L’independentisme assumeix la dificultat de lligar un pla b a la taula de diàleg abans del 2023

L’Acord Nacional per l’Amnistia i l’Autodeterminació segueix en els llimbs a l’espera que alguna cosa o algú l’impulsi decididament. Transcorreguts gairebé vuit mesos des de l’arribada de Pere Aragonès al Palau de la Generalitat, poc s’ha mogut per crear aquest òrgan unitari de l’independentisme que, en principi, havia de néixer en paral·lel a la taula de diàleg. I el que és més sorprenent, sent la responsabilitat del seu impuls del mateix Aragonès (així ho va anunciar en el seu debat d’investidura), ni Junts ni la CUP han posat el crit al cel per l’incompliment del president. La taula de diàleg entre governs continua sent avui l’única proposta per encarrilar el conflicte català. Un fòrum que, davant el cicle electoral del 2023, es pot veure sotmès a fortes turbulències, fins al punt que el liquidi. Els independentistes, creguin o no en la utilitat de la taula, constaten que fins a l’any vinent no hi ha cap altra proposta realista i això congela, al seu torn, el disseny de plans alternatius al fòrum. El límit del 2023 no és res nou. La perspectiva del cicle electoral ja va portar la CUP i ERC a preveure una qüestió de confiança d’Aragonès l’any que ve. Després del ‘no’ anticapitalista als Pressupostos de la Generalitat, aquesta moció ha decaigut. L’Acord Nacional promès per Aragonès es va pensar al seu dia amb dos objectius: escrutar com anaven les negociacions amb el Govern central i decidir què fer si el diàleg fracassa. Les converses existeixen, són periòdiques, però no avancen més enllà dels consensos bàsics: l’amnistia, l’autodeterminació, la defensa de la sobirania parlamentària i l’activació del front exterior per internacionalitzar el procés. Quan entren en detall, que seria el com, la disparitat d’estratègies (o a la seva falta) encalla un possible pla unitari. «S’hi està treballant. Volem que funcioni, que [el seu naixement] no sigui només un impacte mediàtic d’un dia», responen veus republicanes a la pregunta de si el president activarà l’acord de manera immediata. Fonts de Junts asseguren que, des de l’agost, quan van proposar els seus candidats, «no s’ha avançat gens». La caució anticapitalista La CUP, acostumada a trepitjar l’accelerador, ara no vol pressionar pel temor que aquest nou òrgan sigui un altre espai estèril que quedi en no-res. Deixa així que el nucli impulsor (David Fernàndez, Marina Geli, Quim Forn i Carme Forcadell) treballi amb discreció i s’activi públicament quan hi hagi un horitzó més prometedor per a l’independentisme. Per a la CUP, la taula de diàleg és un mur que frena la mobilització i, per tant, el desenvolupament d’un nou full de ruta. Els anticapitalistes consideren que l’única manera d’avançar és agitant el carrer en altres lluites, com el dret a una vivenda digna i la immersió lingüística, per tal d’evidenciar que «els marges de la Constitució són estrets per als seus anhels». Això es tradueix en poder arribar a sectors socials no-alineats amb el procés per eixamplar la base i generar «una revolució democràtica, vinculant drets a sobirania», que activi una mobilització que sigui «insostenible» per a l’Estat, fins al punt que requereixi l’atenció de la comunitat internacional i forçar que ERC dinamiti la taula. Junts juga una altra partida, que és la del desgast del seu soci a l’Executiu. El xoc amb Aragonès per l’alineació puigdemontista a la taula de diàleg no ha mogut ni mica el partit. Com resumeix una veu de JxCat, «és perfecte que no siguem a la taula, perquè no hi ha cap avenç». L’estratègia de Junts és que ERC carregui tant amb la responsabilitat que la taula de diàleg no doni fruits com que no s’activi el fòrum en què s’hauria de dissenyar el pla b. De fet, hi ha qui, dins el partit, considera que és un error com una casa que hi hagi dirigents, com Laura Borràs i Quim Torra, que es fustiguin en públic per no tenir acordat ja un full de ruta, perdent així l’oportunitat que siguin els republicans els que carreguin en solitari amb aquest embolic. Això sí, Junts, com la CUP, reconeix la dificultat d’acordar ara un pla conjunt: «No passa res per reconèixer que hi ha moments que no saps per on navegar», reconeix un autoritzat portaveu de la força postconvergent. Sense opcions Per als republicans no hi ha cap altra opció que persistir en el fòrum de diàleg amb l’Estat fins que s’esgoti. ¿Potser creuen possible que s’aconsegueixi un referèndum? No. Però sí que tenen meridianament clar que la part catalana no es pot aixecar de la taula i que, esperen, que sigui la part de l’Estat la que passi, a ulls de la comunitat internacional com la que bloqueja el diàleg. Fins que això no passi i fins que el vot a partits independentistes no pugi bastant més del que és avui, aquest principi de realitat que ERC aplica a l’1-O (que no hi va haver recolzament internacional) val també per a qualsevol pla b que no sigui «realista», com va assenyalar el president en el seu missatge de Sant Esteve.

L’independentisme assumeix la dificultat de lligar un pla b a la taula de diàleg abans del 2023

Les discrepàncies entre ERC, Junts i la CUP mantenen en els llimbs l’Acord Nacional per l’Amnistia i l’Autodeterminació

El més llegit