Sánchez-Aragonès-Colau: interessos tripartits fins al 2023

Dos dies que valen per dos anys. En les 48 hores transcorregudes entre dilluns passat i dimarts els governs de l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona es van garantir el trànsit, com a mínim, fins al 2023. El doble pacte de pressupostos, el de l’Estat i el de la Generalitat, dota les tres administracions d’una estabilitat que molts creuen necessària en aquest període de reactivació després del crac pandèmic. I alhora dibuixen una complexa troca de relacions creuades entre els tres partits (ERC, els socialistes i els comuns) que dominen els tres executius. És a dir, un tripartit (amb perdó) d’interessos. El paper central en aquest cabdell se l’arroguen els republicans. Dilluns a primera hora, Pere Aragonès va segellar amb els comuns un pacte pel qual els dos partits permeten l’aprovació recíproca dels pressupostos a la Generalitat que presideix ERC i a l’Ajuntament de Barcelona que lidera Ada Colau. Un ‘quid pro quo’ que no és simètric ja que en el nivell municipal no es poden avançar eleccions i les ensopegades pressupostàries es resolen amb una pròrroga forçada. I encara més. Colau ja havia superat el primer tràmit dels comptes, malgrat el ‘no’ d’ERC, al comptar amb el recolzament del partit de Manuel Valls. Després d’aquesta aparent comoditat dels comuns s’amagava, no obstant, el conflicte de la força de Colau per presentar-se, com qui diu, a les eleccions del 2023 de la mà de Manuel Valls (dels seus lloctinents, de fet, després del viatge de tornada a França de l’exregidor). Sense el pacte de la Generalitat s’hauria tancat un cercle de recolzaments imprescindibles del partit de centredreta que ja va possibilitar que l’alcaldessa (que va quedar segona en les eleccions del 2019, després d’ERC) renovés la possessió de la vara de comandament. Curiosament, el principal soci exterior de Colau –el PSC forma coalició al govern– des del 2019 fins ara havia sigut ERC. El lideratge de l’‘anticolauisme’ Els comuns, a més, tallen qualsevol temptació dels republicans de desmarcatge i deixen la bandera del creixent ‘anticolauisme’ a, entre d’altres, Junts. Una cosa que no sembla preocupar als republicans, segurs que, com apunta una veu de l’entorn municipal del partit, «el substancial és que ERC és el partit que fa que les coses passin», amb referència als comptes de la Generalitat. La partida a Madrid, on els 13 diputats d’ERC exerceixen un paper clau, es mou per uns altres camins. Els pressupostos de la Generalitat, aquest any expansius, és a dir, amb més diners, precisen sense opció que els Pressupostos Generals de l’Estat siguin aprovats. A més, la columna vertebral de l’‘aragonesisme’, l’element que permet al republicà esquivar tota acusació de dedicar-se al ‘peix al cove’, és a dir, la taula de diàleg i negociació depèn que Pedro Sánchez sigui l’inquilí de la Moncloa. Una taula que té com a horitzó (difícil), precisament, el 2023. I extrapolant, ERC no subscriu el ‘com pitjor millor’, cosa que es tradueix com que faran tot el possible per evitar que el PP torni a la presidència del Govern. I menys si és de la mà de Vox. Camí enfangat, destinació comuna Tot això fa que els interessos de les dues forces tinguin una mateixa destinació (a Madrid), per molt que el camí s’enfangui, com va passar amb la llei de l’audiovisual i el tràmit de les esmenes a la totalitat. Amb el recolzament d’Esquerra als PGE, Sánchez es garanteix arribar, si vol, al final de la legislatura, la tardor del 2023 Si els camins de socialistes i republicans acaben per interassecar a Madrid, en clau catalana són absolutament paral·lels. Primera i segona força el 14-F (avantatge per al PSC), les pròximes eleccions municipals prometen ser un duel entre tots dos per ser els més votats a tot el territori i una carrera d’ERC per retallar distàncies a la regió metropolitana barcelonina. I per damunt de tot, com li va etzibar Aragonès a Salvador Illa, les dues forces «tenen models de país diferents». Malgrat espantalls electorals, els tres partits disten, doncs, de configurar un tripartit.¿I Junts? Com a membre del Govern (i tercera força a poca distància de PSC i ERC) ocupa la meitat del poder de la Generalitat. Però la seva inanitat al Congrés (quatre diputats accessoris per a Sánchez) i la seva minvada representació municipal a Barcelona (cinc diputats, la meitat que Esquerra) no li arriben per traçar interessos creuats. Ni ampliant el focus a la Diputació de Barcelona on governen, com a força minoritària, amb el PSC. La inexistent capacitat de pressió postconvergent a Madrid va fer que les tenacitats de Jordi Puigneró per avançar cap a l’ampliació del Prat es quedessin en res i va permetre a Aragonès, que sí que disposa d’aquesta força coaccionadora, imposar el seu veto al projecte del Govern. L’últim tren al qual podia pujar Junts per poder triangular entre administracions era que el pla b per als comptes de la Generalitat fos el PSC, com desitjaven. Però el president va tornar a imposar els galons i la presidència i va dirigir la seva mirada als comuns.

Sánchez-Aragonès-Colau: interessos tripartits fins al 2023

Els socialistes, ERC i els comuns han blindat en 48 hores els pressupostos de l’Estat, la Generalitat i Barcelona

Els objectius entrecreuats faciliten esgotar el mandat sense sobresalts a Sánchez i Colau, i una treva a Aragonès

El més llegit