constitucional?

El més llegit