En temps de polarització, són veritablement estranys els gestos de generositat a favor del bé comú, i, per tant, aquells que fugim de la política (i la vida) dicotòmica hem de ser els primers a reconèixer els gestos que en aquesta era de la radicalització es converteixen en gestes. En els pròxims dies es firmarà un acord entre el Govern, sindicats i la patronal, en què aquesta última té, si és possible, més mèrit que les altres. M’explico. Des que el 1980 s’acordés entre els mateixos actors l’Estatut dels treballadors, cap Govern havia sigut capaç de fer del diàleg social un veritable marc de negociació. Els governs d’esquerres pactaven la reforma laboral amb els sindicats. Quan arribaven els governs de dretes pactaven la contrareforma amb la patronal. Per tant, és la CEOE, amb Antonio Garamendi liderant, qui té un plus de reconeixement en aquest assumpte, perquè sap que les crítiques vindran dels més pròxims, no pel fons de l’acord, sinó pel fet de l’acord.