En alguns (molts) sentits, una pandèmia com l’actual té sobre l’economia uns efectes similars a una guerra. No destrueix els mitjans materials de producció però altera els recursos humans i, sobretot, un liquida les companyies que arrossegaven problemes anteriors, des de l’endeutament excessiu fins a les ineficiències per falta d’adaptació al nou context, verd i digital. Juntament amb l’escut social, Europa va posar des de l’inici de la pandèmia dos instruments en mans dels Estats per també generar un escut empresarial. La covid no podia comportar un tancament massiu d’empreses que disparés l’atur. Per això, es va propiciar una política monetària expansiva que permetés als estats donar o garantir crèdits a les empreses. Els principals gegants del sector turístic espanyol, per exemple, s’estan salvant per aquesta via, gràcies als crèdits de l’ICO i de la SEPI. I es va permetre, també, l’autorització prèvia d’operacions corporatives (opa) per part de capital estranger. Espanya està fent un ús molt selectiu, i sovint arbitrari, d’aquests dos mecanismes.