Copiar el radical, un mal negoci | Videocomentari de Verónica Fumanal

Aquesta setmana passada, l’esquerra i l’abstenció del PP va poder parar l’atac homòfob de Vox contra les lleis de protecció dels col·lectius LGTBI que els populars havien aprovat en les legislatures passades. És una bona notícia a mitges, perquè l’abstenció dels d’Isabel Díaz Ayuso és tan preocupant com enigmàtica. ¿Què vol dir aquesta abstenció? ¿Que estan d’acord amb Vox? ¿Que el PP ha canviat la seva postura respecte a les lleis que ells mateixos van aprovar? No. Vol dir que tenen por que Vox els acusi de ser connivents amb l’esquerra, al seu relat, (cosa que ells denominen la «dictadura progre»), a perdre vots a favor de Vox. Durant la campanya electoral, Ayuso es va fer una fotografia amb Chumina Power, una coneguda drag al barri de Chueca. El titular deia: «A mi m’és igual com configura la seva vida al seu llit cada un». Senyora presidenta, vostè que fa bandera de la seva valentia, faci-la valer per frenar el discurs homòfob intransigent i radical de Vox, perquè, a més, és la millor garantia del seu èxit en el futur. La polarització Copiar els radicals movent posicionaments polítics propis per intentar tapar el buit no només és una espècie de frau en la representació, perquè redueix l’oferta política amb l’únic objectiu competir electoralment. Però és que, a més, aquesta estratègia només funciona a curt termini; a la llarga, és un mal negoci. Tenim molts exemples que evidencien aquesta teoria. Copiar un competidor electoral canviant els principis polítics propis és una estratègia desesperada que pot tenir cert èxit a curt termini. No obstant, a la llarga, el canvi del posicionament mou els teus votants cap a les posicions més extremes, cosa que es coneix com a polarització, i els situa en l’espai natural del teu competidor, fent-lo molt més competitiu que tu, perquè és percebut com a autèntic en aquesta posició política. Al cap i a la fi, el partit que va moure la seva posició és un nouvingut, una cosa que li recordarà el partit radical de forma recurrent. Per tant, intentar frenar el partit radical que competeix en el teu electorat canviant de criteri és donar-los la raó i entregar-li part del teu electorat. Però, a més, és hipotecar el futur del teu partit, perquè recuperar el posicionament primigeni és una tasca molt complicada. En primer lloc, perquè quan un es mou cap a un altre posicionament es veu obligat a justificar-ho, comprant els arguments del teu adversari polític i competidor pròxim. En segon lloc, perquè cada vegada que un partit polític vira la seva visió sobre un determinat aspecte, el debilita, despistant els seus seguidors, que ja no saben què pensar, i sol perdre adeptes, alhora que líders, que no accepten la posició més radical. I finalment, perquè quan el partit polític s’adona de l’error perquè el seu competidor se’ls menja i es vol esmenar, part del seu electorat ja s’ha mogut cap a les posicions més radicals. No cal dir que, a més, aquestes batzegades li fa ser percebut com un partit ‘flip flop’, és a dir, poc sòlid o arlequí. L’exemple de CiU Un dels exemples més paradigmàtics del fracàs d’un partit polític virant el seu posicionament és el cas de CiU. La totpoderosa federació nacionalista catalana va ser casa comuna de diverses sensibilitats identitàries, però no era un partit independentista. El 2010, CiU va moure el seu posicionament nacional cap a l’independentisme per intentar liderar aquest moviment que començava a créixer, mirant d’evitar que altres partits independentistes amb què competia creixessin. Això li va valer la sortida d’alguns dels dirigents que no combregaven amb la nova posició i la descomposició de la casa gran en petits grupuscles. Però l’estratègia va ser un fracàs. Només al principi va aconseguir liderar el procés, però després va anar perdent recolzaments fins que es va desdibuixar en una aliança que no va poder controlar. Avui dia, CiU ja no existeix i aquest harakiri s’explica, en gran part, pel gir cap a la radicalitat que va protagonitzar el mateix partit. Mal camí Aquest exemple hauria de servir al PP en vista de Vox i els seus posicionaments més extrems en relació amb el feminisme, els drets de col·lectius com els LGTBI, la migració i qüestions que formen part dels consensos propis de les democràcies liberals, que uneixen tots els partits democràtics amb sensibilitats ideològiques diverses. Amb matisos, però sempre des de la centralitat en defensa dels drets humans i valors propis del nostre temps, com la igualtat, la llibertat o la justícia social. Abstenir-se en vista de la derogació de les lleis a favor dels col·lectius LGTBI és iniciar el gir cap a la radicalització. Aprenguin al cap aliè: copiar els radicals és un mal negoci.

El més llegit