El mite de les dues Espanyes, la roja i la blava, alimenta encara avui les majories polítiques. Pedro Sánchez ha tirat endavant la seva moció de censura, les seves dues investidures i els seus pressupostos aquesta mateixa setmana com a punta de llança d’un front contra el PP i/o Vox. Parlant molt poc de les seves polítiques concretes i encara menys de la seva gestió més que discutible en els últims mesos. Pablo Casado assisteix «per casualitat» a una missa en memòria de Franco perquè vol ser el líder de l’altra Espanya, tot i que sigui a costa de tenir socis indesitjables a mig Europa. Les dues Espanyes, la monàrquica i la republicana, van alimentar la política dels anys 30 del segle passat, la del franquisme i d’alguna manera la de la transició, en aquest cas per donar per acabada la dicotomia. Aquestes dues Espanyes ideològiques tenen poc o res a veure amb la vida diària dels ciutadans i són una espècie de superestructura mental de les elits i de la premsa que pretenen dirigir el país exclusivament des de Madrid.